1 de 10
fil directe

Si t'asseus a negociar

per Ferran Casas, 11 de novembre de 2022 a les 22:10 |

«Vistes algunes reaccions, el debat és si cal negociació o si, per contra, és millor que s'ho facin el PSOE i el PP sols com el 2017»

El 22 de juny de 2021, el govern espanyol va indultar els nou presos polítics que havien estat jutjats i condemnats pel Tribunal Suprem pels fets de l'1-O. Aquella decisió arribava després que el govern del PSOE rebés avisos d'instàncies internacionals i de la justícia europea que li aconsellaven posar la bena (en forma de perdó) abans de la ferida (en forma de revés del TEDH). Però, sobretot, ho feia després de mesos de pressió política d'ERC, que havia facilitat la investidura de Pedro Sánchez i també els primers pressupostos de la legislatura espanyola que, com és d'habitud, s'acabarien incomplint.

Els republicans no s'havien pogut presentar a les eleccions al Parlament d'aquell 14 de febrer amb el trumfo dels indults sota el braç. Quan la mesura de gràcia que alliberava, entre altres, el seu líder i admetia la desproporció de la condemna de Marchena i companyia va arribar, ja amb Pere Aragonès de president gràcies a una fràgil aliança de govern amb Junts, van evitar reivindicar-ne la paternitat. Que ho fessin incomodava al PSOE i a ells tampoc els aportava massa ja. Només Gabriel Rufián, en la seva funció de vers lliure, ho va reivindicar un any després al faristol del Congrés.  


Ara era diferent. Passés el que passés, tot seria mèrit o demèrit d'ERC, que ha posat tots els ous a la cistella del diàleg amb el PSOE i ha arraconat les vies unilaterals. Els republicans necessitaven resultats per sostenir l'aposta i que no els desgastés més, i Sánchez assegurar-se un final de legislatura tranquil al Congrés. El president espanyol ho va explicar de forma ambigua el dijous a la televisió, però el fet és que deroga el delicte de sedició, cosa que li ha valgut qualificatius de traïdor per part de les dretes. Tocar una coma era suficient perquè li diguessin el que li han dit. Preu per preu, doncs, sabates grosses. Els republicans han aconseguit aquest cop, després de llargues negociacions, que els fruits de la mesa de diàleg fossin visibles: la derogació d'un delicte anacrònic que no té parangó a les legislacions europees, que va servir per empresonar els responsables de l'1-O i que, en primera instància, van demanar esborrar del codi penal els comuns i després els independentistes.

I si era clar que ERC presentaria la supressió com un gran èxit en la desjudicialització i en l'ignot camí cap al referèndum pactat, ho era també que els seus rivals polítics buscarien raons per presentar-ho com una rendició republicana encara que fa només uns dies, quan pensaven que el PSOE no afluixaria, Carles Puigdemont, Laura Borràs i altres dirigents del partit haguessin dit que suprimir-lo era l'únic que els valia. El dijous a la nit, Junts i les seves terminals lamentaven que fóssim davant d'"una reforma" i no d'una derogació agafant-se a la forma i no al fons de les paraules de Sánchez. I aquest divendres, després de constatar la supressió en fer-se públic el text de la reforma, han posat el focus en la revisió del delicte de desordres públics agreujats afirmant fins i tot que es vol salvar "els líders" i castigar "el poble".


D’aquest últim, és cert que se'n rebaixen les penes màximes sí, però també que es detallen més supòsits i que, més enllà de la violència, que el Suprem no va poder acreditar al judici de l'1-O, per cert, s'introdueix un concepte tan subjectiu com la intimidació. Aquest pot afectar fins i tot "les coses" malgrat que ningú sap com s'ho faran el mobiliari urbà o els edificis per expressar els seus sentiments davant d'un jutge. És lògic posar-se en guàrdia amb un poder judicial tan decantat a la dreta i que ja ha aplicat amb rigor normes que limiten la protesta com ara la llei mordassa, que el PSOE i Podem es van comprometre a resoldre.

La reforma ha desfermat la previsible guerra de relats entre ERC, ajudada en aquest cas per la cridòria de les dretes espanyolistes i d'alguns barons del PSOE, i Junts, la CUP i l’ANC, que han tingut el socors de missatges de dirigents del PSOE com ara Patxi López donant a entendre que l'extradició de Puigdemont és més a prop. Xavier Antich, d'Òmnium, hi ha posat una mica de sentit comú quan ha dit dues obvietats: que cal alegrar-se que s'hagi aconseguit derogar la sedició, i que la "intimidació" en els desordres pot "criminalitzar" més la dissidència, ser aplicada amb arbitrarietat i castigar qualsevol protesta, com va passar quan es va empresonar Jordi Cuixart.


El nou redactat del delicte pot ser perjudicial, és clar. Una cosa és l'ànim amb el que el proposen els legisladors -o alguns d'ells-, i l'altra serà l'aplicació que en faran els jutges. Però seria més que naïf (i l'independentisme vol fer creure des de 2017 que ja no ho és) pensar que l'Estat no incorporaria alguna salvaguarda per poder castigar un intent d'independència unilateral com el de fa cinc anys o d'altres intents de desbordament, tal com han anat fent les successives reformes del codi penal, especialment quan governava la dreta. Tots els estats, també els democràtics, tenen mecanismes coercitius més o menys severs per preservar el seu ordenament jurídic o ordre constitucional quan aquest es vol alterar al marge dels mecanismes que ells mateixos han establert. Pretendre que Espanya, un estat on encara és massa present la pulsió autoritària en molts dels seus poders, se'n desprengui és no tocar de peus a terra.

Més enllà de la brega partidista, que calia preveure que el trencament del Govern accentués, tot plegat ens porta, doncs, al debat sobre si cal o no seure o no a negociar amb el govern espanyol. Si cal que reformes d'aquesta mena es treballin i facin amb vots independentistes o si, per contra, és millor que s'ho facin el PSOE i el PP sols. Això és el que va passar, el 2017, amb el 155, l'exili i la presó, després que Mariano Rajoy, amb el suport de Pedro Sánchez, no atengués les demandes de diàleg i negociació del mateix Puigdemont i d'Oriol Junqueras. Perquè si s'accepta negociar cal acordar i, per tant, cedir, en funció del suport i la unitat que s'exhibeix, de les necessitats del moment i de les palanques de pressió en mans de cadascuna de les parts. Així és com funciona la política més enllà de les proclames abrandades per excitar o cohesionar la parròquia. Aquest cop ho ha tornat a fer.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou, I tot això com es paga? i Tota la veritat. A Twitter: @Ferrancm.
Més articles de l'autor
29/01/2023

ERC, oferta i dubte

22/01/2023

Perdre la son per un tresor

15/01/2023

Tornar, sí; però com?

31/12/2022

Vint-i-tres preguntes esperen resposta

25/12/2022

Any de guerra i trencaments

18/12/2022

Cop d'estat o què?

04/12/2022

El que li falta a Illa per ser Maragall

27/11/2022

Tria el teu unionista i piula

20/11/2022

La pilota tacada

11/11/2022

Si t'asseus a negociar

Participació