Una notícia d'especial transcendència per a l'independentisme català s'ha produït en les darreres setmanes sense que el soroll produït pels gols del Mundial, pels pòdcasts de Corina i per les lleis creades sota els auspicis la ministra Irene Montero hagin permès la mínima nota a peu de plana. Però el tema té la seva importància. El Tribunal Suprem del Regne Unit ha sentenciat el que els constitucionalistes ja sabíem, i és que Escòcia no pot convocar un referèndum sense l'autorització del parlament britànic. L'independentisme escocès ha criticat la decisió, però en el fons cal preguntar-se què esperaven.

Vist el que ha succeït, s'haurà d'acceptar que aquella retòrica segons la qual aquell el Regne Unit és la confluència d'un conjunt de nacions unides lliurament i que, per aquesta raó, lliurement es poden separar, és això: una manera de parlar. Una mica a l'estil del que succeeix a la república alemanya, també suposadament formada per estats sobirans lliurement afegits a la federació, però on cap en pot marxar, i com també ha quedat palès en més d'una ocasió als Estats Units d'Amèrica. Si algú aixeca el braç per proposar-se independent hi apareix la Guàrdia Nacional i s'ha acabat la discussió.

De fet, així d'impossible era també marxar de la Unió Europea, un cop haver-hi entrat, abans de la reforma dels seus tractats pel que es va signar a Lisboa l'any 2007. En efecte, la voluntat federalista de la Unió es va malmetre aleshores, afavorint el que finalment ha succeït: que els britànics romanguin (fins i tot si no volen) units entre ells, però ja no integrats en el projecte comunitari. Un efecte de la posteritat que planejà sobre el referèndum del Brexit, però a la vegada un important cop per a la voluntat europea de constituir-se en força compacta i protagonista d'un món multipolar.

La llibertat de marxar introduïda pel Tractat de Lisboa es pot convertir en el taló d'Aquil·les del projecte europeu, i, comprovada aquesta realitat, fins i tot l'estat que marxa nega a les seves parts la llibertat per fer el mateix. Perquè la unió fa la força, és cert, i en general els estats, sigui quina sigui la història de la seva formació, eviten fins on poden esmicolar-se, però també pretenen legitimar-se en el manteniment d'aquesta unió per voluntat de les parts integrants. Com aconseguir a la vegada unió i llibertat? No és senzill, implica construir i mantenir el que en general manca en les relacions entre els ens subestatals i l'estructura mare d'un estat compost: la lleialtat institucional.

Sols així, una feblesa aparent esdevé una oportunitat per al creixement de la comunitat política. Sempre he pensat que la unió sols té sentit des de la llibertat, però comprovem cada dia que no tothom està capacitat per equilibrar-les en benefici del comú. No és el millor temps per a grans proeses, perquè tampoc els governants semblen ser a l'altura del repte, però com el grup que reconeix l'autoritat del líder, també nosaltres identificarem un dia els titans capaços de superar el conflicte. Si més no, ajudarà a saber que el preu de la llibertat és sempre alt.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor