1 de 10
opinió

Perifèrics i marmotes

per Francesc-Marc Álvaro, 17 de novembre de 2022 a les 20:00 |

«El corredor mediterrani és ja un mite més xiroi que el follet federalista aquell que té amagat Miquel Iceta a les golfes del Ministeri de Cultura»

El corredor mediterrani s’ha convertit en l’anhelada utopia de les elits perifèriques -valencianes, murcianes i catalanes- de l’Espanya camisa blanca de mi esperanza d’aquest segle XXI que s’enyora del segle XIX. L’empresariat de les autonomies concernides ha oficiat a Barcelona un aquelarre per demanar que el govern central no s’adormi. El seu lema podria ser “tenim pressa”, però és un sintagma una mica maleït. Darrere de la ministra del ram i dels presidents autonòmics convocats, hom ha vist la marmota aquella, la simpàtica bestiola de les històries que es van repetint com el conte de l’enfadós. Els perifèrics ballen al voltant de la marmota del corredor mediterrani, com ho feien els indis sioux al voltant del seu tòtem quan volien pluja.

La foto de la trobada, en el Centre de Convencions Internacionals de Barcelona, té un regust de cosa massa vista. No té cap mena d’èpica, no té cap alè líric, no té cap coartada més enllà de les coses de menjar. Les elits congregades -abillades amb el vestit fosc dels casaments i dels funerals- executen el ball de la marmota perquè Pedro Sánchez els tingui en compte; és un ball molt civilitzat, una mena de foc de camp que subratlla l’interès general abans de prendre el te. L’amo de Mercadona diu que està enfadat pels retards, declaració que tothom comparteix, esclar. Amb el corredor mediterrani, hi hauria més racionalitat i més eficàcia, i Espanya seria -diuen- una mica més moderneta. La batalla pel corredor mediterrani ens recorda que venim d’un silenci, d’una pols arrapada al cor, i d’una misèria mental que ha matat moltes ànimes.


Barcelona, un dia de novembre de l’any de Nostre Senyor del 2022. Mentre Europa es dessagna a Ucraïna i els equips estatals de futbol de les democràcies volen alegrement a Qatar per mantenir la moral de geometria variable, les classes dirigents que es miren Madrid amb certa distància entonen un cant ferroviari senzill i tendre, davant la ministra Raquel Sánchez, eixida de la pedrera del municipalisme socialista català. Qui vulgui èpiques que se’n vagi a passejar per Kíiv i després ens ho expliqui. Aquí es parla de coses reals i concretes, però són coses que mai acaben de fer-se realitat: el corredor mediterrani és ja un mite més xiroi que el follet federalista aquell que té amagat Miquel Iceta a les golfes del Ministeri de Cultura.

Si jo em sentís espanyol, estaria preocupat perquè, amb promeses eternes com el corredor mediterrani, no podem muntar un projecte de pàtria ni res semblant a “l’Espanya gran” que propugnava don Francesc Cambó. Alerta: la cosa tampoc permet alegries fusterianes de Països Catalans que es fan silenciosament, tu ja m’entens. El corredor mediterrani que mai no arriba transforma les impotències perifèriques -exhibides de forma ritual com el membre sexual d’un eunuc- en una performance perpètua per ofrenar noves glòries a Espanya.


En canvi, andalusos i bascos no fan aquesta mena de saraus, van per darrere, i aconsegueixen de Madrid tot el que els interessa, sense teatres ni guinyols, sense posar-se el vestit de combregar amb rodes de molí. Ara és quan recordo que, també per fer política grisa i prosaica, cal una mica de poesia, ni que sigui de garrafa. Altrament, la marmota se’ns acabarà menjant les entranyes. “Pragmàtics” no hauria de voler dir “imbècils”.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
Més articles de l'autor
26/01/2023

Autoengany a cavall

12/01/2023

El retorn

29/12/2022

Autoestima, autoodi i relat

15/12/2022

El nou cop de timó

01/12/2022

Compadim, una mica, els polítics

17/11/2022

Perifèrics i marmotes

03/11/2022

El problema no és el victimisme

20/10/2022

Autonòmic, autonomista o què?

06/10/2022

El guinyol vist amb el telescopi

22/09/2022

És nostàlgia el que té Trias?

Participació