1 de 10
OPINIÓ

Èpoques mig fosques

per Josep Vallverdú, 12 de setembre de 2022 a les 20:00 |

«Quan tothom ha pogut estudiar català i en català, el català fa passes enrere en l'ús social»

Les èpoques més fosques del franquisme, als qui les vam viure, ens revenen sovint a la memòria. Personalment, no vaig ser cap arriscat heroi dels que, penjant senyeres, ranejaven tortura i presó per haver-se manifestat obertament en un sentit palesament català. No em feia por de dir el que pensava a qui ho pogués assimilar, però ho callava a qui no li importés i a qui s'ho hauria pres a la valenta en aquells anys de garrotada per recepta.

Però sempre transcendeix alguna cosa: al Servei d'Investigació Militar, durant el segon Campament de Milícia Universitària, el 1945, la meva fitxa portava una indicació de "poc entusiasme patriòtic". Pel cap baix, per al règim, i com passava amb tants de ciutadans, jo era un "tebi" , no un abrandat partidari defensor de les meravelles del franquisme. Se sabia que jo escrivia per al meu consum en català, dèria que compartien amb mi quatre nostàlgics, com volien fer creure els funcionaris. Públicament, sortien escassos llibres, amb comptagotes, bastants d'ells de poesia, que no llegia gaire gent, situació molt convenient al règim.


Els darrers anys de la dècada dels 50 i primers dels 60 es tolerava l'existència d'alguna publicació, que generalment sortia a l'empara de l'Església o d'algun organisme públic i tot. No pas premsa normal, no; premsa infantil, tampoc, però surt Serra d'Or, sota l'ombra del monestir de Montserrat, el 1959, i Cavall Fort es comença a publicar, sota els auspicis dels bisbats de Solsona i Vic, el 1961. Per salvar les dificultats de censura alguns pretesos butlletins de novetats editorials que arriscaven de no obtenir permisos com a revistes literàries, que és el que es proposaven de ser, es publiquen com a miscel·lànies de literatura.

Un grup d'homes d'empresa aconsegueix l'autorització del Ministerio per crear Òmnium Cultural. Es besllumava una tímida, fredolica albada de normalitat que podia esbudellar-se amb qualsevol repressió del règim. En aquest context, jo, que no havia publicat més que un llibre en català, el 1960, El Venedor de Peixos, començo a escriure l'any 1961 a Serra d'Or, el refugi que trobàvem els que volíem publicar en la nostra llengua.


I fou aleshores que vaig enviar-hi un text orientatiu i, fins a un punt, profètic: necessitat d'una literatura majoritària "on obertament plantejava que, atesa la literatura que circulava, cenyida a textos intel·lectuals, de molt bon nivell, potser massa alt, aptes per al consum de gent avesada a un català culte, exigent, ens quedava obert un buit on calia incloure una literatura de caràcter general, de consum, àdhuc popular en el sentit de divulgable, per a tots aquells que en un futur potser pròxim constituirien un públic generalitzat i de cultura mitjana o modesta, que voldria ser servit en llengua correcta, però identificable".

Amb optimisme un punt excessiu, davant l'expansió dels cursos de català existents i la creació d'altres de nous, totalment oberts, una difusió més intensificada d'escrits en llengua catalana, i un públic que estigués en situació de poder llegir la llengua, jo argumentava que necessitàvem textos senzills, populars en el més efectiu sentit del mot, novel·les de quiosc i magazins de gran consum. I, naturalment, hi col·locava la literatura destinada al públic juvenil.


Això explicaria la llarga llista de relats en català que de totes bandes van anar sorgint aquells anys. Òmnium, tot i la supressió, va organitzar cursos de català, per correspondència i presencials. De mica en mica les escoles també s'hi van apuntar i es donaven títols de professor de llengua catalana. Finalment, el català entrà en els estudis oficials I quan tothom ha pogut estudiar català i en català, el català fa passes enrere en l'ús social. Vejats miracle!, com hauria dit el murri d'Anselm Turmeda.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Josep Vallverdú
Lleida, 1923. Escriptor, professor i traductor. Compta amb una considerable obra de variat contingut, molt premiada, des de la infantil fins a la poesia i l'assaig. És Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Medalla d'Or de la Generalitat.
Més articles de l'autor
30/01/2023

Ce trencada

16/01/2023

Centenaris

02/01/2023

El menyspreu de l'altre

19/12/2022

«Imperifòbia»

21/11/2022

El refús de la «cosa»

10/10/2022

Dependents

12/09/2022

Èpoques mig fosques

29/08/2022

Josep Espar, Balaguer, Barcelona, Catalunya

06/06/2022

Visitants i allunyats

27/04/2022

Somnis a mitges

Participació