1 de 10
opinió

Odiar no és gratis

per Joan Foguet, 24 de gener de 2023 a les 20:00 |

«No val la pena inflamar una societat per millorar -una mica- les perspectives electorals»

Mai he cregut gaire en el destí -perquè tindria un sentit de l’humor massa fosc-, però sí que considero que hi ha un punt de cert en allò que la història és cíclica i es repeteix. No crec que la història del món, com tampoc la de cadascú, estigui ja escrita, però sí que coneixent el passat podem entendre una mica el present, perquè tendim a fer-nos mal de la mateixa manera, una vegada i una altra. Segons la ministra de Drets Socials, Ione Belarra, les grans cadenes de supermercats “s'estan fent d'or arran de les conseqüències de la guerra d'Ucraïna”. Vaja. No aporta gaires dades, més enllà de la inquina i això que alguns en diuen ‘odi de classe’, la també secretària general de Podemos, que va afegir que “és indecent que el senyor Juan Roig -president de Mercadona- s’estigui omplint les butxaques sent un capitalista despietat” i va afegir “cal dir-ho clar, són capitalistes despietats i els hem de frenar els peus”. I torno a la cosa de la història cíclica per recordar la ferum de República de Weimar es desprèn a Catalunya i a Espanya. Aroma d’odi, de blanc i negre. Aquella república -que no es va congelar- va ser l’esquelet que va governar Alemanya entre la fi de la Primera Guerra Mundial fins a l’ascens dels nazis. No va anar bé. Inflació, inestabilitat, fragmentació política, descrèdit de la cosa pública, gran oferta de profetes i de receptes salvadores. Això era llavors, i una mica ara també. No és d'estranyar tampoc la consolidació de Vox avui, és clar. Odiar ni és ni surt gratis. 
 

La recerca d’un contrari per poder construir les pròpies idees o la pròpia identitat és de Primer d’Ideologia. Sempre s’ha fet. Dreta, esquerra, per amunt i per avall. Barça i Madrid, Fraga i Felipe, Pujol i Maragall, Giscard i Mitterrand. Sovint aquests antagonismes s’entenen junts, l’un per l’altre, un encaix de contraris. Moltes vegades les millors relacions de parella sorgeixen i creixen gràcies a aquest diàleg o enfrontament de personalitats, i en política també. Ara bé, mai perseguint l’altre. Una cosa és marcar i remarcar qui és l’adversari, l’altra voler carregar-te’l. I aquí vaig amb les declaracions contra el propietari de Mercadona de la secretària general de Podemos, partit flower power i de l’esquerra de debò i, per tant, amb superioritat moral prèmium. La ministra Belarra hauria de ser conscient de la responsabilitat que ocupa i de com el discurs de l’odi és nefast per la cohesió social.
 

La demonització dels empresaris per part d’un sector del govern espanyol és una mala notícia, sobretot si es converteix en una constant. Estem a 2023 i no val ja la imatge del patró amb el barret de copa i el puro que explota treballadors a les fàbriques a cop de fuet. L’empresa moderna la conformen per igual directius i treballadors. No vivim en les colònies industrials de Pa Negre, afortunadament. I sembla que no es valori i es responsabilitza sempre a un altre de tot el que va malament. El discurs i l’horitzó polític de l’esquerra no només és legítim, és necessari, però ha de ser capaç d’estar en el terreny de joc. Es pot ser irreverent i dur, és clar que sí, però compte amb mentir, i sobretot alerta amb generar odi i enemics. I més quan tanta gent ho passa malament, empreses i els seus treballadors, per arribar a final de mes en un món d’Instagram i ximpleria.
 

Les causes de l'elevada inflació no es troben en els increments dels marges empresarials. De fet, els preus de moltes matèries primeres o l'energia, per exemple, que són part important dels costos de producció, s'han disparat, amb augments superiors als de l'IPC. No és culpa de Juan Roig ni del guacamole de Mercadona ni del fuet del Bon Preu. Mirant una mica la premsa econòmica veiem que les últimes dades trimestrals indiquen una normalització dels beneficis empresarials després de la pandèmia, a la que cal sumar la guerra a Ucraïna. El desembre passat el Banc d'Espanya va publicar un informe en què analitza l'evolució dels marges empresarials. Potser a Podemos no l’han vist perquè prenent aquestes dades, veiem que des de 1996, és a dir, en 25 anys, el creixement dels marges empresarials únicament va superar el creixement dels salaris en 4 anys, tots ells, anys en què l'economia s'estava recuperant d'una recessió.
 
Avui una empresa ha de pensar en el seu treballador, en els salaris, no només en dividends o accionistes. Segons el mateix informe, en termes agregats, les empreses no han arribat a traslladar tot l'augment en els seus costos de producció als preus de venda. I és que vivim amb una gran confusió entre nosaltres, gràcies als mitjans de comunicació sovint i generalment per la nostra nul·la educació en matèria econòmica, sense entendre que una cosa són els milers d’empreses del país i una altra la gran banca o les grans companyies d’energia. Són coses diferents. I demonitzar a una senyora que té una dotzena de treballadors en un petit taller de roba infantil al Vallès Occidental no té cap sentit, perquè ella és una empresària. I Juan Roig, per seguir amb qui ha estat atacat, és això. Una empresa enorme, amb milers de treballadors, que, per cert, tenen una gran valoració de les seves condicions de treball.
 
A Podemos es nota que hi ha nerviosisme electoral. A la resta de partits també. I té la seva lògica. Ser soci del PSOE li ha donat l’oportunitat de tocar poder i exercir responsabilitats, però li ha restat èpica al seu discurs. I això és bo sempre, sobretot per la societat. Cal una esquerra decidida, responsable i punyent. Ara bé, més enllà de la propaganda i els titulars no sabem l’estat de salut del seu projecte. Per això és rellevant entendre què és Sumar, i com Yolanda Díaz pot tornar a modificar el projecte de l’esquerra per sobreviure després de la mort del 15-M. Però en política els temps són importants, i encara queden moltes setmanes per les batalles municipals i autonòmiques. Vèncer a Ayuso i Almeida serà difícil per l’esquerra, sobretot allà on el PSOE és tendre, però prendre torxes no sembla bona idea. Perquè no val la pena inflamar una societat per millorar -una mica- les perspectives electorals.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Joan Foguet
Un català de Barcelona i boig del Twitter. Periodista grafòman. Militant i vigilant de @Periodistes_org i @grupbarnils. A la pràctica: acció en mitja dotzena de redaccions periodístiques (La Razón, Actual, Expansión, El Punt, El País i més). Més a www.joanfoguet.cat i a @joanfoguet.
Més articles de l'autor
24/01/2023

Odiar no és gratis

10/01/2023

La contradicció, una altra

21/12/2022

Res no fa tanta il·lusió com la il·lusió

13/12/2022

Fa més por el 55 que el 155

29/11/2022

Quan els carrers tenen noms

15/11/2022

L'independentisme dels ex

01/11/2022

Polarització vol dir mala llet

18/10/2022

Prou potinejar amb Mossos i pressupostos

07/10/2022

I cap a la muntanya falta gent

04/10/2022

Benzina, mistos i matisos

Participació