1 de 10
OPINIÓ

El llarg camí

per Josep Huguet, 11 d'octubre de 2022 a les 20:00 |

«S’ha fet tot al revés: un Govern incomplet i la confusió de papers entre la presidència a l’exili i el lideratge d’un partit, entre altres»

Diumenge passat, al Fossar de la Pedrera de Montjuïc es va celebrar un acte de descobriment de l'estela en commemoració dels 50 alcaldes, centenars de regidors i milers de militants o electors d’Esquerra Republicana assassinats a mans del nazifranquisme. Hi havia monuments dedicats d’altres organitzacions antifranquistes que acompanyaven la tomba de Companys, però curiosament no hi havia cap record al més important col·lectiu polític represaliat per la dictadura.

Noranta-un anys de trajectòria política republicana procuren actes com aquest i assenyalen que hi ha un fil roig que segueix les inquietuds de les classes populars catalanes per a la seva emancipació individual, social i nacional. En aquest llarg camí, els republicans han hagut de travessar molts deserts. I en l’ADN hi porten la capacitat de travessar-ne de nous si arriba el cas.


Per això, tots els profetes que des de l’espanyolisme ultra o l’independentisme pur auguren que el poble -l’espanyol o el català?- els passarà per sobre, crec que erren. El sistema català de partits, dominant fins fa poc temps, era fruit d’una mancada transició democràtica. Instal·lats en el règim del 78 es repartien el país convergents i socialistes; i ambdós pretenien tenir rellogats uns assistents a la banda: ERC els uns, Iniciativa els altres -un cop desfet el PSUC-. Aquest aparent oasi català es començà a sotraguejar quan els republicans sistemàticament van posar en evidència les limitacions de l’autonomia i l’espoli fiscal que condemna la societat catalana a ser més injusta; al mateix temps que van anar sorgint casos de males pràctiques o directament delictes de corrupció entre els partits instal·lats.

L’any 2003, com a reacció a l’immobilisme del darrer Pujol, el govern d’esquerra catalanista inicià un procés de reforma estatutària federalitzant que només podia acabar de dues maneres: o triomfava i seria un pas molt important per l’autogovern i el benestar; o fracassava i demostrava la incapacitat de l’Estat d’assumir reformes legals. A partir del 2010, aquesta segona opció és la que genera un moviment a favor d’intentar imitar a escocesos i quebequesos. Fins a l’1 d’octubre, l’intent funcionà. Però la reacció espanyola i la no reacció europea ens va portar el 27 d’octubre i el 155. I la imprevisió o la incapacitat de gestionar aquest 27-O va començar a dibuixar dues formes de veure el mapa allà on estàvem situats. L’actual sortida de Junts del Govern de Catalunya és la culminació d’aquesta bifurcació en l’anàlisi sobre el moment i sobre com superar-lo.


Com deia un dels tuitaires de Junts amb més seguidors, ara sí que podran fer la independència, sense el llast d’ERC. El que passa és que encara s’han de pensar el com, com aclaria el mateix tuit. Crec que la sortida de Junts és el primer pas per l’acord de claredat propugnat pel president Aragonès. Només definint-nos qui som de veritat i què volem i com ho assolirem, podrem, primer respectar-nos -cosa que fins ara no ha passat- i després veure amb què hi pot haver acords. Claredat que ha de ser exigible al principal partit que defensa l’statu quo a Catalunya, el PSC. Què vol el PSC? Quina qualitat democràtica defensa des del govern d’Espanya on participa? La del codi penal amb delictes de sedició i rebel·lió? La continuïtat de la Llei mordassa? La persistència del dèficit fiscal del 9% del PIB? L’escàndol de la desinversió crònica en Rodalies i autovies? La complicitat amb la desmemòria històrica, com en el cas recent de la negativa militar a trobar les restes del diputat d’ERC i president del Barça Sunyol?

Claredat que cal demanar també els qui fan bandera de la confrontació, però que per ara han apuntat tots els canons al si del moviment independentista en una mostra d’impotència i d’infantilisme polític que farà retardar la recuperació nacional. Hauran de decidir què pesa més en el seu espai, si les perspectives personals o les col·lectives. Un exili que és sobretot una palanca de combat jurídic contra l’estat no pot malmetre el seu paper amb reiterats errors ara ja irreversibles. Tarradellas va tenir clar que calia preservar la presidència de la institució, no barrejar-la amb governs fantasma a l’exili ni amb partits; ell mateix es va allunyar de la militància activa a ERC.


Ara s’ha fet tot al revés: constitució d’una mena de Govern incomplet en representació; confusió total de papers entre presidència a l’exili i lideratge d’un dels partits i finalment d’una fracció d’un dels partits; pèrdua de l’etiqueta de legitimitat quan hom es presenta en unes eleccions autonomistes i a sobre es queda tercer. Una pena. Perquè si tornen a anar mal dades, estaria bé tenir un instrument seriós i unitari a l’exili. Així com disposar en mans independentistes de la segona institució amb poder pressupostari del país, la DIBA, com es demostrà en els tres mesos del 155 anterior. Ah! Però el govern amb el PSC a la Diputació no es posa a referèndum.

Doncs, ja està dit tot. Per això, el Molt Honorable Pere Aragonès ha reconstruït un govern d’ampli espectre de centre esquerre amb participació d’autodeterministes i gradualistes, que caldrà que piqui molta pedra i endegui una immensa labor d’interlocució social amb tots els agents econòmics, socials, culturals del país. I tirar milles, tant com es pugui, perquè l’horitzó està ple de cruïlles i canvis de rumb impensables. Municipals, eleccions espanyoles amb altes probabilitats de triomf del PP, europees amb increment dels populismes al sud d’Europa... I mentrestant una crisi social i econòmica que només des d’una casta política allunyada de la gent es pot evitar abordar de forma al màxim consensuada pel bé de tothom. Però, si quan hi hagi eleccions, l’electorat aposta per alguna variant de sociovergència -no hi ha altra alternativa i ho sabeu-, els republicans estaran preparats per travessar un altre desert. Que ningú en dubti.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
Més articles de l'autor
31/01/2023

Banys de realitat

17/01/2023

«La France»

03/01/2023

Carpetes barrejades

20/12/2022

A la trinxera

06/12/2022

Recuperem el fil

22/11/2022

L'altre embat

08/11/2022

L'Iran, tan a prop

25/10/2022

Governar a tota vela

11/10/2022

El llarg camí

27/09/2022

Que ve el llop

Participació