El patró de regressió democràtica a l’Estat espanyol és cada cop més clar i transparent. Els episodis són ja tan habituals i consecutius que ni tan sols aixequen polseguera. Les alarmes fa tant de temps que sonen que ja ningú no hi fa cas. Es van creant les condicions ideals per l’arribada de l’ultradreta al poder amb la seva agenda retrògrada i filofeixista. L’esquerra estatal, des de la seva superioritat moral, s’ho mira amb desdeny sense calibrar la magnitud de l’amenaça.

Un director del Banc d’Espanya ha de dimitir 6 hores després d’assumir el càrrec en fer-se públic que havia signat un manifest d’acadèmics de condemna a la persecució repressiva contra Clara Ponsatí i Andrau Mas-Colell. Un episodi que ha estat consumit per la voràgine mediàtica en un tres i no res, però que mostra un grau de degradació institucional notable. 

Tothom assumeix amb naturalitat que l’aital director “era del PP” o “corresponia al PP”. Ni tan sols es guarda l’aparença institucional de dir que havia estat anomenat “a proposta del PP”. Ja ens sembla normal i lògic que els membres del organismes reguladors, els alts tribunals o les empreses públiques no siguin anomenats per concurs de mèrits o per un procediment de selecció exhaustiu que en garanteixi la idoneïtat més enllà de quin partit els proposa. Hem acceptat que el poder es fracciona com el botí d’un grup de pirates, i per això no sobta que un partit pugui fer saltar un director del Banc d’Espanya per motius estrictament ideològics, perquè aquella cadira és propietat del PP.

Un contractista de serveis d’espionatge i intel·ligència israelià es vanta dels serveis prestats a Espanya per alterar la vida institucional, social i fins i tot sanitària de Catalunya, i les reaccions no van més enllà d’algunes onades d’indignació que no superen les fronteres de Catalunya. “Espanya s’ha sumat a la llista d’Hongria, Polònia i altres dictadures d’arreu del món”, es lamentava a RAC1 l’advocat i especialista militar israelià Eitay Mack. Espanya ha estat assenyalat com l’estat de tot el món que més ha fet servir Pegasus i Candiru per vigilar i interferir en ciutadans i activistes dissidents, especialment catalans.

El propi màxim responsable del Poder Judicial va declarar amb solemnitat que la unitat d’Espanya ha de passar –i passa– per sobre de qualsevol dret o consideració democràtica. El Tribunal Suprem rebrega la lletra i l’esperit de les lleis acabades d’aprovar pel legislatiu i fins i tot renya els legisladors i emet opinions ideològiques en les seves sentències. Es reobren procediments que ja són cosa jutjada com el 9N i es violenten principis tan bàsics del Dret Penal com el non bis in idem.

Tot plegat es produeix amb una coalició suposadament progressista i d’esquerres a la Moncloa. A la banda escalfa una probable coalició de l’extrema dreta i l’ultradreta que pot tornar al poder amb més ganes de revenja que mai, i amb la convicció de tenir la missió divina d’eliminar de manera definitiva l’anomalia catalana i consolidar d’una vegada per totes la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola. Ells creuen que la feina de repressió post 2017 s'ha fet a mitges i que cal acabar-la. Faríem bé de començar a preparar un pla de contingència.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor