opinió

Renunciar a la violència

per Aleix Sarri, 18 de setembre de 2022 a les 20:35 |

«És hora que el govern o el parlament espanyol en nom de la resta d’institucions de l’estat, posi en un paper per escrit que no tornarà a utilitzar la violència per aturar una possible independència de Catalunya»

per Aleix Sarri, 18 de setembre de 2022 a les 20:35 |
Aquest dimarts farà cinc anys del 20S, i això vol dir que farà cinc anys no només de l’assalt a Economia, sinó també de l’arribada massiva, nocturna i amb voluntat agressiva de policia espanyola i guàrdia civil a través del vaixell del Piolin. Forces d’ocupació en estat pur, que van ser enviades a Catalunya amb el simple objectiu d’evitar a través de la violència el referèndum de l’1-O així com la implementació d’una República Catalana.

El referèndum no el van poder evitar malgrat les tàctiques violentes i a voltes paramilitars que van dur a terme, però sí que van posar la llavor de la por al cor de molts catalans. La histèria amb què molta gent va viure aquelles setmanes tenia menys a veure amb la por a un possible canvi de passaport que amb les pors desfermades per la presència i violència de les forces d’ocupació espanyoles enviades a Catalunya. Tothom sabia que no havien vingut a alleugerir el trànsit.


Arribats a aquest punt, resulta obvi que si el 2017 no es va constituir una República Catalana, no va ser per falta de dret (Catalunya com qualsevol poble del món té dret a l’autodeterminació), sinó per l’amenaça d’una violència cega contra la població civil i contra els mateixos dirigents independentistes.

No és el propòsit d’aquest article analitzar en quin grau haurien exercit l’amenaça o si calia defensar la independència igualment, sinó constatar l’existència de la mateixa amenaça de violència en cas que Catalunya declarés la independència i la intentés implantar. Una violència, que, per cert, ha estat aplicada de forma implacable des de fa cinc anys des del camp judicial contra els líders del moviment independentista, però també contra centenars d’alcaldes i activistes.


En un gir retòric que segurament ara no toleraríem, se’ns va dir que si el president Puigdemont o el Parlament proclamava la independència (fet, per cert, que no és delicte segons el codi penal espanyol), la violència que patiríem seria la nostra responsabilitat. És a dir, que les víctimes de la violència seríem declarats culpables de la violència patida i no els seus executors. Una argumentació que recorda clarament la Rússia de Putin quan amenaça Finlàndia o Suècia en cas que entrin a l'OTAN, amenaça ja exercida contra Ucraïna en què els propagandistes prorussos d’arreu han afirmat que la culpa de la guerra és dels ucraïnesos per acostar-se a l’aliança atlàntica i la UE, no pas de Putin per intentar annexionar-los a sang i foc. Per cert, que els discursos sobre l'opressió que vivien els russòfons a Ucraïna en mans dels “nazis” ucraïnesos, no deixa de recordar els manifestants ultres de l’Arc del Triomf cridant contra l'opressió que suposadament viuen els castellanoparlants a l’escola catalana mentre en molts instituts més de la meitat de les classes són precisament en castellà i com si ells tinguessin més drets que els nostres conciutadans amazics o quítxues a rebre les classes en l’idioma matern.

Tornant al tema d’inici, i tenint en compte que fa cinc anys de la violència de l’1-O i les amenaces posteriors, ja és hora que l’independentisme exigeixi formalment a l’estat espanyol que renunciï a la violència per tal de mantenir l’espanyolitat de Catalunya. És a dir, és hora que el govern o el parlament espanyol en nom de la resta d’institucions de l’estat, posi en un paper per escrit que no tornarà a utilitzar la violència per aturar una possible independència de Catalunya. Que digui ben fort i ben alt, que els tancs ni els fusells ni les porres no aturaran el què les urnes decideixin.


Seria important, ja que cinc anys després de la tardor de 2017 enviaria un senyal de civilització encara mai vista i que seria molt d’agrair venint d’una democràcia tan avançada (sic). Altrament, es confirmaria que la violència és la cola amb la qual mantenen unit l’estat espanyol contra la voluntat de la majoria del poble català que encara en forma part, i que l’annexió per conquesta militar de 1714 de Felip V de Castella, ratificada el 1939 per Franco, segueix vigent. Finalment, una renúncia de l’estat espanyol a la violència per aturar la independència de Catalunya seria el més coherent, ja que durant dècades hem sentit allò de "sin violencia se puede hablar de todo", cosa en la qual evidentment creiem els catalans que precisament fa molts anys que hem triat el camí de la democràcia i la no-violència per assolir els nostres anhels col·lectius.

Finalment, una capbussada ràpida al llibre que ha editat Adesiara sobre Josep Plantí, un exiliat austriacista que des de Milà i Viena va publicar un llibre en què explicava els motius pels quals la resistència catalana de 1713-1714 a l’annexió per part de Castella era legítima. Citava Hugo de Groot, Grotius, filòsof i jurista holandès i pare del dret internacional, que feia una afirmació rellevant pel present i futur de Catalunya.


Deia Grotius: "El regne es perd si el rei actua amb manifesta hostilitat i causa la ruïna de tot el seu poble". La tesi de Grotius, pare del dret internacional, és que un poble no pot suportar tenir un monarca que l’odia, una postura molt raonable. Una descripció que a més qualla exactament amb què veien els catalans de 1713 i el què hem vist nosaltres des del discurs de Felip VI el 3-O. Un fet, el de l'hostilitat, que quedaria refermat si el govern i estat espanyol es neguessin a renunciar a la violència per resoldre el conflicte català o com a mesura per aturar la independència.

Així doncs, proposem-ho. Diguem-ho i preguntem-ho clar i alt ara que fa cinc anys de l’Octubre del 17 i l’arribada dels piolins com a forces d’ocupació. Renuncia l’estat espanyol a la violència per aturar la independència de Catalunya? Renuncien els partits polítics espanyols a recolzar la violència física, judicial i institucional contra el poble i els dirigents catalans?

Si la resposta és no, digui el què digui l’agenda no tindria cap sentit asseure’s en cap taula de diàleg mentre la part espanyola propugna la violència com a possible solució i evidentment tot acord anterior quedaria invalidat de facto.

Evidentment, hi ha una altíssima probabilitat que la resposta sigui negativa, i és que ells saben com nosaltres, que si no existís una amenaça de violència per part espanyola, la grandíssima majoria de catalans donaria suport obertament a la independència i acabaria amb tot plegat d’una vegada i per sempre. Així doncs, desfem el bluf, que es desemmascarin, que demostrin formalment que la seva violència és l’únic motiu pel qual el Principat de Catalunya és encara espanyol, governat i espoliat des de Madrid. Que la unitat d’Espanya no és un fet democràtic, sinó producte de l’ús de la força i l’amenaça de les armes i la violència.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
Més articles de l'autor
28/11/2022

El sac, la sort, i la virtut cívica de Mateu Hereu

13/11/2022

Sedició: o com blanquejar el post-franquisme de l’estat espanyol

31/10/2022

Urbanisme, (des)arrelament i llengua

16/10/2022

​Crisi i repressió: els evidents límits de l’autonomia

02/10/2022

Les aparences, el nostre gas rus

18/09/2022

Renunciar a la violència

04/09/2022

Als homes i les dones de la Barcelona de 1714

22/08/2022

Un ordre eixorc

07/08/2022

Com si fóssim un país normal

24/07/2022

La nostàlgia com a gàbia: algunes idees sobre els Jocs del 92

Participació