Mentre dues concentracions col·lapsaven punta i punta de la ciutat de Barcelona durant el matí d’aquest 8 de març, generant situacions de tensió que per poc no han acabat en desgràcia, les notícies de violacions, algunes de menors sobre menors, tornaven a ser a les capçaleres dels diaris. Ni la violència sobre les dones, com tampoc la que s'exerceix sobre la canalla o sobre la gent gran han minvat per molts programes educatius, polítiques públiques i lleis que s'hagin endegat en els darrers temps. La vaga que no afecta més que a qui la fa i les manifestacions que es desenvolupen durant aquest vespre per tota la geografia del país no semblen canviar, any rere any, aquesta radiografia del mal que vull imaginar que les motiva, ni que sigui en part.
 
Per arrodonir el desfici, quasi a la vegada que la gent surt al carrer negant la carta de civilitat a qualsevol que no s’autoanomeni amb l’adjectiu-mantra (feminista), s'ha promulgat l'anomenada "llei trans" i s'ha anunciat com a gran novetat, tot i no ser-ho, la llei sobre la paritat, sense que el legislatiu sembli adonar-se que els objectius d'una i altra poden ser contradictoris i que just per això estan generant divisions en una causa que havia semblat monolítica.
 
Les paradoxes són moltes: si es vol negar que hi hagi colors o vestits de nen i nena, com pot asseverar-se que un petit ha descobert que és petita perquè des de sempre li han agradat els vestits de princesa i el color rosa? Com aconseguir a la vegada que en una llista electoral la cremallera que garanteix el mateix nombre d'homes i dones entre els que opten a la representació per una determinada formació política no causin amb aquesta mesura una discriminació sobre membres d'altres col·lectius que o bé són d'un sexe i se'n senten d'un altre, o bé de cap, o bé de qualsevol de manera alternativa?
 
Les reivindicacions de gais, lesbianes, transsexuals... són d'una mena ben diversa a la de les dones, de fet neguen l’existència de la categoria dona o dels seus trets diferencials (els que es considera convenient incorporar a la vida professional, social, artística) i és probablement per això que una part del feminisme ha vist amb recel, i com ja ha succeït en altres convocatòries d'anys passats, les manifestacions del que s'anomenen altres feminismes, però que en el fons comencen a estar convençudes de què són el que podrien anomenar "neomasclismes". Neomasclisme d’aquestes noves fórmules i exigències que de manera encoberta busquen o no eviten l’eliminació de la reivindicació del que no és pas una minoria, doncs les dones som la meitat de la població, en pro de les noves lluites de certes minories que posen en entredit la categoria i, per tant, les seves conquestes econòmiques, polítiques i socials.
 
Si en el consell d'administració d'una empresa cotitzada ha d'haver-hi almenys un 40% de dones, quin percentatge es reservarà per a cadascun dels col·lectius inclosos en les sigles LGTBI+? Establertes i consensuades categories trontollen i potser per això la mala maror d'aquesta convocatòria del 8-M, a benefici, vet aquí la paradoxa, dels que la volen ridiculitzar o senzillament no comparteixen les seves finalitats.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor