1 de 10
OPINIÓ

Dependents

per Josep Vallverdú, 10 d'octubre de 2022 a les 20:00 |

«A què venen tantes taules de diàleg, si l'estat espanyol no permet parlar del que motivava la part catalana a asseure-s’hi?»

De petit, sentia parlar al meu pare dels dependents, que eren els treballadors de més rang a l’establiment comercial que ell regentava. Depenien d’ell, que els manava les tasques. Ells obeïen. No era imaginable que un dependent es negués a obeir. Però aviat vaig descobrir un interessant matís en la manera d’actuar d’un dependent. Si aquest, arribat a una determinada mestria, es creia en condicions d'obrir un establiment pel seu compte, en parlava amb el gerent o propietari, el qual admetia que l’assistia de ple la llibertat de fer-ho; és més, l’aconsellava gràcies a la seva més llarga experiència, sobre la millor manera d’actuar en el nou camí que emprenia.

A Catalunya se sol dir "es va establir pel seu compte". El dependent que s’establia pel seu compte esdevenia independent de l’empresa on inicialment treballava. Què passava si el gerent o propietari negava al dependent la llibertat d’establir-se pel seu compte? Que el dependent rompia amb l’amo i se n’anava. Es feia independent. I l’amo res no podia fer-hi.


Catalunya és dependent del Regne d’Espanya. Felip V reconduí aquesta dependència estrenyent més els nusos que els Àustries. A parer seu, els havien deixat una mica fluixos. Felip V unificà novament el regne d’Espanya i suprimí tota possibilitat que cap regió o territori històric pretengués caminar pel seu compte, i molt menys "s’establís independent". El règim espanyol de la Segona República reconegué una autonomia per a Catalunya, com una independència relativa, però quan els governants autonòmics van voler fer el pas de la dependència a la independència, els van fer Consell de Guerra. A la mort de Franco, que en vida ressuscità la total dependència, es tornà al règim autonòmic amb una llibertat d’acció aparentment còmoda tot i que, en realitat, vigilada estretament.

Si volem ser clars, constatarem que una independència política només pot aconseguir-se per un tractat solemne en què l'Estat sobirà s’avingui a perdre sobirania sobre una part del territori. Això, quan s’esdevé, és després d’un llarg procés, d'anys, de temptatives, de propostes i de retocs. Però és condició bàsica que l’Estat entengui que perdrà del tot la influència política sobre aquell territori. Atès que l’estat espanyol, representat pel govern central, diu sempre que pot parlar-se de tot excepte de la independència, a què venen tantes taules de diàleg, si no s’hi parla del que motivava la part catalana a asseure-s’hi?

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Josep Vallverdú
Lleida, 1923. Escriptor, professor i traductor. Compta amb una considerable obra de variat contingut, molt premiada, des de la infantil fins a la poesia i l'assaig. És Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Medalla d'Or de la Generalitat.
Més articles de l'autor
30/01/2023

Ce trencada

16/01/2023

Centenaris

02/01/2023

El menyspreu de l'altre

19/12/2022

«Imperifòbia»

21/11/2022

El refús de la «cosa»

10/10/2022

Dependents

12/09/2022

Èpoques mig fosques

29/08/2022

Josep Espar, Balaguer, Barcelona, Catalunya

06/06/2022

Visitants i allunyats

27/04/2022

Somnis a mitges

Participació