1 de 10
opinió

Debilitar el país... per erosionar ERC

per Enric Marín i Otto, Barcelona, Catalunya | 23 d'octubre de 2022 a les 20:00 |

«Ignorant la política històricament catalanista d'enfortir les institucions d'autogovern, Junts ha perdut molta credibilitat política»

La ideologia és necessària per a fer política. De fet, la política sense ideologia és pur oportunisme poc consistent a llarg termini. I, al mateix temps, la ideologia sense coneixement i sense càlcul pragmàtic (és a dir, sense previsió de les conseqüències efectives de les nostres accions) porta a un sectarisme de resultats catastròfics. I, si no, que li preguntin a Liz Truss. Les polítiques transformadores en sentit progressista es fonamenten en ideologies (visions del món orientades a la seva transformació) que emmarquen i impulsen la definició de polítiques basades en un coneixement documentat i crític de la realitat.
 

Però de vegades la ideologia funciona amb l’efecte distorsionador d’unes ulleres fortament i inadequadament graduades que deformen severament la visió del món. En aquest cas, les polítiques no podran estar basades en una observació fiable i contrastada de la realitat. I tant li fa que la ideologia sigui d’esquerres o de dretes, les conseqüències pràctiques de les polítiques derivades del prejudici ideològic distorsionador només podran ser lamentables o molt lamentables. Crec que això exactament és el que li està passant Junts i al sector de l’independentisme que es mou al voltant de l’actual ANC.
 

En el cas de Junts, aquesta visió distorsionada de la realitat apareix com l’efecte combinat de dues variables o factors. En primer lloc, una certa visió patrimonial del país i de les seves institucions. És ben bé com si el nacionalisme de centredreta es cregués en el monopoli de l’autèntica legitimat per a governar el país. El segon factor és el relat construït els darrers cinc anys al voltant dels conceptes “mandat democràtic” i “legitimisme” com a base d’un imaginari “no-surrender” de foc d’encenalls. Ja he comentat en articles anteriors la dèbil connexió entre aquestes nocions i els fets realment esdevinguts. No hi tornaré. El que m’interessa destacar aquí és l’ús polític que se n’ha fet.
 

La seqüència seria aquesta. A partir de l’esmentada concepció patrimonial de les institucions d’autogovern, s’estableix una rivalitat sense treva amb ERC, el partit que pot disputar a Junts l’hegemonia en el camp del catalanisme independentista. El guió és senzill i previsible: es tracta d’erosionar de forma sistemàtica la imatge d’ERC per negar-se a fer efectiu el “mandat democràtic” de l’1 d’octubre i per no respectar la legitimitat de la presidència de Carles Puigdemont. Resumint, per negar-se a “fer la independència”. Em permetrà el lector que li estalviï cap consideració sobre el sentit críptic i naïf de l’expressió “fer la independència”. Sigui com sigui, si no la fas (?), ets un traïdor, un botifler. Tant se val que cap dels acusadors inquisitorials s’hagi pres la banal molèstia d’explicar-nos com es fa. O que, en el seu moment, ni el president Puigdemont, ni el president Torra trobessin el moment de “fer-la”. Ai las! Foteses...
 
Un cop s’ha decidit que aquest és el guió, es tracta menystenir les institucions d’autogovern qualificant-les de forma despectiva com “autonòmiques” i d’insistir a demanar desobediències institucionals forassenyades que demostrin que els republicans ja són uns autonomistes que han abandonat l’ideal de l’independentisme. En el món-bombolla paral·lel de Twitter, uns traïdors. Tot això s’escenifica en multitud d’episodis que acaben avorrint del tot al públic i, finalment, al mateix guionista, que acaba perdent el control de la representació. En destaco només tres episodis del darrer any i mig, que és quan s’intensifica l’estratègia de pressió de Junts sobre ERC.
 
Quan ERC va obtenir més representació que Junts en les eleccions del febrer del 2021, va quedar clar que la presidència de la Generalitat passava a mans d’ERC. A partir d’aquell precís instant, la prioritat de la direcció de Junts passa a ser que el president Aragonès no es consolidi en el càrrec. Es va començar per fer-li passar per un calvari fins a investir-lo gairebé en temps de descompte. Més tard, vindrà l’episodi de la mesa de negociació. Per l’opinió pública local i internacional, la força de la mesa estava i està en la imatge de negociació de govern a govern. A Junts decideixen fer propostes estrambòtiques sense cap sentit institucional i, finalment, opten per no participar. En conseqüència, la representació del govern català queda coixa.

El tercer episodi és el definitiu. És el moment en què el guionista perd el control del relat i precipita el desenllaç. En el debat de política general, el president Aragonès proposa un acord de claredat inspirat en el model quebequès... i Junts respon amb una proposta insòlita en la política mundial comparada: demanar en seu parlamentària que el president del govern de coalició del que Junts en forma part se sotmeti a una moció de confiança. Certament, insuperable.

He obviat el relat de l’afer Borràs. No cal allargar l’article amb informació redundant. El fet és que el cas Borràs i els tres episodis descrits tenen un comú denominador: amb l’objectiu d’erosionar la figura del president Aragonès i d’ERC, es debiliten les institucions del país. Seguint aquesta mateixa lògica fins el final, s’acaba abandonat voluntàriament el govern i es passa a un oposició dura que implica impugnar l’obra dels consellers de Junts d’aquest darrer any i mig. Per més benvolents i comprensius que vulguem ser, aquest desenllaç és de traca i mocador.
 
Com deia a l’inici d’aquest article, la ideologia pot funcionar com una lent que et fa veure un món boirós, borrós, deformat. Els episodis que he seleccionat mostren una estratègia de la direcció de Junts adreçada a erosionar la imatge i la credibilitat d’ERC. Aparentment, sense ser-ne conscients que fent-ho estaven debilitant Catalunya i les seves institucions. La paradoxa, però, és que és Junts és qui ha sortit més debilitada. I em temo que sense massa marge de rectificació i recuperació.
 
Ignorant la política genuïnament i històricament catalanista d’enfortir les institucions d’autogovern, Junts ha perdut molta credibilitat política. Abraçant Twitter, ha desconnectat de les majories socials. Des del punt de vista del país i del projecte independentista és una llàstima. Un pèssim negoci. Potser, quan es treguin les ulleres ideològiques i mirin la realitat de fit a fit, ja sense efecte deformador, descobriran que cada cop que es pensaven que estaven disparant contra ERC, s’estaven fent un tret al peu. I han estat molts trets. Massa trets.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Enric Marín i Otto
Degà de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, on també és professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
Més articles de l'autor
15/01/2023

La ultradreta global i la política catalana (1)

01/01/2023

ERC i l’actualització del relat del catalanisme sobiranista

18/12/2022

Catalunya fractura Espanya?

04/12/2022

Educació, cultura, llengua i votar

20/11/2022

​Contra la derogació del delicte de sedició!

06/11/2022

Socialisme o barbàrie

23/10/2022

Debilitar el país... per erosionar ERC

09/10/2022

Nou cicle polític a Catalunya

25/09/2022

​Populismes, democràcia i Catalunya

16/09/2022

Societat del coneixement, progrés i sobirania nacional

Participació