La darrera expressió del descontentament polític francès són les casserolades quan un membre del govern assisteix a un acte. Això va començar amb les protestes contra la reforma de les jubilacions que l’executiu va tramitar per decret, a falta de comptar amb els suports parlamentaris necessaris.

D’ençà d’aquesta polèmica llei –que desplaça l’edat de jubilació fins als 64 anys i ajusta el quadre d’anys cotitzats-, les manifestacions i protestes han estat quantioses. I els finals de festa convulsos, amb contenidors cremats i persones ferides, s’han tornat a repetir a les grans capitals de l’Hexàgon. “Repetir” perquè no és una imatge nova de l’actualitat francesa, ni de l’etapa política Macron, ni molt menys. De fet, el president de la República porta saltant de crisi en crisi des que va entrar a l’Elisi el 2017. El poble francès protesta per definició. El francès protesta com a base de la seva identitat nacional: o és que no es van erigir en pàtria de les llibertats individuals i col·lectives en base d’una revolució?

Enfront d’aquestes protestes, i amb la llei aprovada i validada pel Consell Constitucional, Emmanuel Macron ha decidit tirar endavant sense mirar als costats. Ha decidit que la seva agenda de reformes no es pot frenar i que ja poden fer soroll les paelles i olles que el seu executiu ha d’avançar amb la seva tasca.

Macron ha decidit conviure amb les casseroles; i els ha dit als seus ministres que no es quedin al despatx, que mantinguin desplaçaments arreu del país, encara que els esperin rebudes eixordadores. Que parlin més fort i que es facin escoltar.

Ell té clar que els francesos el van votar com a president i que a l’Assemblea Nacional no hi ha una alternativa de govern a la seva minsa i dèbil majoria insuficient. Per tant, cal anar endavant, per més que la seva popularitat caigui a les enquestes.

Amb el moviment dels armilles grogues la seva popularitat va caure moltíssim, però després va tornar a pujar, i tant va arribar a pujar que els francesos el van tornar a elegir president l’any passat, i quan ho van fer ja coneixien el seu programa electoral i sabien que seria per cinc anys més. Un programa electoral en què era evident la reforma de les jubilacions, en la qual havia anat treballant de fons en el seu primer mandat i que per prudència i interès electoral va optar per no tirar endavant abans. Ara ho ha fet perquè era el seu compromís i perquè ell no es pot tornar a presentar i tant li fa la pèrdua de suport demoscòpica.

La seva pobra popularitat tampoc és la més baixa de la història, per més dramatisme que hi vulguin posar alguns mitjans, l’esquerra liderada per Mélenchon o la ultradreta de Le Pen. Al final del seu mandat, François Hollande era en xifres més baixes fins i tot. I avui, curiosament, en aquestes fantàstiques enquestes d’opinió que tant plauen als francesos (o als mitjans francesos), Hollande es troba entre les personalitats polítiques més populars de França.

Macron ha decidit tirar la pilota endavant i seguir. A la seva primera ministra, li va donar cent dies de marge per mirar de reconfigurar la realitat política, buscant un suport parlamentari més estable o travant-ne diversos en relació amb la programació legislativa. Però en realitat es tracta d’aconseguir una aliança impossible o esperar que el president la tregui del palau de Matignon per escollir un primer ministre més polític i menys tecnocràtic per tal de construir una aliança que li permeti tirar endavant el que queda de mandat, o una temporada més… fins a la propera crisi.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor