1 de 10
opinió

La globalització: el procés paral·lel al procés

per Arnau Rius, Barcelona, Catalunya | 30 de setembre de 2022 a les 20:00 |

«Els nostres lemes amb els nouvinguts són hipòcrites: no van acompanyats de la feina que pertoca per fondre'ns-hi, difuminar la zonificació i evitar l'auge de l'extrema dreta»

Imagineu estar treballant en una cura definitiva per una hèrnia discal que t'impedeix guanyar maratons. Durant uns anys penses que gairebé ja la tens desenvolupada, ho tens a tocar, però arriba un moment que t'adones que el teu medicament està lluny de funcionar. I et fustigues repassant les fórmules químiques sense trobar-li una sortida. En paral·lel a la teva obsessió, però, un dia vas al metge després de molts anys obcecat només amb l'hèrnia, i et diuen que tens una arrítmia que podria ser seriosa. Tot i així, és tal la teva obsessió amb l'hèrnia i en buscar per què no ha funcionat la teva poció curativa, que aparques l'arrítmia en un racó del teu cervell. I com que el cor va bategant, passes de qualsevol símptoma arrítmic: ves a saber, potser no n'hi ha per a tant, la naturalesa és molt capritxosa. Però el diagnòstic del metge s'acaba aclarint: és una arrítmia seriosa. Està clar que sense cuidar-te l'arrítmia, demà mateix la cura de l'hèrnia pot deixar d'importar per sempre. Tot i així, estàs tan obsessionat, tan mancat d'idees i tancat en tu mateix, que continues repassant les fórmules químiques de la poció fins que el cor diu prou. No caldrà tractar l'hèrnia discal perquè de marató no en correràs mai més cap.
 

A Catalunya, amb el procés d'independència i amb la globalització ens passa exactament el mateix. Els cervells que haurien d'estar pensant com perpetuem la nació i el seu benestar en l'era de la globalització, estan obsessionats a trobar culpables i solucions purament electorals o laborals al garbuix del 2017, pensant obsessivament en si independència amunt o independència avall, quan s'està donant un altre fenomen paral·lel de molt més calat. Fenomen que amenaça a l'adscripció nacional catalana com mai abans en 320 anys de jou. Adscripció sense la qual la independència no és només impossible, sinó que no té cap sentit. Jugueu una estona a fer combinacions en aquest petit aplicatiu estadístic i veureu. Un servidor ja va decidir fa un parell d'anys no omplir les seves xarxes de temàtiques del teleprocés, tot esperant vents millors, però l'evolució demogràfica del país, la tendència del mercat postcovid i la manca de noves polítiques de construcció nacional pensades per aquest segle, duen indubtablement a que cap vent pugui tornar a inflar una vela gran (tant de bo m'equivoqui, tant de bo ser un boig cridant coses rares en un racó). Dit d'una altra manera, el catalanisme, obsessionat en el seu cercle social, aviat no optarà a tot l'espai públic de Catalunya sinó senzillament a ser-ne un actor important.
 

L'unsolpoblisme de postal (el real vol massa feina sense rèdits a curt termini) no està preparat pel que el seu mercat laboral li depara. I sap greu, molt, perquè podria estar-ho si tingués un pla de priorització de sectors econòmics estratègics i una actuació política de barreja cultural conscient (mercat, educació, urbanisme, ens locals, política lingüística, audiovisual, etc.), però tots els esforços dels cervells que haurien d'estar-se trencant el cap perquè l'adscripció nacional catalana no sigui només cosa dels qui estan en zones de majoria o paritat catalanoparlant estan centrats a curar una hèrnia. Tres-cents anys de resistencialisme rebentats en trenta anys de no entendre el món, ja li hauria pogut tocar a una altra generació de catalans passar per això, trobo.
 

En paral·lel a la gestació i explosió del procés d'independència català, el món occidental ha avançat cap a un canvi demogràfic inevitable on gent vinguda d'arreu del món continuarà suposant el creixement poblacional més important. A Catalunya, aquesta situació sempre ens ha semblat bé, i amb el pilot automàtic hem anat trampejant la integració i cohesió social dels nouvinguts: evocant èxits del segle XX, hem anat dient-nos coses boniques a nosaltres mateixos que no implicaven massa feina després de la proclama. Però aquest pilot automàtic té un sostre percentual. Quan arriba un punt en el qual la majoria dels nouvinguts no tenen contacte amb la catalanitat al carrer perquè tants caps tants barrets, calen polítiques de molts milions i cirurgia fina, i no només proclames. Els nostres lemes amb els nouvinguts són hipòcrites perquè no van acompanyats de la feina que pertoca per fondre'ns-hi, difuminar la zonificació i evitar l'auge de l'extrema dreta. Però, sorprenentment, tota aquesta història cabdal pel futur, neix d'un marc mental i temàtic allunyadíssim de les tertúlies dels mitjans. Arribo a la conclusió que senzillament la diferència la fa veure-ho en primera persona; les dades, els titulars i els percentatges se'ls emporta el refresh del timeline. I jo, com a professor a l'àrea metropolitana de Barcelona, ho he vist i revist:
 

No tenim elements que portin a l'adscripció nacional fora del cercle social més tristament íntim, els professors no són agents de coneixement cultural de la llengua i cultura catalanes, la bretxa digital generacional inutilitza les plantilles docents sense que ho puguin arreglar cursets d'estiu, si portes el teu fill a la pública a la majoria de zones del país no podrà jugar en català perquè no voldrà ser el raro, l'FP pública monolingüitzada (allà on van els nous catalans) té temaris desactualitzats i comparada amb la privada/concertada fa riure i porta sovint a l'atur, la universitat catalana només pensa com fer diners amb estudiants internacionals, l'audiovisual nacional tot just desperta (glòria al nou SX3!) i li falten anys de prova-error per trencar la bombolla jove i adulta, el mercat laboral no permet l'ascensor social dels acabats d'arribar i juga a acontentar-los amb estàndards de vida occidentals rasos, les inversions tecnològiques venudes com a panacea no contracten gent formada al sistema educatiu català sinó a expats que gentrifiquen els barris (i amb la nova llei de nòmades digitals anirà a més), el mercat de l'habitatge impedeix una maternitat i paternitat tranquil·la, el sector turístic és una trituradora… i ja freno aquí. Tot plegat conseqüències d'un procés paral·lel al procés i de més calatge històric: la globalització. Un fenomen més silenciós que el teleprocés, molt més transformador, i que a Catalunya ens ha enganxat distrets i amb el corpus ideològic del segle passat. Dubto que acabi bé pels que fa just cinc anys vam llevar-nos d'hora i serrar les dents.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació