Els practicants de la cancel·lació cultural no s'han acabat sortint amb Michael Jackson, potser perquè el mite ja és bigger than life i les seves cançons, prou irresistibles per a tothom per a anar ara a fustigar-ne el creador, ja traspassat, d'altra banda. I al capdavall a tothom li ballen els peus quan escolta la base rítmica de Billie Jean. Ens hem de sentir culpables per això? El petit dels Jacksons ha sortit així més ben parat que el pobre Woody Allen, llançat a la foguera, bandejat per les productores i fins i tot objecte d'escarni per part de vailets impertinents a la Televisió de Catalunya (fa uns quants dissabtes), acusat una vegada i una altra d'un delicte del qual ha estat absolt. Rugeix la marabunta.

Però Thriller, l'obra magna de Michael Jackson, fa 40 anys aquests dies, i la seva discogràfica, la multinacional Sony Music, no només no se n'amaga sinó que reedita l'àlbum amb tots els honors. Un Thriller 40 que ja és a totes les plataformes (i fins i tot a les botigues de discos), sense boicots aparents de cap escamot, i que, encara que sembli mentida, ofereix material inèdit.

A aquestes alçades no deixa de ser admirable que, coincidint amb les efemèrides rodones o dates assenyalades de les estrelles, surtin de sota les pedres enregistraments que encara no havien estat explotats. En aquest cas, preses que van ser passades per alt quan es va llançar Thriller 25, el 2008, o Thriller. Special Edition el 2001. És previsible, doncs, que d'aquí a 10 anys vegi la llum un Thriller 50 on es descobriran, per a sorpresa general, noves perles que s'havien mantingut estranyament extraviades tots aquests anys.

Val la pena acostar-se a Thriller 40? Sobretot, per retrobar-se amb l'alquímia de Jackson i Quincy Jones en aquell so funky de vellut, exquisit i conquistador, que no ens cansarem mai d'escoltar. Els diàlegs trepidants de Wanna be startin' somethin', la tensió elèctrica de Beat it (i del solo de guitarra d'Eddie Van Halen), la trama pel·liculera del tema titular... Pel que fa al material afegit, cal esmentar uns quants divertiments: Starlight, que és la versió original de Thriller, amb una lletra diferent (i força menys punch), i números com ara Got the hots, a cop de disco music, i la balada tendra Who do you know. Temes menors, sí, però no pas morralla. Es poden escoltar.

Celebrem, doncs, que el soroll mediàtic i el morbo transversal, sempre esquitxats amb testimonis sòrdids mai no prou demostrats, hagin mantingut en un estadi elevat, potser blindat, una obra artística com aquesta. És força inhabitual en aquests temps de fúria i inquisicions populars. Però encara si Jackson fos culpable de tot allò que se li ha imputat, res no canviaria la categoria de la seva producció musical, i ens hauríem de repetir en veu alta que sempre hem de mirar de no confondre les virtuts d'una obra amb les del seu creador.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor