1 de 10
opinió

Governar a tota vela

per Josep Huguet, 25 d'octubre de 2022 a les 20:00 |

«El primer govern republicà monocolor té l'obligació, amb el temps que disposi, de fer un 'reset', de fer obrir els ulls i d'enfocar les dianes per a la propera dècada»

Catalunya és una societat de centreesquerra segons reiterades enquestes d'opinió. Així es percep a ella mateixa. Altra cosa és com actua: situant-se al centredreta. Com s'explicaria sinó l'absoluta majoria sociopolítica que fins fa poc han obtingut en les eleccions els dos centredretes propis: el convergent de la Catalunya interior i el socialista de la Catalunya litoral i metropolitana? La irrupció dels republicans, situats clarament en el centreesquerra reformista, ha trencat el motlle fa poc. Ara, després de la fugida de Junts del Govern, Esquerra té l'obligació de demostrar amb fets aquest ancoratge en l'espai central de la societat. Governar per la Catalunya sencera entenc que deu voler dir això: pensar en el 80% que es mostren partidaris d'un ordre democràtic homologable amb Europa. I dins d'aquest 80%, amb prou equilibri, en temps de reptes estructurals, per ser capaç de fugir de prejudicis ideològics atiats per partits de tarannà conservador situats de vegades a la dreta i de vegades a l'extrema esquerra.

Amb 33 diputats caldrà molta capacitat de negociació política, però principalment social. És difícil que la societat civil organitzada que té les seves contradiccions socials, territorials o ideològiques pugui consensuar transversalment totes les propostes de canvi que calen. Caldrà garantir una majoria ampla de progrés. Ara bé, el primer pas que esperem és un govern de la franquesa: cal dir primer les veritats d'allà on som i després convocar la societat civil a debatre com superar els reptes; els partits són un element més en la solució d'aquest desafiament. Dir la veritat és el que s'ha fet reconeixent que la immersió lingüística fa temps que no s'està complint (ni l'ús obligatori del català al comerç ni a la justícia); o bé reconeixent que per una veritable transició energètica anem 10 anys retardats i significarà un impacte com a mínim sobre el 2% del territori català.


Ni que la legislatura arribi al 2025, amb dos anys i mig és impossible solucionar qüestions estructurals que porten dècades congriant-se. I ja no parlo de les dependències estatals, sense perspectives de canvi a curt termini. Parlo de qüestions que depenen de l'autogovern que tenim, per més limitat o esquifit que el considerem. En aquest cas crec que és exigible una diagnosi crua de la situació, amb fortaleses i febleses, i marcar el rumb estratègic per enfortir les primeres i minimitzar les segones.

Sense ser exhaustiu citaré aleatòriament alguns temes. La degradació de la sanitat primària que comprovem els usuaris, la limitació de promocions de metges catalans o l'emigració d'aquests i la substitució per forans als que no s'exigeix, per exemple, el domini de la llengua catalana com un dret del ciutadà i un instrument irrenunciable en una atenció mèdica de qualitat. La degradació, amb notables excepcions segons territori i equip docent, del model educatiu, on s'ha passat del memorisme i l'autoritarisme a un laissez faire que impacta brutalment en les capacitats lectores i de comprensió d'alumnes de primària -secundària a part- ( i parlo per experiència de l'escola d'algun dels nets).  El conflicte latent o obert que s'està produint en l'àmbit dels subsidis i dels suports socials a les situacions de pobresa o vulnerabilitat. Cal observar amb cura les disfuncions que l'actual sistema està denotant. Una, és el miserable salari mínim que tenim que comporta que per als més murris surti més a compte viure de subsidis que treballar.


Una altra disfunció: la proliferació sense coordinació d'Entitats privades sense afany de lucre, religioses o no, què donen suport a gent desvalguda o amb escassa emancipació al costat del suport del que pot oferir l'administració, propicia un xoc entre qui pot abusar-ne a l'hora d'accedir als ajuts socials i els qui, en sentit contrari, pertanyen a una pobresa vergonyant que no sap o no vol recórrer als serveis privats o públics per fer front a la seva vulnerabilitat. En aquest camp, per exemple, vaig quedar sorprès quan fa uns mesos m'explicaven que no hi havia una connexió informàtica de dades entre serveis municipals i de la Generalitat, i encara molt menys amb les entitats solidàries que es dediquen a aquests afers. Això impedeix conèixer la vulnerabilitat real, detectar picaresques i detectar buits en l'atenció. Una altra disfunció: l'accés a habitatges socials està a anys llum dels països avançats d'Europa. Sense aquesta solució per l'habitatge molts treballs humils i mal pagats no són suficients per viure sota teulada i això és un al·licient més per llençar la tovallola i passar-se el sistema del subsidi o de l'ocupació de pisos buits.

Per altra part, si volem una Catalunya emancipada energèticament i que no estigui trinxada per línies d'alta tensió procedents dels països veïns que produirien l'energia neta, ja cal que ens traiem la son de les orelles; oimés per l'encariment dels subministres que ja estan tenint un efecte mortal sobre moltes petites i mitjanes empreses d'alt consum energètic.  Al mateix temps, davant del repte de la reindustrialització que és la bandera de la conselleria d'Empresa caldrà insistir en la innovació. Barcelona i Catalunya, per sort, continuen sent un pol d'atracció d'empreses tecnològiques multinacionals que busquen capital humà o ofereixen un espai agradable al capital humà que importen. Però continuem amb percentatges dedicats a la innovació ridículs tant del sector públic com el sector privat; la recerca en què destaquem caldria que fos cada cop més enfocada a reptes de país i globals i que pugui tenir aplicacions al màxim pròximes possibles, provocant la creació de llocs de treball i de noves empreses. De fet, aquesta hauria de ser la bandera principal contra l'atur: la creació de noves empreses i el suport per al reciclatge professional continuat. Hi ha però una qüestió que se'ns escapa com abordar: les noves generacions semblen fugir d'oficis tecnològics o tècnics quan en realitat són una demanda molt elevada i amb una garantia de salaris elevada.  


La llista de reptes podria ser més llarga. Però el primer govern republicà monocolor -feble parlamentàriament- té l'obligació, amb el temps que disposi, de fer un reset, de fer obrir els ulls i d'enfocar les dianes per a la propera dècada al conjunt de la societat civil i les administracions catalanes. Governar a tota vela.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
Més articles de l'autor
31/01/2023

Banys de realitat

17/01/2023

«La France»

03/01/2023

Carpetes barrejades

20/12/2022

A la trinxera

06/12/2022

Recuperem el fil

22/11/2022

L'altre embat

08/11/2022

L'Iran, tan a prop

25/10/2022

Governar a tota vela

11/10/2022

El llarg camí

27/09/2022

Que ve el llop

Participació