Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez

El juny de 2019, un electricista amb el nom de Jordi Rodríguez es va tirar des del desè pis del seu habitatge de Cornellà quan anaven a desnonar-lo. Els Mossos d'Esquadra i la comitiva judicial estaven davant de la porta, amb el timbre al dit, sense saber que ningú sortiria a rebre'ls. A Twitter, la Plataforma Antidesnonaments va publicar la fotografia d'una tanca dislocada i esquitxada de sang amb el lema "La banca guanya".

No era, ni de bon tros, el primer desnonament que adquiria tocs funeraris. De fet, era difícil no recordar l'Amaia Egaña, que el 2012 va saltar des de la finestra del seu pis de Barakaldo mentre, al fons, tentinejaven les claus del manyà. Pocs mesos després de l'episodi de Cornellà, els diaris van dedicar uns paràgrafs de commiseració a l'Alicia del Moral, perquè s'havia tirat des d'un cinquè pis al barri de Chamberí.

La setmana passada va arribar als cinemes "En los márgenes", un llargmetratge de Juan Diego Botto que enllaça diverses històries de desnonats. Desnonats de casa seva. Desnonats de les seves vides. La pel·lícula té la virtut d'un despertador que ens retorna a la realitat, a la cruesa d'unes xifres que encara espanten per molt que, de vegades, semblin un problema del passat, una rèmora silenciosa de la crisi hipotecària de 2007.

Penélope Cruz i Luis Tosar recorden que darrere el fred dels números hi ha noms palpitants que malviuen en la precarietat i que contrauen deutes desorbitats a canvi de quelcom tan elemental com un sostre sota el qual aixoplugar-se. "Los márgenes" no és només el lloc on viuen els desheretats, sinó també l'espai d'atenció que sembla que mereixen. Els seus problemes són catalogats com drames perifèrics o, pitjor encara, com el resultat lògic de no haver-se adaptat a la cultura de l'esforç.

Un té la percepció que la mancança d'habitatge no té el lloc que mereix en l'agenda mediàtica. Sembla com si haguéssim donat per bona la dilapidació de salaris cada vegada més minvats en béns de primera necessitat cada vegada més inabastables. Resulta temptador recordar una curiosa anomalia. I és que les entitats bancàries que avalen els grans mitjans de comunicació són les mateixes que executen llançaments hipotecaris a discreció. I clar.

Algunes televisions, amb l'astúcia dels venedors d'alarmes, han fet lliscar el debat residencial cap al ninot de palla de l'okupació. La vella estratègia d'atemorir el petit propietari i educar-lo en el mateix ferment que ha nodrit el feixisme. No ha estat per atzar que han triomfat les empreses de desnonaments, petits camises negres que, en més d'una ocasió, compten amb la sospitosa conveniència de les administracions.

La moralina és diàfana. Els grans propietaris sempre intentaran reduir la pobresa a una qüestió d'ordre públic. Sempre voldran evitar que l'empatia es transformi en acció política. I sempre intentaran impedir, amb les ungles i amb les dents, amb lleis i porres, que els marges els sostreguin el centre.