1 de 10
OPINIÓ

Cinc anys de l'1-O: la Síndrome d’Estocolm

per Marina Geli, 19 de setembre de 2022 a les 20:05 |

«El present s’ha de governar, si no, ens el governaran. L’exigència nacional és compatible amb bons governs, tot i les limitacions»

Pocs dies abans de la celebració dels cinc anys del Referèndum d’Autodeterminació de l'1-O, de l'1 d’octubre del 2017, els partits i els moviments independentistes no troben el nord i alguns pateixen la síndrome d’Estocolm amb les estructures de l’Estat espanyol -polítiques, mediàtiques, econòmiques i judicials- que neguen la nació catalana. Comprem el seu relat i ajudem a construir un camí d’oblits i de resignació ajornant sine die l’anhel de llibertat. I ens fan creure que l’agenda social i la nacional són contradictòries. Que cal triar entre institucions i carrer. Cal construir un lideratge determinat i col·legiat per la solució democràtica del conflicte entorn l'amnistia i l’autodeterminació, amb mediació en els àmbits espanyol, europeu i internacional.

1 d'octubre del 2017. Cens electoral: 5,3 milions de persones. Votants 2,28 milions. Vots a favor de la independència: 90,18%. Referèndums d’independència similars: Quebec-1980 -va guanyar el "no" amb un 59,56% dels vots- i Quebec-1995 -va tornar a guanyar el "no" amb un 50,58%, 54.288 vots de diferència amb el "sí"-. També el referèndum d'Escòcia del 2014 -va guanyar el "no" amb el 55,32% dels vots-. El Govern escocès treballa ara per un nou referèndum.


Les diferències entre les descripcions dels fets de l'1-O de les versions castellana i catalana de Viquipèdia són l’exemple dels dos relats que no es troben i, al contrari, es distancien més i més. Wiquipèdia en castellà: "El referéndum de independencia de Cataluña de 2017, también conocido como el 1 de octubre y por el numerónimo el 1-O, fue un referéndum convocado por el Gobierno de Cataluña, suspendido por el Tribunal Constitucional el 7 de septiembre del 2017 y finalmenet celebrado de manera ilegal y irregular en la comunidad autónoma española de Cataluña el 1 de Octubre del 2017".

Wiquipèdia en català: "El referèndum sobre la independència de Catalunya (oficialment, referèndum d’autodeterminació de Catalunya) conegut per numerònim 1-O va ser un referèndum d’autodeterminació que fou celebrat l’1 d’octubre de 2017. Fou organitzat pel Govern de Catalunya, format després d’unes eleccions en les quals els partidaris del referèndum van obtenir la majoria en el Parlament de Catalunya, Tanmateix, el Govern d’Espanya s’hi oposà, d’acord amb les Lleis i la Constitució del país en aquell moment. La seva convocatòria va ser oficialment suspesa pel Tribunal Constitucional d’Espanya l’endemà de la seva aprovació, però el Govern català continuà la seva organització, basant-se en la Llei del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya, aprovada el 6 de setembre del 2017. El referèndum es convocà enmig d’un xoc de legalitats vigents. Més de dos milions de persones van anar a votar, malgrat nombroses escenes de violència per part dels cossos i forces de seguretat que van provocar diversos fets i centenars de contusionats".

 
Aquests dies previs al cinquè aniversari de l'1-O, immersos en la confusió i les incerteses, recordo i rellegeixo la notificació de la Generalitat que vaig rebre dos dies abans de l'1 octubre del 2017. Aquesta m’indicava que havia estat elegida presidenta de la mesa electoral del referèndum a Sant Gregori (Girona), el meu poble. Guardo el requeriment i no puc ni vull no oblidar aquell dia, on junts vam exercir la llibertat nacional per decidir. Durant els anys 2017 i 2018, pensava que, algun dia, la Guàrdia Civil o un orde judicial em farien anar a declarar com a col·laboradora o instigadora d’una "il·legalitat". L'1-O va marcar l’abans i desprès i ens empenyen a l’oblit.


Transcorreguts cinc anys de l'1-O estem en una situació que cal adreçar. L’únic camí és refer la unitat política i civil per l’amnistia i l’autodeterminació, el qual és totalment compatible amb governar el present. L’exili, la repressió, la por, la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, la crisi inflacionista, l’emergència energètica i la climàtica han generat un trasbals a la societat catalana. En el context de tantes inseguretats, cansament i decepció, la determinació d’estructures econòmiques, mediàtiques, polítiques i judicials estan guanyant el relat al sobiranisme i generant esquerdes molt importants entre els partits, les institucions locals i les entitats independentistes. La Diada d’enguany els carrers tornaren a omplir-se, però la desconfiança en el Govern i el Parlament de Catalunya està fent forat. El valor de l’ANC demana tornar a posar a l’agenda la independència, més enllà de com cal fer-ho.

Els poders estatals volen convèncer que 1-O va ser una subversió de l’orde establert, un acte col·lectiu de desobediència. El programa electoral de les eleccions del 2015 de les llistes de Junts pel Sí, la CUP i Catalunya Sí que es Pot, no suspesos per la junta electoral, explicitaven l’objectiu de fer un referèndum. Per tant, hi va haver obediència. La majoria independentista al Parlament ha estat ratificada elecció rere elecció, fins a l’actual, amb  el 52% de vots, que  no han servit per reclamar junts l’amnistia ni l’autodeterminació.


Els indults semblen negar la necessitat de l’amnistia i han anat generant distanciament i fredor entorn dels exiliats, encausats -amb encara 800 causes judicials obertes-, investigats -amb més de 2500- i uns 4500 afectats. El president Puigdemont i els consellers a l’exili són oblidats, titllats d’irracionals, d’ingenus i exclosos en les negociacions. A la taula de diàleg entre ERC i el Govern espanyol no hi figura la resolució política del conflicte català. Ja existeix la comissió bilateral Estat-Generalitat pels debats de polítiques. El diàleg ha de ser per la resolució democràtica. El Govern espanyol nega el conflicte nacional, justificant la repressió i el 155. Recordem que l’any 2012, el PSC reconeixia la necessitat de donar cobertura legal al referèndum en la línia del Quebec.

Refer la unitat vol dir tornar a crear un "estat major" de partits, exili  i entitats sobiranistes -ANC, Òmnium, Associació Catalana de Municipis- al qual caldrà sumar la societat civil sectorial -cultural, de lleure, esportiva, social, educativa i professional-. Formo part del grup promotor que treballa per l’acord social per l’amnistia i l'autodeterminació que intenta sumar a la societat civil compromesa a aquest front.

Sense amnistia no hi haurà autodeterminació possible ni reconeguda. Sense solució per l’exili i els represaliats no hi haurà possibilitat d’avenç. Ens volen fer triar entre institucions o carrer i és al contrari, cadascú amb el seu rol i trobar-se en la plataforma unitària. El present s’ha de governar, si no, ens el governaran. I les institucions han de ser fortes: la Generalitat, els ajuntaments i els organismes locals. El fet nacional i el social són inseparables i l’exigència nacional és compatible amb bons governs, malgrat les limitacions pressupostàries -20.000 milions d’euros anuals de dèficit fiscal- i competencials.
 
Estic a favor que Junts continuï al Govern amb exigència clara de compliment de l’acord de governabilitat del 2021 i la creació de la taula unitària per l’amnistia i autodeterminació. Igualment, cal treballar per aprovar els pressupostos i, si la CUP no ho considera, cal buscar els aliats que ho permetin, en paral·lel al fet nacional. Alhora, cal treballar pels ajuntaments, amb estabilitat després de les eleccions municipals del 2023. Venim de la tradició de la Catalunya-ciutat de la Mancomunitat, del noucentisme.

Hi ha molt interès i acció per debilitar el Govern de Catalunya i que s’associï l'independentisme amb la inestabilitat política i social. No podem donar raons. No podem caure en un estat paradoxal de psicologia individual i col·lectiva similar a la síndrome d’Estocolm. Les víctimes empatitzen amb el que els hi nega la llibertat i, fins i tot, es creuen que elles són les responsables i abandonen la denúncia o la lluita. El patriotisme social ens obliga a ocupar-nos del difícil present i de ser determinats en el camí cap a poder ser una nació lliure. Està només a les nostres mans.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Marina Geli
Marina Geli Fàbrega, metgessa de vocació, coordinadora Centre Estudis Sanitaris i Socials Universitat Vic-Central de Catalunya. Consellera de Salut 2003-2010. Catalanista i sobiranista. Socialdemòcrata reformista. A Twitter: @marinageli.
Més articles de l'autor
28/11/2022

Joves: malestar emocional i el sentit de la vida

14/11/2022

El repte de la salut auditiva

01/11/2022

Reforma o derogació de la sedició?

17/10/2022

Covid-19, temporada 2022-2023: un virus més?

03/10/2022

Salvem el Govern, guanyem la independència

19/09/2022

Cinc anys de l'1-O: la Síndrome d’Estocolm

05/09/2022

Salut sexual i reproductiva, centralisme i perspectiva de gènere

22/08/2022

Fractura generacional

08/08/2022

Alertes que demanen reformes

25/07/2022

La globalització de la verola del mico

Participació