OPINIÓ

Catalunya no és Escòcia

«És hora d'anar-se'n tots al racó de pensar. Mentrestant, a Madrid s’entossudeixen a demostrar que Espanya no és el Regne Unit»

per Marina Fernàndez, 14 de setembre de 2022 a les 20:00 |

Durant el seu discurs d'investidura, el 20 de maig de 2021, el president Aragonès va manifestar la seva voluntat de "fer com Escòcia l'any 2014" i el seu anhel que "l'Estat espanyol sabésfer com el Regne Unit". Ergo, treballar per un referèndum pactat -com el que els independentistes escocesos van perdre l'any 2014-. En aquella mateixa intervenció, va comprometre's a "culminar" la independència. El cert, però, és que la distància entre aquell desig i la tossuda realitat catalana és ara mateix majúscula. Ni Catalunya és Escòcia, ni el Regne Unit és Espanya.

A Escòcia, i aquesta és una de les diferències més substancials, l'independentisme compta amb un únic partit clarament hegemònic, l'Scottish National Party, que fa 15 anys que governa i que disposa, pràcticament, de la meitat dels escons del parlament. És clar que al si del partit hi ha matisos, fins i tot veus discordants, però aquesta posició de monopoli facilita que l'SNP pugui, a més de gestionar el dia a dia, traçar un full de ruta sense haver d'estar constantment pendent de marcar perfil propi davant d'un altre competidor.



Amb això, no vull dir que la pluralitat política existent a Catalunya sigui dolenta, al contrari. És innegable que enriqueix. Com també és inapel·lable que el que sí que és un obstacle és la poca destresa a l'hora d'exercir l'alta política. La que assumeix que fer política vol dir pactar i que pactar vol dir cedir. L'avantatge de l'SNP és que en la qüestió nacional, els esforços per aquesta alta política pot dedicar-los en exclusiva a negociar amb Londres. En canvi, ja fa temps que la part catalana es planta a Madrid amb les forces justes, esgotats, de tant d'estira-i-arronsa intern. L'independentisme encara no ha trobat la sortida al cul-de-sac on va acabar cinc anys enrere. Cadascun dels actors que l'integren empeny en una direcció i de tantes voltes sobre el seu propi eix, el moviment ha acabat marejat.

La Diada d'enguany, que com sempre ha servit de termòmetre per calibrar en quin punt es troba el carrer, ha demostrat que la base continua sent sòlida. És més petita, però allà segueix malgrat la manca d’horitzó compartit. Si bé, el primer intent de recompondre les peces ha estat un fracàs. L'ANC ha trencat la baralla i l'única carta que vol jugar és la del "tenim pressa", que el president declari la independència d'aquí a un any o convoqui eleccions. I, si no, fora. I, si no, fora partits. Un discurs com a mínim perillós.


Faria bé l'Assemblea, l'entitat que un dia va ser la més transversal i representativa de l'independentisme, de preguntar-se i analitzar per què en els últims anys ha anat perdent adeptes. Ara mateix, disposa d'uns 50.000 socis, per més de 150.000 que en té Òmnium Cultural. Ni Esquerra ni la CUP combreguen amb la nova proposta de l'ANC. I tot i que alguns dels seus dirigents vulguin contemporitzar-hi, sembla que a Junts tampoc.

És hora d'anar-se'n tots al racó de pensar. En silenci. Perquè mentrestant, sempre que en tenen ocasió, a Madrid s'entossudeixen a demostrar que Espanya no és, ni vol ser, el Regne Unit. Més ben dit, aquell Regne Unit de 2014, que el d’avui, diria jo que té altres preocupacions.  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació