1 de 10
OPINIÓ

​Crisi i repressió: els evidents límits de l’autonomia

per Aleix Sarri, Barcelona, Catalunya | 16 d'octubre de 2022 a les 20:00 |

«La solució no passa per un neopujolisme que renunciï a la independència sinó per afrontar la repressió de cara i reconèixer que l'autonomia és molt insuficient per gestionar fins i tot la menor de les crisis»

El govern del deixem-ho estar ja ha estat constituït i els astres opinatrius ja estan avui més alineats que mai amb la política de convertir el país en un nou oasi. La nostàlgia per temps més tranquils (i anteriors) és gran.
 

Potser per això el govern català, amb el menor suport parlamentari de tota la Unió Europea, se sent protegit malgrat l’evident pèrdua de confiança de tots els socis que l’havien investit en un inici. A Portugal, Itàlia o Dinamarca s’han convocat eleccions aquest 2022 quan han perdut la majoria parlamentària però a Catalunya, l’estabilitat i l’ordre és el nou mantra, encara que sigui eixorc i buit de contingut.
 

Fins i tot s’aprofita la crisi econòmica provocada per l’augment inflacionari del darrer any i escaig, no per promoure una política independentista, sinó per afermar l’autonomia. És a dir: davant una autonomia que ni tan sols controla massa la política fiscal, que té un pes mínim en la regulació del mercat laboral o energètic i que, òbviament, no té cap influència en la política monetària europea, el més raonable seria fer un acte de modèstia i recordar que precisament si molts independentistes són independentistes és perquè la sentència del TC del 2010 va barrar qualsevol passa perquè el govern català tingui una sobirania real tot compartint l’estat espanyol.
 

Al contrari d’això, l’aposta pel possibilisme és tan bèstia que es prefereix reconstruir la ficció que la Generalitat és quasi un estat per legitimar la inacció nacional. Cal recordar que l'última vegada que una política així es va intentar (2011-2012), el xoc amb la realitat va ser brutal.
 
Això no vol dir que no es puguin fer coses (la deflactació de l’IRPF per tenir en compte la inflació, per exemple), però la distància entre les paraules i la capacitat real d’afrontar la crisi són creixents. Sobrevendre les pròpies capacitats pot causar un efecte boomerang. Finalment per tancar el tema, cal tenir en compte que més enllà de l’efecte Rússia-Ucraïna, la desglobalització que va començar amb la covid-19, i que és parcialment necessària per construir una societat més responsable socialment i climàtica, és un dels factors estructurals al darrere de l’augment de la inflació. Tinguem-ho en compte.
 
Per altra banda, avui 16-O és el cinquè aniversari de l’empresonament dels Jordis justificat per un tumult imaginari. Un lustre després som on som. Hi ha un debat invisible dins l’independentisme. És la repressió un efecte secundari puntual de formar part de l’estat espanyol o un factor estructural que el defineix?
 
La resposta a aquesta pregunta serveix per explicar les diferències estratègies en joc. ERC creu que la repressió és superable amb canvis legislatius concrets o indults, és a dir, que la solució passa per la via espanyola del diàleg. En canvi, Junts per Catalunya (i molts altres actors) creu que la repressió és un fet estructural, que les condemnes per sedició o malversació no són res més que excuses legals i que la fi de la repressió només pot arribar a través de la via internacional i l’enfortiment intern per fer viable la independència.

Si canviessin la definició de delictes com el de sedició, l’estat espanyol en cercaria de nous quan ens volgués empresonar, inhabilitar, espiar o arruïnar. L'última mostra és que per espiar als joves de l’esquerra independentista s’utilitza el suposat delicte de terrorisme.
 
El debat és important perquè cal recordar més sovint que sí, les institucions catalanes han estat degradades els darrers anys fins a un estat quasi zombie, no ha estat a causa de l’independentisme sinó d’un estat espanyol que a través d’un setge judicial permanent ens vol fer sentir impotents i ridículs. La solució no és un neopujolisme que eviti el conflicte i renunciï a la independència a canvi de què l’estat ens permeti viatjar i sentir-nos importants sinó afrontar la repressió de cara i empassar-nos l’orgull i reconèixer que l’autonomia té vessants útils, però és molt insuficient per gestionar fins i tot la menor de les crisis.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
Més articles de l'autor
22/01/2023

Una terra que no poden fer mentir

09/01/2023

«Endgame»

25/12/2022

Llengua i clima: dues crisis a càmera lenta

11/12/2022

​Cap a la fi del mercantilisme europeu?

28/11/2022

El sac, la sort, i la virtut cívica de Mateu Hereu

13/11/2022

Sedició: o com blanquejar el post-franquisme de l’estat espanyol

31/10/2022

Urbanisme, (des)arrelament i llengua

16/10/2022

​Crisi i repressió: els evidents límits de l’autonomia

02/10/2022

Les aparences, el nostre gas rus

18/09/2022

Renunciar a la violència

Participació