1 de 10
opinió

D'aquesta aigua no en beuré

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 1 de març de 2023 a les 20:00 |

«Només si volem i lluitem, un dia, el president espanyol de torn, en visita oficial a Catalunya, podrà dir que "Espanya i Catalunya comparteixen visió, objectius i vocació europeista"»

El president del govern espanyol, poc abans de l’anada a Ucraïna, ha estat visitant alguns estats europeus, com ara Eslovènia i Croàcia, en una campanya per configurar-li un perfil d’estadista europeu, preparatòria de la presidència rotatòria de la Comissió Europea que, el segon trimestre d’enguany, correspondrà al seu país, que no és el nostre. Allà ha afirmat, que “Espanya i Croàcia comparteixen visió, objectius i vocació europeista”, així com que “Eslovènia serà un aliat important en la reforma del mercat elèctric i en tota l’agenda europea de la Presidència Espanyola”. Això dit, ha girat cua i se n’ha tornat cap a Espanya, tot content, moment que he aprofitat per a somriure, obertament, amb satisfacció.
 

El mes de maig de 1976, el ministre franquista Manuel Fraga Iribarne va visitar Veneçuela, i allà va haver de fer front a una conferència de premsa amb periodistes que s’expressaven amb tota llibertat i que formulaven preguntes incòmodes, circumstància del tot inhabitual per a ell, al seu país, com a autoritat d’un règim dictatorial. Va ser allà on, a propòsit de la ikurriña, la bandera basca, Fraga va perdre els papers davant dels periodistes i es va despatxar a gust, dient el que de debò pensava sobre el tema. Per exemple, que la ikurriña era “un insulto para todos los españoles” i que “para que ondee esa enseña habrá que pasar por encima de mi cadáver”.
 

En l’etapa de descomposició de l'URSS i dels processos d’independència dels països bàltics, a principis dels 90, el llavors president del govern espanyol Felipe González, que de jove havia estat socialista, declarà un cop i un altre l’oposició total i absoluta del seu país a les aspiracions d’independència nacional d’Estònia, Letònia i Lituània. I, fins i tot, circulà el rumor que havia arribat a oferir unitats de la legió espanyola per ajudar l’exèrcit soviètic en la repressió de l’independentisme.
 

El gener de 1990, eren altres temps i era una altra ERC, Àngel Colom, Miquel Pueyo i jo, els únics diputats que tenia llavors aquest partit, vam viatjar als països bàltics, via Moscou, per conèixer-ne directament la situació. I vam entrevistar-nos amb Algirdas Brazaukas, el president de Lituània, Dainis Ivans, futur primer president del Parlament de Letònia independent, i representants del Front Popular d’Estònia, tots els quals van manifestar la seva preocupació per l’actitud d’Espanya.
 

Per la mateixa època, en entrar en crisi Iugoslàvia com a estat i iniciar-s’hi també processos d’independència, a Eslovènia, Croàcia, etc., el mateix president espanyol, exsocialista, va assegurar, amb fermesa i determinació, que mai, mai, mai, Espanya no en reconeixeria la independència. Novament amb Colom i Pueyo vam anar a la zona de conflicte i vam entrevistar-nos-hi amb Milan Kučan, el primer president de l’Eslovènia independent, després d’un referèndum d’autodeterminació unilateral, amb l’oposició de la UE i els Estats Units, i una declaració també unilateral d’independència. I vam reunir-nos també amb Franjo Tudjman, el primer president de Croàcia, en una Zagreb mig a les fosques, amb sacs terrers a les portes dels edificis, pels efectes dels bombardeigs serbis.
 
Tots dos presidents van preguntar-nos també els motius de la posició extremista d’Espanya pel que feia a la seva independència. Recordo que Tudjman va demanar-nos el text de l’Estatut d’Autonomia llavors vigent a Catalunya, per si calia aplicar alguna fórmula semblant en alguna regió croata de majoria sèrbia, i també la ingenuïtat seràfica des de la qual un acompanyant nostre va estranyar-se davant el president eslovè de com és que els cotxes eslovens encara portaven la matrícula iugoslava. “Vam prioritzar tenir el control de fronteres i carreteres, abans que canviar els adhesius dels vehicles”, va contestar-li. Tota una definició de què significa tenir sentit d’estat i què no, actitud mental que, per part catalana, explica moltes de les nostres deficiències.
 
Han passat els anys, Fraga ja és mort i, també quan encara era viu, la ikurriña oneja a mercè del vent arreu del País Basc. Espanya, avui, té ambaixades a Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Croàcia, igual que aquests països n’hi tenen de seves a Madrid. Uns i altres pertanyen a la Unió Europea i, periòdicament, en presideixen l’organisme, malgrat que el govern espanyol de l’època va assegurar que això no havia de passar mai. I el president espanyol es passeja amb normalitat per aquests països que, un dia, el seu antecessor al govern i al partit va afirmar que mai no reconeixeria diplomàticament.
 
Però ni la ikurriña, ni la independència nacional de cap d’aquests països, és cap concessió espanyola, sinó el resultat de l’esforç ingent i el patriotisme constant del poble basc i del lituà, el letó, l’estonià, l’eslovè i el croat. Mai no es pot dir, doncs, en política, “d’aquesta aigua no en beuré”. I, només si nosaltres volem i lluitem de debò per fer-ho possible, un dia, el president espanyol de torn, en visita oficial a Catalunya, també podrà permetre’s el luxe de dir, amb tota normalitat, que “Espanya i Catalunya comparteixen visió, objectius i vocació europeista”, després de passar revista a tropes i haver escoltat, respectuosament, Els Segadors i la Marcha Real.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
Més articles de l'autor
17/05/2023

Perifèrics o autocentrats?

03/05/2023

El Barça republicà

19/04/2023

L'irlandès Biden

05/04/2023

Ultraevangelicalisme

22/03/2023

TV3 i la llengua

08/03/2023

La malaltia de la infermera

01/03/2023

D'aquesta aigua no en beuré

22/02/2023

Neruda i l’exili català

15/02/2023

Volem l'Estatut!

08/02/2023

O.X., honor i lletres

Participació