1 de 10
fil directe

País amb mala memòria

per Ferran Casas, 31 d'octubre de 2022 a les 21:37 |

«A Espanya, el feixisme no va ser derrotat. S'hi va pactar com fer la Transició i això és el que la separa d'Alemanya, Itàlia o Argentina»

Fa unes setmanes que va entrar en vigor, després de ser aprovada al Congrés dels Diputats, la llei de Memòria Democràtica. La norma, que estableix la reparació moral -ja veurem si algun dia també econòmica- a les víctimes de la dictadura i persegueix l'enaltiment del franquisme, va encendre els ànims de la dreta mediàtica i política. L'argument formal era que Bildu, que la va acordar amb el PSOE, Podem, el PDECat i altres minories, havia inclòs esmenes que explicaven que, en efecte, la Transició no va ser de color de rosa. Que hi va haver violència política contra la dissidència, també l'exercida per l'Estat, que ja era una democràcia formal.

Constatar aquesta realitat va indignar la vella guàrdia del PSOE i va ser l'excusa dels conservadors per declarar la guerra a la nova llei, de la que els enutjava que blasmés el règim de Franco. ERC no la va votar amb l'argument que no es derogava la llei d'amnistia de 1977 que, si bé va servir perquè milers d'antifranquistes fossin alliberats i no haguessin de retre comptes als jutges de la dictadura, va provocar que els seus crims, que no van ser pocs, quedessin impunes.


El cas és que la norma fixa el 31 d'octubre com a dia de record i homenatge. I aquest dilluns de pont a tot l'Estat, Pedro Sánchez s'ha plantat a l'Auditori de Madrid per fer un acte de reconeixement a les víctimes, des de militars demòcrates a sindicalistes, nens robats o activistes LGTBIQ+. Un acte que, per cert, no ha merescut l'assistència de cap membre de la família reial. Quaranta-set anys després de la mort del dictador, al llit i amb menys contestació de la que hauria calgut, la democràcia espanyola estableix un dia d'homenatge als que van patir aquella repressió i que corrien el risc de ser oblidats. El govern de Zapatero ja va fer algunes passes, però també van ser tímides d'acord amb el que els devem tots plegats als qui van lluitar contra la barbàrie d'una dictadura que limitava tot el catàleg de drets.

La democràcia espanyola ni ha pogut ni ha volgut trobar la fórmula per anul·lar els consells de guerra sumaríssims del franquisme, com ara el del president Companys. Les famílies s'han conformat amb actes de reparació simbòlica i lleis, com la catalana, que han declarat la il·legitimitat d'aquells processos. Però l'Estat no els ha anul·lat perquè la Transició era també un pacte de continuïtat i reconeixement de la legitimitat de la jurisdicció franquista, que és ben visible en l'escalinata d'honor del Tribunal Suprem on hi ha esculpits els noms de tots els seus presidents.


Els jutges i els fiscals no van ser apartats, ni tan sols jubilats, quan el PSOE va guanyar amb una còmoda majoria les eleccions generals fa quaranta anys. Van seguir com si res i, de fet, això ajuda a entendre el poder judicial que patim i que tan bé li està al PP, que cada dia inventa una excusa diferent -ara és la reforma de la sedició- per no renovar-lo i cedir ni que sigui una mica de la seva enorme incidència a la cúpula de la judicatura.

Aquests dies està en voga l'enorme pel·lícula Argentina 1985, que us aconsello i que aborda el procés que, amb la justícia civil aplicant el codi de la justícia militar, es va fer en aquell país contra les juntes militars que l'havien governat de forma totalitària fins al 1983. N'hi va haver prou amb dos anys per fer seure els responsables de les tortures i les desaparicions al banc dels acusats i condemnar-los sense que això fes trontollar la jove democràcia argentina que, amb les seves imperfeccions, encara resisteix. A Espanya, al franquisme -que ara té en Vox un partit amb una imponent representació que en reivindica les idees- se li han retirat els honors, però no els privilegis que va mantenir a la Transició. I no ha pagat pels seus crims.


L'Estat, per exemple, mai ha demanat perdó per l'assassinat de Companys, mai ha tingut interès real per localitzar els cossos de desenes de milers de persones enterrades en fosses -només a Cambodja n'hi ha més-, i mai ha reparat econòmicament o legalment els guerrillers antifranquistes (els maquis) que a França eren tractats com a herois de la Resistència. A Espanya, el feixisme no va ser derrotat. S'hi va haver de pactar i les contradiccions que a finals dels setanta i principis dels vuitanta es van haver d'assumir amb l'argument del soroll de sabres -aleshores real i ara inversemblant- encara ara no s'han volgut resoldre. Això és el que la separa d'Alemanya, Itàlia o Argentina.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou, I tot això com es paga? i Tota la veritat. A Twitter: @Ferrancm.
Més articles de l'autor
29/01/2023

ERC, oferta i dubte

22/01/2023

Perdre la son per un tresor

15/01/2023

Tornar, sí; però com?

31/12/2022

Vint-i-tres preguntes esperen resposta

25/12/2022

Any de guerra i trencaments

18/12/2022

Cop d'estat o què?

04/12/2022

El que li falta a Illa per ser Maragall

27/11/2022

Tria el teu unionista i piula

20/11/2022

La pilota tacada

11/11/2022

Si t'asseus a negociar

Participació