1 de 10
OPINIÓ

​Malaguanyats conversos

per Eduard Voltas, Barcelona, Catalunya | 15 d'octubre de 2022 a les 20:20 |

«De conversions inútils també n’hi ha hagut. Gent que, en un espectacular triple salt mortal, ha començat el procés oposant-s’hi frontalment i l'ha acabat perseguint botiflers»

Des que Pau de Tars va caure del cavall camí de Damasc i el Nou Testament ho va recollir (Fets dels Apòstols, 9:4), la figura del convers ha estat cultural en el nostre context judeocristià. L’altre dia vaig descobrir l’origen medieval de l’expressió “fer dissabte”, d’ús habitual encara avui. Sembla que els jueus conversos de la Corona d’Aragó, per demostrar que la seva nova fe cristiana era autèntica i no fingida, els dissabtes feien les tasques domèstiques amb les portes i finestres de casa ben obertes perquè des del carrer es veiés clarament que no estaven respectant el descans del sàbat. Treballar en dissabte era la seva manera de comunicar “ja no soc jueu, ara soc dels vostres”.

També és habitual l’expressió “la fe del convers” per referir-se a l’excés de zel amb què moltes persones abracen la seva nova creença –religiosa, política, futbolística o esotèrica– un cop han caigut del cavall. Un fenomen certament sovintejat, que hom no sap ben bé si atribuir a una convicció sincera o simplement a les ganes de fer-se perdonar els antics pecats i ser més ben tractat per la nova tribu de la qual es vol formar part. Una mesura instintiva i inconscient d’autoprotecció, potser.


No hi ha cap moviment polític, cultural o religiós guanyador que no estigui integrat principalment per conversos, és a dir per gent que ha canviat d’opinió i s’hi ha sumat, persones que han estat persuadides. Per això, el verb essencial de la política és convèncer. Fer política és convèncer el màxim de gent possible que les teves idees o solucions són les millors, o si més no les més adequades i oportunes en un moment determinat.  De gent que tota la vida ha pensat el mateix n’hi ha molt poca, l’experiència demostra que el comportament més humà és la disposició a ser convençut: el canvi d’opinió. La intensitat d’aquest canvi, però, ja va per barris. No totes les fes de convers són iguals. 

Perquè hi ha conversions útils, i n’hi ha de perfectament inútils. Mirem el cas de l’independentisme, per exemple, i imaginem-nos-el com una sèrie de cercles concèntrics. El més petit al mig, un nucli incandescent i hiperactiu, ultraconvençut i irreductible, que no té contacte amb el món exterior perquè només fa frontera amb el cercle següent, també format al 100% per independentistes. Anem saltant cercles fins que arribem a l’últim, el que té un perímetre més gran i l’únic que fa frontera amb el món exterior, entenent per món exterior totes aquelles persones que no són independentistes. 


Una conversió útil seria la que s’incorpora al cercle exterior de l’independentisme, perquè només des d’allà el convers podrà continuar dialogant amb el seu món de procedència i podrà seduir altres persones perquè travessin el riu. En canvi, si el convers se’n va directament al nucli incandescent, el món exterior el perd de vista i els seus arguments ja no li arriben. Les possibilitats que aquest convers n’atregui d’altres es redueixen a zero. És un convers malaguanyat.

El paradigma de conversió útil per a l’independentisme ha estat Artur Mas. Quan va decidir travessar el riu, sempre va tenir molta cura de mantenir les formes i el llenguatge del món del qual procedia. Era reconeixible per a aquells que encara no ho veien clar, i, per tant, els interpel·lava. Havia passat el riu, sí, i ara estava a l’altra banda, sí, però sempre es va quedar ben a la vora, ben visible, perquè la seva veu els arribés nítida. Així va ser com el líder de Convergència va aconseguir arrossegar moltíssima gent dins del cercle. Per sort per l’independentisme, hi ha hagut molta altra gent que ha travessat el riu sense perdre el contacte amb l’altra vora (Ernest Maragall, Joan Ignasi Elena, Raül Romeva, Jaume Giró...), i això fa que encara sigui un moviment porós i potencialment hegemònic.


De conversions inútils també n’hi ha hagut. Gent que, en un espectacular triple salt mortal, han començat el procés oposant-s’hi frontalment i l’han acabat perseguint botiflers, assenyalant traïdors a les xarxes socials i dient coses que només poden entendre els ultraconvençuts. Amb un d’aquests perfils recordo haver coincidit en una tertúlia televisiva, devia ser al 2014 o 2015. La notícia del dia eren les miserables condicions laborals en escorxadors i granges de porcs a la comarca d’Osona, i amb verb abrandat va intentar relacionar-ho amb el procés i la proposta de país de l’independentisme. Ara gasta la mateixa demagògia insofrible, però en direcció contrària. La seva conversió no ha arrossegat absolutament ningú del seu espai polític. Una oportunitat perduda.

Un dels riscos de la crisi interna de Junts és que l’independentisme es quedi sense un centre-dreta capaç d’atraure gent nova dins del cercle. La presa del poder per part del laurisme-torrisme, amb la seva línia política només apta per a posseïdors del cinturó negre (desè dan) de l’art marcial de la confrontació retòrica, combinada amb la més que previsible marginació de perfils com Jaume Giró o Victòria Alsina, deixa l’independentisme sense actors útils per continuar interpel·lant aquells ciutadans que mai triaran el pont d’ERC per travessar el riu. És, sens dubte, una debilitat estratègica del conjunt d’un moviment que encara necessita que molta gent caigui del cavall.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Eduard Voltas
Nascut a Barcelona (1970). Periodista i editor. Ha estat redactor i cap de redacció a la revista El Temps (1991-1997), i ha dirigit les revistes Descobrir Catalunya (1997-2000) i Sàpiens (2002-2003). Cofundador del Grup Cultura 03, del qual va ser director de continguts. Ha estat vicepresident segon d'Omnium Cultural i secretari de Cultura de la Generalitat (2006-2010). Va exercir la docència a la Facultat de Comunicació Blanquerna durant vint anys (1997-2017). Actualment, és directiu a l'empresa privada i col·labora en diversos mitjans de comunicació. Podeu seguir-lo al seu canal de Telegram
Més articles de l'autor
28/01/2023

S’ha de tornar a dir

21/01/2023

Aragonès i el mètode PSOE

14/01/2023

«Respect»

07/01/2023

El partit dels 50 diputats

24/12/2022

Barcelona: llegir el moment

17/12/2022

Els camins sinuosos de la política

10/12/2022

Per la porta del darrere

03/12/2022

No sabem el que tenim

26/11/2022

Creients no practicants

19/11/2022

​PSC: el vídeo de 2012 o la foto de 2017?

Participació