1 de 10
opinió

El problema no és el victimisme

per Francesc-Marc Álvaro, 3 de novembre de 2022 a les 20:00 |

«Creure que tens raó no acostuma a ser suficient, ni tan sols quan l'altra banda treu les porres i comença a empresonar gent»

Alguns entorns insisteixen amb una idea: el món independentista està encotillat per les emocions provocades per la repressió i per un suposat victimisme que actuaria com a fre d’uns plantejaments més ambiciosos. Em resulta sospitós que aquests entorns tinguin vinculació amb figures que, quan van poder, no van dubtar a buscar la foto estilitzada del bon noi apallissat per la policia, de cara a preparar una campanya electoral municipal que -finalment- va resultar un coet mullat. Algunes anàlisis porten massa ressentiment a l’ala, encara que ho dissimulin amb un posat perdonavides i condescendent.

El problema dels efectes de la repressió no és que generi més o menys victimisme o més o menys coartades emocionals. Al meu parer, el problema està ubicat en una pantalla prèvia i és de concepció del procés que comença l’any 2012. L’etiqueta “revolució dels somriures” només tenia una veritat: els somriures. Mai es va plantejar com una revolució, en un sentit estratègic, global i profund. Vull dir que no hi havia un pensament revolucionari que inspirés aquella empresa. Atenció: per revolucionari no vull dir armat ni violent. Una revolució pacífica, com semblava que es representava a Catalunya, també necessita estratègia revolucionària, que no hem d’associar necessàriament ni a Fidel Castro ni als independentistes algerians que van enfrontar-se al poder francès. Pensament revolucionari significa preveure coordinadament un seguit de passos a partir d’una lectura el més afinada possible de la realitat.


Un exemple molt clar d’això és com es decideix actuar quan l’Estat aplica el 155. El manual de les revolucions ens diu que tota la cúpula dirigent del procés -tot el Govern Puigdemont inclòs- hauria d’haver decidit mancomunadament anar a l’exili o lliurar-se a la justícia espanyola, d’acord amb un guió pensat i elaborat per totes les parts. No va ser així i es va deixar que cada líder optés per un o altre camí, en funció de respectables consideracions personals. Per bé que s’ha parlat molt d’estratègies complementàries, la història i la política comparada ens ensenyen que la força d’una posició única davant dels adversaris té més recorregut. Us imagineu tot el gabinet català a l’exili?

Tot això ja és el passat. Repassem-ho només a benefici d’inventari, són lliçons de l’experiència. Hi ha el que hi ha. Tampoc la CUP -els que semblaven cridats a fer-ho- va posar damunt la taula un pensament revolucionari aplicat a la desconnexió. Allò que va dominar el procés fou una idea acusadament noucentista: si tenim raó, ens la donaran. Però creure que tens raó no acostuma a ser suficient, ni tan sols quan l’altra banda treu les porres i comença a empresonar gent.


Més enllà de les divisions que avui travessen l’independentisme, i més enllà també dels retrets i dels estirabots, hom vol pensar que, en tots els partits i entitats que propugnen un Estat per als catalans, hi ha qui reflexiona amb el cap fred sobre què hauria passat si algunes decisions haguessin estat diferents aquell octubre del 2017. Ha de ser una reflexió allunyada dels focus, feta amb modèstia i amb sinceritat, amb dades i amb voluntat d’observar els fets des d’angles inèdits. Per sota dels discursos oficials i dels eslògans, per sota de la pugna electoral, per sota dels personalismes i per sota de les enquestes, el ciutadà independentista es mereix que s’encenguin els llums llargs.

Paradoxa de les paradoxes: tal vegada, el pragmatisme independentista, en aquests moments, ha de fer atenció a l’anatomia de les revolucions que han estat, separant bé el gra de la palla, comparant i prenent distància sobre unes jornades que són difícils d’oblidar. Potser cal tornar a les beceroles, per travessar el llarg mentrestant amb el cap més clar, sense buscar les claus perdudes còmodament sota el fanal. Que la frase de la nostra època no sigui “oferiu flors als rebels que fracassaren”.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
Més articles de l'autor
26/01/2023

Autoengany a cavall

12/01/2023

El retorn

29/12/2022

Autoestima, autoodi i relat

15/12/2022

El nou cop de timó

01/12/2022

Compadim, una mica, els polítics

17/11/2022

Perifèrics i marmotes

03/11/2022

El problema no és el victimisme

20/10/2022

Autonòmic, autonomista o què?

06/10/2022

El guinyol vist amb el telescopi

22/09/2022

És nostàlgia el que té Trias?

Participació