1 de 10
OPINIÓ

Socialisme o barbàrie

per Enric Marín i Otto, 6 de novembre de 2022 a les 20:03 |

«El doble eix social i nacional decanta el neofeixisme cap al camp espanyolista i l’esquerra, cap al catalanista»

L’any 1915, Rosa Luxemburg va escriure el cèlebre pamflet antibèl·lic "Socialisme o barbàrie". El context convidava poderosament a la reflexió. Des dels seus inicis es va veure que la Gran Guerra, la Primera Guerra Mundial, significava un salt quantitatiu i qualitatiu en la capacitat destructiva militar. La mobilització de milions de joves, l’aplicació de tots els avenços tecnològics de la segona revolució industrial -de la indústria química a la indústria aeronàutica- i els atacs a la població civil van crear les condicions d’un conflicte bèl·lic de destrucció i terror massius. La imatge de la barbàrie moderna.
 

Quatre anys més tard, tot just acabat el conflicte, Rosa Luxemburg fou assassinada. Un crim d’estat amb la participació de dirigents dels socialdemòcrates alemanys, de l’SPD. En paral·lel, anava prenent forma un autoritarisme dit d’esquerres que quallaria en el totalitarisme estalinista que va inspirar a George Orwell. Mussolini acabaria accedint al poder l’any 1922. Onze anys més tard, ho faria Hitler. I el 1936, Franco. L’èxit del projecte polític de Mussolini o de Hitler no es pot entendre sense un context de crisi social aguda i l’aprofitament de les possibilitats d’incidir sobre l’opinió pública que oferien els nous mitjans de comunicació de masses i les seves narratives socials: premsa, ràdio, cinema, cartellisme, publicitat...
 

El cicle que va començar el 1914 es va tancar el 1945 amb l’explosió de les dues bombes atòmiques sobre les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki. Aquest acte de terrorisme d’estat exercit sobre població civil indefensa tancà la Segona Guerra Mundial per inaugurar la lògica de la guerra freda. Una lògica geopolítica que va marcar la segona meitat del segle passat, amb un imaginari definit per l’amenaça de destrucció atòmica mútua que va portar la lluita per l’hegemonia mundial a la multiplicació de conflictes en la perifèria del sistema mundial en un context de descolonització.
 

La caiguda del mur de Berlín va accelerar la imposició de les tesis neoliberals en termes econòmics i neoconservadores en termes socials, així com la crisi d’identitat de les esquerres arreu. En els darrers 30 anys això ha tingut dos efectes de gran impacte social. En primer lloc, ha significat una paràlisi o retrocés de les polítiques inclusives i d’equilibri social, amb un creixement de les desigualtats socials a escala local i escala global. I, en segon lloc, la definició d’un nou ecosistema de comunicació impulsat per la digitalització i la globalització de totes les formes de producció i distribució de béns culturals i comunicatius.
 
La combinació dels dos factors -desregulació neoliberal dels mercats i revolució digital- ha creat les condicions per a la configuració d’un nou oligopoli mundial de les comunicacions que escapa a tot control democràtic. Paradoxalment, la promesa d’una utòpica democratització de les comunicacions a pres la forma d’una nova plutocràcia mediàtica. El cas recent adquisició multimilionària de Twitter per un sociòpata de manual com Elon Musk ho ha fet tot més evident, però els efectes negatius de la concentració global de poder mediàtic fa temps que són visibles.
 
Les regles del joc definides per aquests nous -i no tan nous- oligarques de les comunicacions mundials han facilitat l’ús de les xarxes socials per a la definició i planificació de campanyes d’opinió d’una gran eficàcia. I avui, com fa un segle amb el cinema, la premsa i la ràdio, les dretes autoritàries estan demostrant una gran capacitat i habilitat per aprofitar al màxim aquests recursos. A Rússia i al Brasil, als Estats Units i a Itàlia. Ara, com fa un segle, però de forma distinta, la combinació de crisis social, desinformació i propaganda sectària creen un perfecte brou de cultiu pel creixement del feixisme. Un feixisme més blanc, probablement, però tant o més perillós que el feixisme original de mà alçada.
 
Un feixisme que marca l’agenda política de la dreta tradicional i que polaritza ideològicament la societat. Una polarització que dibuixa dos camps: d’una banda, la nova extrema dreta i la dreta tradicional captiva del seu imaginari; i, de l’altra, les esquerres democràtiques. L’espai teòricament intermedi, cada cop és i serà més estret. En els darrers temps ho hem vist als Estats Units, a Hongria, a Colòmbia, a Suècia, a Itàlia, a Xile, a França, a Brasil... Alguns cops la balança es decanta a favor del nou autoritarisme, d’altres a favor dels demòcrates més o menys progressistes. Però la disjuntiva és clara.
 
A Catalunya també. Encara que amb una singularitat. El doble eix social i nacional que caracteritza la política catalana decanta el neofeixisme cap al camp espanyolista i l’esquerra cap el camp catalanista. I, en aquesta disjuntiva entre autoritarisme i progressisme l’esquerra no se’n sortirà si no compleix dues condicions. La primera és de caràcter general: definir un reformisme social democràtic, feminista i ecologista  transformador. Un reformisme no sectari amb la voluntat d’arribar a àmplies majories socials. La segona condició és de caràcter més particular: apostar de forma decidida per l’autodeterminació nacional. La partida és oberta, però, com ja intuïen Joan Fuster o Joan Brossa, el camí cap a la sobirania és democràtic i d’esquerres.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Enric Marín i Otto
Degà de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, on també és professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
Més articles de l'autor
15/01/2023

La ultradreta global i la política catalana (1)

01/01/2023

ERC i l’actualització del relat del catalanisme sobiranista

18/12/2022

Catalunya fractura Espanya?

04/12/2022

Educació, cultura, llengua i votar

20/11/2022

​Contra la derogació del delicte de sedició!

06/11/2022

Socialisme o barbàrie

23/10/2022

Debilitar el país... per erosionar ERC

09/10/2022

Nou cicle polític a Catalunya

25/09/2022

​Populismes, democràcia i Catalunya

16/09/2022

Societat del coneixement, progrés i sobirania nacional

Participació