1 de 10
opinió

Nissaga de poder

per Marina Fernàndez, 30 de setembre de 2022 a les 20:00 |

«Junts ha tibat la corda fins a tal punt que a Esquerra ja no dissimulen les poques ganes que tenen de governar plegats»

Semblava impossible competir en condicions amb la ruptura de Risto Mejide i Laura Escanes i les banyes de Tamara Falcó, però la telenovel·lística història entre ERC i Junts mai no decep. Després d'innumerables girs de guió, el final del serial s'albira proper. Pocs arguments deuen quedar per escriure una nova temporada i la sensació és que cap dels personatges està disposat a assumir el paper de dolent. Des de la tardor de 2017, el moviment viu immers en una ruptura en diferit, allargant un matrimoni mal avingut, forçat i forçós. De tan mal ús com n'han fet uns i altres, el concepte d'ultimàtum ha perdut tot el sentit.

Junts ha tibat la corda fins a tal punt que a Esquerra ja no dissimulen les poques ganes que tenen de governar plegats. Ja no les tenien quan va començar la legislatura, però l'aritmètica era la que era. I continua sent la mateixa. Aragonès té la determinació d'esgotar la legislatura, si pogués, millor sol que mal avingut. Però en aquest cas voler no és poder. Arribats a aquestes alçades, només té dues alternatives, continuar abraçat a uns socis en qui no confia (sempre que així ho avali la militància de Junts), o trencar definitivament els blocs, sense complexos, i permetre que el PSC (que ja fa temps que s'hi posa bé) entri a la partida de la geometria variable. Perquè com va quedar demostrat durant la negociació per la investidura d'Aragonès, amb els vuit diputats dels comuns, ERC no en té ni per començar. Totes dues opcions són enverinades. Seguir amb Junts és jugar a la ruleta russa de l'estabilitat. I prendre la mà del PSC pot acabar sent un harakiri. Als republicans sempre els ha acabat passant factura. I som a vuit mesos de les municipals. Però és que som també a les portes d'una tardor econòmicament calenta. I per molt que diguin les enquestes internes, com es comandi el timó els mesos vinents serà un factor clau.


El desenllaç s'anticipa encara més diabòlic per a Junts. Els independents que van entrar ara fa cinc anys amb la llista de Puigdemont, sempre han estat partit de govern. Els que vénen de l'antiga Convergència, fa una dècada que són partit de govern. La sensació de vertigen per a tots ells davant la possibilitat d'encetar una nova travessa pel desert és majúscula. Insisteixo, som a vuit mesos de les municipals.

Posar el retrovisor sempre ajuda a agafar perspectiva. Des de la restauració de la Generalitat, el Govern s'ha trencat en dues ocasions. La més recent, el 2015, quan Unió va abandonar l'executiu d'Artur Mas arran del gir independentista de l'aleshores president. L'altre precedent, el primer tripartit. L'any 2006 Maragall va expulsar els consellers d'ERC, perquè el partit va defensar públicament el 'no' al referèndum de l'Estatut. En tots dos casos, Catalunya va anar a eleccions. I en totes dues ocasions el partit que ostentava el poder va tornar a governar. Això sí, tant Mas com Maragall van quedar-se en el camí.


La setmana que ve s'escriurà el darrer capítol de la temporada, veurem si també de la telenovel·la. A Nissaga, l'Eulàlia i el Mateu Montsolís van acabar suïcidant-se. De moment, a can socialista ja fa dies que escriuen guions per una nova sèrie. I no és el mateix que aquests guions prevegin enviar un baló d'oxigen a Aragonès amb una reforma de la sedició que que no ho facin.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació