1 de 10
OPINIÓ

El «res del que penedir-nos» postfranquista

per Christiane Stallaert, 24 de novembre de 2022 a les 21:02 |

«Dir territori permet encobrir els pobles o nacions que l'habiten, els naturals d'aquelles terres, i legitima la invasió i l’ocupació»

L'insidiós "res a celebrar" que gosa protestar davant el "res del que penedir-nos" espanyolista. "Neocolonialisme i racisme": en aquests termes la premsa internacional va condemnar amb fermesa i indignació el llenguatge colonial de Josep Borrell en el seu recent discurs pronunciat a Bruges davant de futurs diplomàtics. En la visió del món de Borrell, Europa és un jardí envoltat d'una jungla invasiva: "Bona part de la resta del món és una jungla, i la jungla podria envair el jardí". Però Borrell no entén la reacció provocada: "Jo certament no entenc l'al·legació que això és alguna afirmació imperialista, supremacista blanca o un missatge reaccionari". És més, Borrell s'ofèn: "Jo m'he sentit decebut per les  interpretacions que s'han fet, les he rellegit completament i penso que tot el que he fet en la meva vida ha estat anar contra el que s'ha anomenat un neocon". Josep Borrell difonent des del seu càrrec europeu la doctrina colonial postfranquista. Com a ciutadana europea, protesto: no en el meu nom.

En què consisteix aquesta doctrina? Observem primer la doctrina franquista. En un noticiari de l'època, en "un missatge al poble de la nostra colònia africana de Guinea Equatorial, el Caudillo ha posat de manifest que Espanya no és i no ha estat mai colonialista sinó civilitzadora i creadora de pobles". Dirigir-se a la colònia negant el colonialisme. Encara el 2006, preguntat sobre Guinea Equatorial, Manuel Fraga Iribarne defensava la tesi de Franco: Espanya colonialista, no; colonitzadora i civilitzadora de pobles, sí. Serà que el 2022 les ments han madurat? Sí, respecte del segle XIX. Preguntada sobre si Espanya va practicar el colonialisme, la directora de la Reial Acadèmia de la Història, Carmen Iglesias, afirma que "Sí, per exemple a l'Àfrica i a Cuba a finals del segle XIX, però no abans. Usar el terme colònia o període colonial per parlar dels virregnats americans és quelcom anacrònic". Indubtablement, la RAH ha fet un pas endavant respecte a la tesi colonial franquista. S'admet el colonialisme en el segle XIX. En el segle XVI, no obstant això, no va haver-hi ni colonialisme ni colònies. No s'han de projectar conceptes moderns a èpoques del passat.



L'eufemisme amb què s'envolta una qüestió tan delicada com és el de territori. El 2021, el dirigent de Vox Espinosa de los Monteros apuntava que Espanya "mai va tenir colònies, sinó que va tenir territoris". Irònicament, la tesi nacional-espanyolista projecta al segle XVI un concepte característic de l'imperialisme nord-americà dels segles XIX i XX que s'ha autodefinit en termes d'annexió, compra o sotmetiment de territoris, que no de pobles ni nacions. Dir territori permet encobrir els pobles o nacions que l'habiten, és a dir, els naturals d'aquelles terres, expressió que abunda en els documents històrics del segle XVI espanyol. Territoris, al contrari, apel·la a la doctrina de les terres vacants, que ha estat de gran utilitat per legitimar la invasió i ocupació de territoris aliens.

El jardí que envaeix la jungla per cultivar-la. Obra de civilització. La reivindicació de terres ermes cobertes de males herbes. I així, el gener de 2022, el rei Felipe VI reivindicava a Puerto Rico el "model de presència d'Espanya a Amèrica", en el que "els nous territoris s'incorporaven a la Corona en situació d'igualtat amb els altres regnes". És el nou llenguatge de la doctrina colonial actualitzada, postfranquista: presència i territoris substitueixen els termes de colonització i nacions. Curiosament, la premsa encara no estava familiaritzada amb l'últim estat de la qüestió, ja que El País destacava que el rei reivindicava a Puerto Rico el "model espanyol de colonització [sic] d'Amèrica".


Reduïts a mers territoris, els diversos pobles indígenes o originaris d'Amèrica, no han cessat de denunciar el fet colonial reivindicant la seva condició de nacions. L'antologia de documents polítics i de protesta dels aborígens dels EUA, titulada Say we are Nations (Dir que som nacions), recull un text interessant del 1918. De cara a l'organització de la Conferència de Pau al final de la Primera Guerra Mundial, l'indi Carlos Montezuma insisteix en la participació de delegats de la seva nació en aquesta conferència: "Per què? Perquè els indis som una nació. Els indis mai hem rebut justícia de mans dels Estats Units. Hem estat relegats fora de la humanitat. No hi ha un quadre tan negre com la història de la nostra raça. […] Han passat cinc-cents anys i els indis encara no són lliures. Cinc-cents anys des de la invasió de la raça de cara pàl·lida en els dominis dels indis i aquests no gaudien dels drets dels éssers humans. Aquesta guerra justa és una burla a la raça índia, si no se'ns permet estar a la Conferència de Pau. Carlos Montezuma. Nom de pila castellà; cognom asteca. Costura colonial".

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Christiane Stallaert
Filòloga i professora de la Universitat d'Anvers (Flandes)
Més articles de l'autor
24/11/2022

El «res del que penedir-nos» postfranquista

Participació