1 de 10
OPINIÓ

Pixar en companyia

per Jonathan Martínez, 29 de setembre de 2022 a les 20:00 |

«Mirar de parar el feixisme a les urnes és com intentar curar una malaltia a la seva fase terminal. Una recepta condemnada al fracàs»

Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez

L'altre dia, durant una entrevista a Radio Euskadi, l'exministra Arancha González Laya relativitzava la derrota del Partit Democràtic a les eleccions italianes. Enrico Letta, deia González Laya, havia intentat que els liberals d'Acció se sumessin a la coalició de centreesquerra. Si bé, el partit de Carlo Calenda va dissoldre les negociacions perquè Letta pactava al mateix temps "amb qui, en el fons, són comunistes". Matteo Salvini es fregava les mans. "A l'esquerra només hi ha caos i van tots contra tots". "Una telenovel·la, postil·lava Giorgia Meloni.


Se n'ha parlat molt del sistema electoral italià i les seves desviacions. És un debat semblant a altres de més propers. El mes de juny, Ciutadans reclamava en el Congrés espanyol una modificació en la distribució dels diputats que corresponen a cada província. Com si així poguessin salvar-se del naufragi. És cert, apunta un editorial de Naiz, que la coalició de Meloni ha aconseguit la majoria absoluta amb només el 44% dels vots. Però també és cert que Aznar i Rajoy van obtenir les seves amb aquest mateix percentatge.

Queden alguns mesos per les eleccions municipals i autonòmiques de 2023 i ja es palpa una certa efervescència en l'ambient. Els comicis andalusos del juny van tornar a ressuscitar la vella querella de la desunió de l'esquerra, la fragmentació de les candidatures i les tensions internes convertides en un espectacle desesperant pels seus votants. Juan Manuel Moreno va aprofitar el desconcert per escombrar a les urnes mentre el partit A sotmetia a un pressing sufocant al partit B perquè se sumés a un front no tan ampli i el partit C es lamentava que el partit D anés per lliure.


He recordat una pel·lícula de Mario Monicelli que es titula "Queridos, jodidísimos amigos", que transcorre a Itàlia després de la caiguda del feixisme. Estrets per la fam, uns boxejadors de poca volada recorren la Toscana en una camioneta ruïnosa i van fotent-se d'hòsties pels pobles en espectacles pugilístics de pega. En un moment donat, la camioneta s'avaria i quatre dels nostres estimats buscavides surten a fer un riu. Un d'ells crida el vell refrany: "Qui no pixa en companyia és un lladre o un espia". Fins i tot el gos s'apropa com una bala a aixecar la pota sobre el tronc d'un arbust.

És cert que les esquerres es reparteixen en una miríada de sigles microscòpiques i que les aliances entre candidatures tendeixen a despertar esperances. Però hi ha un error d'enfocament. Fundar l'antifeixisme sobre conjectures electorals és una recepta destinada al fracàs. Mirar de parar el feixisme a les urnes és com intentar curar una malaltia a la seva fase terminal, quan els símptomes menors d'altres temps s'han convertit en un quadre clínic irreversible. La democràcia, a Florència o a Badalona, necessita alguna cosa més que crides a la unitat. Fa falta alguna cosa més que una esquerra resignada. Que una esquerra pal·liativa.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Jonathan Martínez
Jonathan Martínez (Bilbao, 1982) és investigador en Comunicació Audiovisual. Col·labora en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Kamchatka, Catalunya Ràdio, ETB i TV3. A Twitter: @jonathanmartinz
Més articles de l'autor
24/11/2022

Catalunya immaterial

24/11/2022

Catalunya inmaterial

10/11/2022

Barrionuevo, les paraules i els fets

10/11/2022

Barrionuevo, las palabras y los hechos

27/10/2022

La Bíblia i l'espasa

27/10/2022

La Biblia y la espada

13/10/2022

Als marges

13/10/2022

En los márgenes

29/09/2022

Pixar en companyia

29/09/2022

Mear en compañía

Participació