1 de 10
opinió

El sac, la sort, i la virtut cívica de Mateu Hereu

per Aleix Sarri, Barcelona, Catalunya | 28 de novembre de 2022 a les 08:20 |

«Un símbol de dignitat i de la virtut cívica del nostre poble que va arribar a governar la ciutat de Barcelona gràcies a un cop de sort»

El nomenament de magistrats per sorteig és democràtic, la seva elecció és oligàrquica
Aristòtil


Era final de maig de 1704 i Barcelona i Catalunya romanien sota domini borbònic. Felip V havia visitat el país i n’havia jurat les constitucions, però existia cert descontentament pel rumb que havien pres les coses. Els vincles de les classes emprenedores de la societat catalana amb els Països Baixos i Anglaterra eren forts, i l’autoritarisme borbònic ben conegut. Comptant que hi podia haver un alçament austriacista, els aliats van iniciar el setge sobre la ciutat comtal.

El setge va ser un fracàs, encara caldria esperar un any perquè l’austriacisme s’imposés a Catalunya, però ens permet acostar-nos a una figura, Mateu Hereu, que és un autèntic heroi anònim de la nostra història i que amb perspectiva, encarna les virtuts cíviques que van fer de la Catalunya pre-1714 d’una de les nacions més avançades del seu temps.


Com deia, aquell 1704 el setge de Barcelona no va ser exitós, així que unes setmanes després que aquest acabés, Velasco, el virrei borbònic, va iniciar una onada repressiva que va dur a un bon nombre d’empresonaments d’austriacistes il·lustres entre els quals el de Narcís Feliu de la Penya i el dels cònsols holandesos Joan Kies i Arnold de Jager (dels quals es pot veure la casa al jaciment del Born).

Tanmateix, la repressió no es va aturar aquí. A l’interior del Consell de Cent, el proborbònic conseller tercer, Honorat Pallejà, havia estat suspès pel seu intent de convocar la coronela, la milícia defensiva de la ciutat, passant per sobre del conseller primer, Francesc Costa. Arran d’aquesta disputa tant Costa com Mateu Hereu, conseller cinquè de la ciutat, van ser detinguts pel virrei. Velasco els va exigir que revelessin qui havia votat que dins el Consell de Cent i què s’hi havia deliberat, demanda a la qual tant Costa com Hereu no van cedir de cap de les maneres. El deure de defensar les llibertats de Barcelona era un bé més alt que la seva pròpia llibertat. Així doncs, van ser empresonats i només l’arribada de les forces austriacistes els trauria de la cel·la.


Un acte de dignitat que en el cas de Mateu Hereu era doblement valuós. Fins ara hem dit que era conseller cinquè del govern de la ciutat, però no que la seva professió era la de barber-cirurgià. Un artesà que es guanyava la vida amb el seu propi esforç. I això és importantíssim. Mateu Hereu era conseller cinquè perquè li havia tocat pel vell sistema de sac i sort, la insaculació, i, per tant, no havia demanat formar part del govern de Barcelona. No s’havia presentat a cap elecció ni li devia el càrrec a ningú. Simplement era un artesà barceloní. Orgullós del sistema constitucional català, això sí, i plenament conscient del seu deure, fins al punt d’estar disposat a anar a la presó (a una presó del segle XVIII!!!) per defensar les llibertats dels seus conciutadans. Un home que no hi guanyava res i que, tot i això, estava disposat a arriscar la seva integritat física per les seves conviccions polítiques. Un autèntic exemple de virtut cívica que faríem bé de recuperar.

Molt bé. Tanmateix, us preguntareu per què em despenjo explicant la seva història sense cap motiu aparent. Tinc tres raons.

Primer perquè sovint no s’explica que Barcelona durant més de dos-cents anys va ser governada pel sistema de sac i sort, del qual el sorteig anual per decidir qui governava la ciutat de Barcelona es feia cada 30 de novembre. Tres ciutadans honrats, un mercader, un menestral i un artista (artesà, seria potser un mot més adient) eren triats a sac i sort anualment de les llistes d’homes matriculats en cada estament. Potser no hi havia eleccions, però és un sistema clarament amb vessants protodemocràtiques que res tenia a veure amb el sistema absolutista imposat a sang i foc per Castella posteriorment. Recordar-ho és important i aquest sistema d’insaculació s’hauria d’estudiar molt més a les nostres escoles i universitats. No pot ser que ens expliquem com si fóssim francesos o anglosaxons.

Segon, perquè el sistema de sac i sort va ser un mètode d’elecció molt exitós que disminuïa les lluites pel poder internes i realçava el deure cívic dels qui agafaven les responsabilitats com hem vist en el cas d’en Mateu Hereu. Un sistema que, com demostra el cas del nostre cirurgià-barber, permetia que amples capes de la població poguessin formar part del govern de la ciutat i que va ser abolit de forma ferotge per Felip V després de 1714.

Tercer, perquè em fa la sensació que el sistema de sac i sort, d’insaculació, sorteig, té moltes més virtuts de les que hem admès fins ara. Recuperar-lo i saber-lo complementar amb el sistema electoral modern seria una millora objectiva en la nostra qualitat democràtica.

Penso per exemple en tots els càrrecs de partit o institucionals que giren al voltant de la defensa del ciutadà o de caràcter tècnic. Es digui defensor de l’afiliat o síndic de greuges (per dir-ne dos), no seria un sistema més sa que les persones que exercissin el càrrec no tinguessin dependències de cap mena? El sistema de sac i sort, implementat a partir de llistes de gent competent confegides pels partits polítics amb representació parlamentària, podrien donar fruits en aquest sentit. Així s’entendria millor que exercir segons quins càrrecs, és un acte de servei públic i no pas un encàrrec polític com sovint passa avui dia.

Una altra manera en què el sistema de sac i sort podria millorar la nostra democràcia seria amb una cambra alta elegida per sorteig entre tots els ciutadans elegibles. Un senat no de notables, sinó amb una selecció de tota mena de professions, edats i ocupacions, que no ha pogut dedicar tota una vida a la política i els seus entramats socials, però que durant un any per exemple, tingués el deure de formar part del govern del país o de la ciutat. La seva funció no seria la de dirigir, sinó la de complementar els parlamentaris o regidors elegits democràticament, però segur que farien una aportació valuosa i una bona tocada de peus a terra en segons quins debats.

Ara sona estrany, sí, però sobre aquest sistema de govern basat en el sorteig es fundava la democràcia atenenca així com la república florentina o la Catalunya dels segles XV a XVIII. Aristòtil n’era un convençut partidari i Montesquieu també i el consideraven més democràtic que un sistema purament electoral.

A més, en el cas català, l’eliminació del sistema d’insaculació en mans de Felip V va significar un retrocés brutal en el grau de participació política de les classes mitjanes i populars, que se’n van veure totalment exclosos. La imposició borbònica del sistema municipal castellà, basat en la cooptació i la compra literal de càrrecs va ser el naixement d’un sistema intrínsecament corrupte i va convertir la política en una qüestió exclusiva de les seves elits.

És evident que el marc legal actual requeriria molts canvis per a fer-ho possible, però val la pena fer-hi una pensada. Tot sabem que no tots els càrrecs institucionals haurien de ser triats políticament. Encara menys ha dit. Per si mai fem una reforma de l’administració o una llei electoral, tinguem-ho en compte.

D’aquí a dos dies serà 30 de novembre i fa 318 anys va ser triat per sorteig en Mateu Hereu, el cirurgià-barber a qui dedico aquest article. Un símbol de dignitat i de la virtut cívica del nostre poble que va arribar a governar la ciutat de Barcelona gràcies a un cop de sort. Concretament a un cop de sac, i sort, literalment. Per pensar-hi.

PS. Per saber-ne més sobre Mateu Hereu, val la pena que visiteu el jaciment del Born on encara es pot visitar la casa on va viure, així com llegir les pàgines que hi dedica l’historiador Albert Garcia Espuche en el seu monumental ‘La ciutat del Born’. A les converses amb ell li dec haver conegut la figura de l’heroi massa anònim d’aquest article.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
Més articles de l'autor
22/01/2023

Una terra que no poden fer mentir

09/01/2023

«Endgame»

25/12/2022

Llengua i clima: dues crisis a càmera lenta

11/12/2022

​Cap a la fi del mercantilisme europeu?

28/11/2022

El sac, la sort, i la virtut cívica de Mateu Hereu

13/11/2022

Sedició: o com blanquejar el post-franquisme de l’estat espanyol

31/10/2022

Urbanisme, (des)arrelament i llengua

16/10/2022

​Crisi i repressió: els evidents límits de l’autonomia

02/10/2022

Les aparences, el nostre gas rus

18/09/2022

Renunciar a la violència

Participació