1 de 10

Les aparences, el nostre gas rus

per Aleix Sarri, 2 d'octubre de 2022 a les 21:00 |

A l’estat espanyol hi haurà eleccions i les possibilitats que guanyi el PP (amb VOX de fidel escuder) són molt més que marginals. Què farem llavors?

Europa comença a apropar-se a un hivern que pot ser desastrós. La inflació de preus, que amb tota probabilitat no tindrà un mirall en la major part dels salaris, sumada a la crisi energètica provocada per la guerra russa contra Ucraïna no augura res de bo. Encara menys si com insinuen els meteoròlegs serà un hivern fred i amb menys vent i menys sol que els anys anteriors, amb les conseqüències que això pot tenir en la producció d’energia renovable.
 

La comoditat dels anys depenent del gas rus contrasta amb la por actual al col·lapse energètic que ja es viu en diversos països centre europeus. La dependència energètica respecte un país que fa molts anys va senyalitzar la seva agressivitat amb els veïns (només cal recordar la invasió de Geòrgia el 2008 el mateix dia que començaven els JJOO de Beijing), ha estat un error que partits de tots colors han consignat. Evidentment l’SPD i la CDU en són els grans responsables, però no són els únics. La política anti-nuclear mai va tenir en compte les conseqüències geopolítiques de la dependència gasística.
 

La situació a Catalunya, en teoria, no hauria de ser tan dramàtica pel cantó energètic gràcies a la distància que ens separa de Moscou, però és evident que sense un estat propi ni les eines que hi van lligades de nou ens trobarem amb una crisi econòmica i social que en cap cas no tindrem capacitat per gestionar com cal.
 

I és que l’independentisme és independentisme perquè entén que sense un estat independent, i sobirania fiscal i legislativa, no es pot afrontar el futur en condicions. Encara més quan la dinàmica és de retrocés en l’autogovern, sigui via legislativa com en el cas dels bombers o a través del TC com ha passat amb la llei d’horaris comercials. Tanmateix, la voluntat d’aparentar i fer veure que es tenen més eines de les que es tenen, molt típica del joc de miralls autonòmic dels noranta, torna a planar sobre la nostra política.
 

Les aparences són el nostre gas rus. I per mantenir-les cal fer veure que hi ha una possibilitat de no-sé-sap-ben-bé-què amb un govern del PSOE. Que ens hagi espiat amb Pegasus, Predator i ves a saber quants programes més, tan se val. Que tingui un ministre d’interior sis cops condemnat per tolerar tortures, un fet anecdòtic. Que negui el nostre dret a l’autodeterminació com a poble i ridiculitzi qualsevol proposta catalana per estrambòtica que sigui, un detallet. Cal mantenir el PSOE al govern i legitimar-lo perquè és la única forma de mantenir les aparences i retrocedir del tot la Generalitat de Catalunya a un estadi prou regional com perquè la degradació institucional provocada per la reacció espanyola al referèndum de l’1-O sigui imperceptible. Per això s’intenta evitar la repressió a qualsevol preu, encara que sigui a costa de negar el conflicte, o es reclama el diàleg a tothora com si aquesta súplica no fos una mostra més de la pròpia vulnerabilitat. Si miréssim una mica cap a Ucraïna, veuríem com Zelenski no s’empassa les sobtades crides al diàleg de Putin, i és que la negociació no és un bé en si mateix, si aquesta té com a objectiu legitimar la violació dels teus drets.
 
A més, tot plegat cal vestir-ho d’una seriositat impostada i apel·lacions al sentit d’estat per a què els catalans, independentistes o no, puguem anar a dormir creient que ni un paper a terra i que formem part de la gent que governa el món.
 
Tanmateix la realitat és com és, en els fòrums europeus el nostre govern com a màxim pot intervenir en l’irrellevant Comitè de les Regions i el retrocés material de l’autogovern és una evidència empírica igual com el fet segur que a l’estat espanyol hi haurà eleccions i les possibilitats que guanyi el PP (amb VOX de fidel escuder) són molt més que marginals. Què farem llavors? Abrandar-nos de cop i volta? Demanar que torni el PSOE? I, mani qui mani, si el conjunt de les sentències europees són favorables? Com reaccionarem? Amb una roda de premsa conjunta i uns quants tuits mentre ens diem que ara no toca i que no estem preparats?
 
Des d’un punt de vista independentista, el més natural seria deixar d’estabilitzar des d’ara mateix el govern espanyol, preparar des de l’interior de Catalunya tot allò necessari per a la seva sobirania, debilitar el control polític i econòmic espanyol sobre el territori, i internacionalitzar al màxim aquesta situació de conflicte polític obert. És a dir, treballar per fer realitat el mandat del referèndum de l’1-O quan se’n tingui una oportunitat. 
 
Per assolir tal objectiu cal començar a actuar d’immediat. La dependència catalana de les aparences és tan greu i equivocada com la d’Europa Central i els Bàltics amb el gas rus. En els dos casos deixes la teva estabilitat interna en mans dels teus adversaris, i en els dos casos mantenir les aparences fins al final porta al col·lapse.
 
PS. Per saber on som i cap a on hem d’anar, val la pena visionar el discurs del President Puigdemont aquest dissabte en l’acte en defensa de l’1-O i el seu mandat. Cinc anys d’exili després, va tornar a demostrar perquè som molts els qui institucions autonòmiques a banda el seguim considerant el President legítim.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
Més articles de l'autor
28/11/2022

El sac, la sort, i la virtut cívica de Mateu Hereu

13/11/2022

Sedició: o com blanquejar el post-franquisme de l’estat espanyol

31/10/2022

Urbanisme, (des)arrelament i llengua

16/10/2022

​Crisi i repressió: els evidents límits de l’autonomia

02/10/2022

Les aparences, el nostre gas rus

18/09/2022

Renunciar a la violència

04/09/2022

Als homes i les dones de la Barcelona de 1714

22/08/2022

Un ordre eixorc

07/08/2022

Com si fóssim un país normal

24/07/2022

La nostàlgia com a gàbia: algunes idees sobre els Jocs del 92

Participació