1 de 10
Opinió ND

Nou cicle polític a Catalunya

per Enric Marín i Otto, 9 d'octubre de 2022 a les 20:00 |

«Tenir al cap tot el país amb la seva diversitat serà la garantia per reconstruir consensos transversals»

La sortida voluntària de Junts del Govern de la Generalitat marca l’inici d’un nou cicle polític a Catalunya. No perquè s’hagi acabat el procés d’autodeterminació (que va començar molt abans del 2012 i s’allargarà molt més enllà del 2022). No. En realitat, el que s’acaba és un cicle que va tenir una línia ascendent del 2012 al 2017, i que ha continuat de forma descendent del 2017 al 2022. Intentaré explicar-ho en cinc actes i una cloenda.

Primer acte: Octubre del 2017. La revolta catalana de la tardor del 2017 va ser l’acte de desobediència pacífica i democràtica de masses més important en la història recent d’Europa. I el més important a Catalunya des del 1714. Mai abans el sobiranisme català havia acumulat tantes forces i havia plantejat un repte tan poderós a l’Estat. Prou poderós com per doblegar-ho i poder fer una proclamació efectiva de la república catalana? Evidentment, no. Ho tenien clar tots els líders independentistes, començant per Carles Puigdemont. Les majories socials favorables a la independència no eren prou àmplies i la ferotge repressió policial va aconseguir que el referèndum no pogués ser homologat internacionalment... Una victòria pírrica de l’Estat, però una victòria. Per això es va fer una declaració d’independència purament simbòlica i, acte seguit, mig govern va fer camí de l’exili i l’altre mig va ser empresonat.


Segon acte: el camí cap a la política ficció. Com he dit, l’Estat va obtenir una victòria pírrica expressada en l’aplicació inèdita de l’article 155 de la CE. Però, pressionat per Europa, l’indolent Rajoy va fer convocar eleccions de forma immediata. En les eleccions de desembre del 2017 el partit més votat var ser l’unionista i conservador Cs, però les tres forces independentistes van sumar majoria de diputats al Parlament de Catalunya. Així, doncs, s’obria una oportunitat daurada per l’independentisme català: la possibilitat de reorganitzar-se, continuar acumulant forces i repensar críticament l’estratègia a seguir... Però no. La campanya ja havia mostrat que una part molt significativa (de fet, majoritària en aquells moments) de l’independentisme estava optant per refugiar-se en la ficció política. El fet determinant va ser la promesa de Puigdemont de tornar al Palau de la Generalitat si l’independentisme guanyava el 21-D i el bloc del 155 acceptava el resultat. Les dues condicions es van donar, però, com era perfectament previsible, el president Puigdemont no va tornar. Tot i això, l’incompliment de la promesa electoral no va punxar la bombolla de la política-ficció. Al contrari, la va inflar.

Tercer acte: de la política dels fets a la política onírica. A partir d’aquell moment es va crear un marc mental articulat sobre els conceptes del “president legítim” i del “mandat democràtic de l’1-O”. El primer concepte semblava ignorar que la legitimitat democràtica depèn de la voluntat popular lliurament expressada. Una cosa és afirmar, amb tota la raó, que el president Puigdemont va ser destituït de forma il·legítima, i altra de ben diferent, que les eleccions del 21-D del 2017 no generessin una nova legitimitat. Una legitimitat fonamentada en la concurrència de les tres formacions independentistes i en la seva altíssima participació. Pel que fa al “mandat democràtic”, és evident que en cap cas es pot interpretar com l’obligació de proclamar la República catalana de forma conseqüent i legalment efectiva. Si hagués sigut aquesta la interpretació, hauria obligat en primer terme al president Puigdemont i, posteriorment, al president Torra. Lògicament, cap dels dos ho va fer. De fet, el mandat democràtic només es podia interpretar com el reconeixement i la valoració de la fita extraordinària aconseguida els dies 1 i 3 d’octubre i la voluntat de persistència i continuïtat. Però el marc mental construït amb la insistent combinació dels conceptes-fetitxe del legitimisme i el mandat democràtic van obrir el camí a una concepció onírica de la política que s’ha anat separant de la realitat a mesura que anaven passant els mesos i els anys. L’única utilitat pràctica d’aquesta negació sistemàtica de la realitat era acusar de traïdoria a tothom que no combregués amb les cada cop més pesants rodes de molí de la política onírica... Fins que en la darrera i definitiva “jugada mestra” (l’extravagant sol·licitud d’una moció de confiança al president del govern compartit) ha punxat definitivament la bombolla legitimista.


Quart acte: un context de crisis múltiples. Mentre l’independentisme legitimista aprofundia en el seu autisme oníric, el món s’ha vist i es veu sacsejat per múltiples crisis de diferent significació i impacte. N’assenyalo només algunes de forma il·lustrativa: l’emergència climàtica, la triple crisi (sanitària, econòmica i social) derivada de la pandèmia global, la crisi de legitimitat democràtica i l’ascens de l’extrema dreta, la crisi de dimensió econòmica i geopolítica provocada per la invasió d’Ucraïna... Aquesta acumulació de crisis afecten d’una forma directa i greu les condicions de vida i les expectatives de futur de catalanes i catalans. I interpel·len de forma directa i urgent al sobiranisme català. Sense anar més juny, el descontrol de la inflació i l’escassedat i encariment de l’energia ens aboca a una tardor i un hivern molt complicats. I, dissortadament, plou sobre mullat.

Cinquè acte: reptes i escenaris de present i futur. Davant d’aquest panorama el republicanisme d’esquerres català està obligat tenir en compte el conjunt del país i garantir la millor governació possible. Amb sensibilitat social, feminista i ecologista i ambició política. Definint polítiques inclusives de progrés que permetin acompanyar a totes les catalanes i tots els catalans en moments de complexitat i dificultats. La responsabilitat és màxima; el repte colossal. Sobretot, perquè en paral·lel, cal insistir en la lluita antirepressiva i l’autodeterminació. És l’única manera imaginable d’acumular forces, de cimentar cohesió social i de reforçar la societat civil. D’entrada no sembla fàcil. I no només pel fet de no tenir garantit un suport parlamentari majoritari. Cert. Però la política també habita en la paradoxa. I potser un govern minoritari però cohesionat i dialogant pot tenir més capacitat de lideratge que un govern de coalició sotmès a la penosa interferència constant de picabaralles críptiques, absurdes i incomprensibles.


I cloenda: En el cicle polític que s’està obrint, Catalunya necessita un govern pròxim, representatiu i amb capacitat de lideratge i còmplice d’una societat civil forta i mobilitzada. Són les dues condicions per poder respondre als reptes i dificultats que truquen a la porta de la societat catalana. Unes dificultats que es poden veure agreujades si en les pròximes eleccions espanyoles s’imposen l’extrema dreta de Vox i la dreta dura del PP. No és un escenari improbable. I el més estúpid seria insistir (com sovint li agrada fer a la dreta catalanista) en què no hi ha cap diferència entre les esquerres espanyoles i les dretes espanyoles. Bàsicament, per elemental sentit comú i perquè tot allò que faci l’esquerra sobiranista catalana ha de ser entès i compartit pel màxim nombre possible de catalanes i catalans. Tenir al cap tot el país amb la seva diversitat serà la garantia per reconstruir consensos transversals i, també, que les reivindicacions independentistes catalanes siguin enteses per l’opinió pública internacional. Si més no, tan enteses com ho són les reivindicacions de l’independentisme escocès.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Enric Marín i Otto
Degà de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, on també és professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
Més articles de l'autor
15/01/2023

La ultradreta global i la política catalana (1)

01/01/2023

ERC i l’actualització del relat del catalanisme sobiranista

18/12/2022

Catalunya fractura Espanya?

04/12/2022

Educació, cultura, llengua i votar

20/11/2022

​Contra la derogació del delicte de sedició!

06/11/2022

Socialisme o barbàrie

23/10/2022

Debilitar el país... per erosionar ERC

09/10/2022

Nou cicle polític a Catalunya

25/09/2022

​Populismes, democràcia i Catalunya

16/09/2022

Societat del coneixement, progrés i sobirania nacional

Participació