Ruixats de poca quantitat d’aigua per metre quadrat esgarrien alguns actes de campanya i fan la sensació d’ambient humit. La memòria fràgil dels humans i la superficialitat del debat polític fan que hàgim oblidat que no tenim aigua, que els camps no produiran aliments i els productes del mercat s’encariran.
 
El debat sobre la gestió de l’aigua ha estat en altres moments una raó de reivindicació del món municipal, ja que les millores en les canalitzacions, en la depuració i reaprofitament, en l’obtenció i transport, surten del rebut que els ens locals ens envien sovint als nostres domicilis. En la dècada del noranta la Generalitat de Catalunya va crear una figura impositiva pròpia que havia de destinar-se a l’anomenat cicle de l’aigua i que va crear un gran malestar perquè els ajuntaments havien d’assumir la desagradable missió de recaptar els diners per enviar-los immediatament a qui des de llavors té l’obligació de modernitzar, repensar i executar obres pensades per un temps d’escassetat.
 
Ha estat un camí tortuós, on els ajuntaments que han volgut conservar competències en el seu propi cicle de l’aigua han hagut de contencionar amb la Generalitat, on les adjudicacions d’obres s’han fet inadequadament i han acabat anul·lades pels tribunals, com l’adjudicació a Acciona per part d’ATLL. Han estat molts anys improductius plens de discursos de “nova cultura de l’aigua”, però sense obra executada
 
Les obres que avui estan incorporades a la ignorada tasca d’evitar que l’emergència per manca d’aigua s’hagi d’activar cada any, van fer-se durant l’anterior període de sequera (2007-2009), la dessalinitzadora del Llobregat, l’ampliació de la Tordera, la regeneració de les aigües de la gran depuradora del Prat. Pel que fa als grans canals de reg, entre el 2002 i el 2009 va construir-se, finalment, el Segarra-Garrigues, que conjuntament amb els d’Urgell, han convertit en terres de regadiu grans extensions de secà. A Catalunya, però hi ha un bast patrimoni de canals d’aigua, alguns per a reg i d’altres per a usos industrials, molts en un deficient estat de conservació.
 
Poca aigua i poca decisió i ambició per a regular la seva distribució. Sense aigua no hi ha vida, sense intel·ligència no podem alterar el desguàs natural de les aigües sense provocar un mal superior. L’aigua disponible, amb els sistemes d’intervenció humana inclosos, no és suficient per a tots els usos, però en aquesta campanya electoral no parlem de sequera. Tampoc parlem gaire de sanitat, tot i que acabem de sortir d’una pandèmia.
 
Tots els candidats esperen que les escasses precipitacions d’aquests dies els ajudin a arribar a la jornada electoral sense haver-se de posicionar. Mentrestant, la major part dels conreus ja no poden recuperar-se i les restriccions segueixen penalitzant de manera desproporcionada als productors d’aliments.
 
La pagesia ha adaptat durant les darreres dècades els sistemes de rec per a consumir poca aigua, cosa que no han fet les edificacions urbanes. Sempre hi ha accepcions, però la catàstrofe del camp català hauria fet passar molta gana en una època de mercats locals. És raonable que sentin la sobrecàrrega de responsabilitat en fer accions per gestionar l’aigua quan no s’exigeix el mateix esforç a altres sectors de la societat catalana.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor