1 de 10
Opinió ND

El dilema immediat d’ERC

per Eduard Voltas, 8 d'octubre de 2022 a les 21:16 |

«Negociació amb el PSC i els comuns? O pròrroga pressupostària com permet la llei? Les dues opcions tenen avantatges i inconvenients importants per a Aragonès»

A l’espera de si Pere Aragonès serà capaç de formar un nou executiu amb cares que vagin més enllà de les fronteres estrictes d’ERC (en cas contrari, transmetria la imatge d’un president enrocat), el gran dilema immediat que afronten els republicans després que Junts els hagi regalat el Govern sencer té a veure amb l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat: negociació amb el PSC i els comuns? O pròrroga pressupostària com permet la llei? Les dues opcions tenen avantatges i inconvenients importants per a Aragonès i ERC. Miro de sintetitzar-los tal com els veig.

Amb PSC i comuns: avantatges. És la via que ofereix més estabilitat: uns pressupostos pactats i aprovats per una majoria parlamentària. El run-run mediàtic sobre la soledat del Govern es tallaria d’arrel, i els consellers d’Aragonès podrien executar sense dificultats el nou sostre de despesa (3.000 milions més que l’any passat). ERC i el president de la Generalitat, a més, demostrarien capacitat d’arribar a acords en totes direccions. El tràngol de la foto amb el PSC quedaria compensat per un any sencer executant el pressupost des d’un govern monocolor i capitalitzant-ho a favor d’ERC, sense donar marge a Salvador Illa per fer massa oposició: el Govern estaria executant allò pactat amb ell. De pas, l’objectiu d’exhaurir la legislatura guanyaria credibilitat, allargant el pas de Junts per l’oposició.


Amb PSC i comuns: inconvenients. 12 anys després que el PSC perdés la Generalitat, involucrar-lo en la governabilitat seria una novetat política que faria inevitable el retorn del marc mental i mediàtic del tripartit. Això tensaria l’electorat i la militància d’ERC i, en paral·lel, li regalaria a Junts un relat i un propòsit (“impedir un nou tripartit”) imprescindibles per sobreviure unit com a partit el pas per l’oposició. A més, ERC perdria tota la seva força de negociació a Madrid, tant pel que fa als PGE com a la taula de diàleg, donat que òbviament la primera condició del PSC per votar els pressupostos d’Aragonès seria que ERC votés els de Sánchez. L’intercanvi de cromos, per tant, desarmaria els republicans (adeu, reforma de la sedició) i els presentaria més a prop que mai dels socialistes a pocs mesos d’unes eleccions, les municipals, on el PSC és el principal rival a batre.

Pròrroga automàtica: avantatges. És el paràgraf anterior, però girat de l’inrevés com un mitjó. Aragonès i ERC s’estalviarien la foto amb el PSC a Catalunya i no li deurien res a Pedro Sánchez, conservant així el marge de maniobra a Madrid. Junqueras i Rufián podrien posar preu al seu suport als PGE, i en conseqüència les possibilitats d’arrencar un acord important antirrepressiu a la taula de diàleg augmentarien exponencialment. ERC podria exhibir per fi un resultat tangible, i a més arribaria a les municipals com a partit competidor del PSC, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, veritable objectiu estratègic dels republicans. De pas, Junts es quedaria sense poder sacsejar l’espantall del tripartit.


Pròrroga automàtica: inconvenients. Malgrat el que es diu interessadament, tècnicament la pròrroga de pressupost no impedeix gastar els 3.000 milions incrementals respecte a l’any passat que, gràcies al nou sostre de despesa aprovat pel govern espanyol, consten en el projecte que el conseller Giró tenia enllestit. Ho fa més difícil, però no impossible. És cert, però, que en aquesta hipòtesi l’oposició (tota: PSC, Junts i els comuns) i gran part de l’opinió publicada furgarien permanentment en la imatge d’un govern sol contra el món, amb només 33 diputats i incapaç de pactar uns pressupostos al Parlament. Al govern Aragonès li caldria molta destresa i solvència en l’acció executiva –i també al Parlament– per neutralitzar aquest discurs.

Quin camí triarà Pere Aragonès? Probablement, quan va ser investit no podia imaginar que els avatars de la política el situarien en una posició com la que té ara mateix. De la seva capacitat política i de les seves decisions dependrà que Catalunya tingui un govern viable i estable en un moment de greu crisi econòmica i social, però també que ERC es pugui convertir en el partit hegemònic que pretén ser. A dia d’avui, per als republicans la glòria i el fracàs són igualment imaginables.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Eduard Voltas
Nascut a Barcelona (1970). Periodista i editor. Ha estat redactor i cap de redacció a la revista El Temps (1991-1997), i ha dirigit les revistes Descobrir Catalunya (1997-2000) i Sàpiens (2002-2003). Cofundador del Grup Cultura 03, del qual va ser director de continguts. Ha estat vicepresident segon d'Omnium Cultural i secretari de Cultura de la Generalitat (2006-2010). Va exercir la docència a la Facultat de Comunicació Blanquerna durant vint anys (1997-2017). Actualment, és directiu a l'empresa privada i col·labora en diversos mitjans de comunicació. Podeu seguir-lo al seu canal de Telegram
Més articles de l'autor
28/01/2023

S’ha de tornar a dir

21/01/2023

Aragonès i el mètode PSOE

14/01/2023

«Respect»

07/01/2023

El partit dels 50 diputats

24/12/2022

Barcelona: llegir el moment

17/12/2022

Els camins sinuosos de la política

10/12/2022

Per la porta del darrere

03/12/2022

No sabem el que tenim

26/11/2022

Creients no practicants

19/11/2022

​PSC: el vídeo de 2012 o la foto de 2017?

Participació