Més sardana, més rumba i més Roger Mas

per Jordi Bianciotto, 29 de desembre de 2011 a les 16:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de desembre de 2011 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No fa gaire, en un concert d’homenatge a Gato Pérez, Carles Flavià va sortir a l’escenari i va cridar allò de “Menys sardana i més rumba catalana!”. ¿Volia dir menys avorriment i més festa? Potser sí. O menys Catalunya conservadora, comarcal i provinciana, i més Catalunya progressista, urbana i cosmopolita. Menys Catalunya convergent, i més Catalunya socialista. És això?

No és veritat que Catalunya sigui un país tan petit. Té una mida mitjana en el mapa europeu. Però certes actituds sí que l’empetiteixen. Com la de vincular expressions culturals que formen part del nostre patrimoni col·lectiu a una o altra ideologia. D’igual manera que parlar català no et converteix en independentista, i hi ha molts catalanoparlants que voten el PP o Ciutadans, ser afí a Vicenç Bou o a Peret no hauria d’adjudicar-te cap carnet polític. A França s’enorgulleixen de l’armeni Aznavour, del jueu Gainsbourg i de l’acordió, i ningú no aixeca aquestes barricades.


A Catalunya hem superat els prejudicis cap a la copla andalusa, hem cultivat un flamenc propi (perquè, al capdavall, Miguel Poveda se’ns vagi a viure a Sevilla) i mirem de fer nostres les músiques que ha portat la nova immigració; els ritmes llatins, el folk balcànic, la música gnawa magrebina i el que calgui. Ara, l’última frontera és la més íntima. El gest d’internacionalisme pendent és reconèixer les músiques més nacionals. La rumba catalana té salut i suports. Queda la música de cobla. Cal acabar amb la idea que el cosmopolitisme consisteix en exhibir a casa l’obra completa d’Ali Farka Touré i en no saber qui era Joaquim Serra.

Però tenim una oportunitat per redimir-nos. Aquesta setmana, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi demostren, al Teatre Comarcal de Solsona (i el 24 de març ho faran a l’Auditori de Barcelona), que amb flabiols i tenores es pot arribar molt lluny. I amb sensibilitat, rigor i ambició. Com diu el Roger, aquesta és una música alhora “primitiva i culta”, i per això està vivint un silenciós procés de recuperació i transformació. No servirà, com la rumba, per agitar una revetlla, però sí per enaltir l’ànima. Prou de guerres, Flavià: més sardana, més rumba… i més Roger Mas.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
20/07/2018

Jordi Sierra i Fabra

13/07/2018

Tocar els nassos amb el català

06/07/2018

Els articles dels altres

30/06/2018

Les onades llargues

22/06/2018

Tot esperant un pla

15/06/2018

El gran maldecap

08/06/2018

Cridant a un racó

01/06/2018

La lliçó basca

25/05/2018

Eixamplar i empetitir

18/05/2018

I vostè, és feixista o supremacista?

Participació