opinió

Infinites proves d'esforç

«Després dels cops de porra, després del 155, després del judici al Suprem, després de la presó i després de l'exili, la Diada té un problema terrible de relat»

per Francesc-Marc Álvaro, 8 de setembre de 2022 a les 20:00 |
"Anar-hi perquè el món ens veurà i sabrà que som molts i que ho volem. Omplir els carrers perquè la fotografia sigui el d'una gran majoria mobilitzada i determinada. Aconseguir que la riuada de gent transformi la realitat i obligui els poders espanyols a escoltar una demanda que no és un caprici de quatre gats. Ser-hi, cada cop que calgui". Tot això ens ho vam dir i repetir, quan arribava la Diada, durant els anys del procés. "Fan córrer que ens desinflem, que tot és una foguerada, hem de ser-hi per desmentir-los", afegíem. La motivació era total entre les bases de l'independentisme.

Entre 2012 i 2017, les manifestacions de l'11 de Setembre no eren manifestacions, en realitat: eren proves d'esforç que el moviment independentista feia per muscular-se i per aconseguir dues coses: en una primera etapa del procés, es pretenia que Rajoy acceptés un referèndum pactat a l'escocesa; a partir de la presidència de Carles Puigdemont, es buscava la via escocesa o bé un referèndum unilateral (que és allò que finalment va tenir lloc). Aquestes proves d'esforç van ser liderades per l'ANC i, en segon terme, per Òmnium Cultural, amb la intenció de convertir una demanda política en un espectacle atractiu per als mitjans d'arreu. Perquè món ens mirava i tocava fer-ho bé i com mai ho havia fet ningú.


Això va ser activisme i va ser política institucional, una mica de tot, una barreja, amb una certa confusió de papers que avui encara arrosseguem. Aquesta és una gran particularitat del procés: els partits independentistes es deixen accelerar per l'ANC i, a canvi, intenten tenir una certa influència en la cúpula d'aquesta entitat. Quan Carme Forcadell amolla la frase "president, posi les urnes", Mas ja ha acceptat que no controla la velocitat del viatge, però encara té a les seves mans el volant del vehicle. La consulta del 9-N del 2014, amb la sofisticació de la doble pregunta, era un intent d'encapsular la ruptura sota formes possibilistes que evitessin el daltabaix i que, sobretot, fessin inviable la reacció repressiva com la que va produir-se després. També és un intent de posar l'estructura de la Generalitat en la frontera de l'activisme, trepitjant la ratlla, però sense descarrilar. Aquell assaig va sortir bé, però una idea imperava i s'imposava a qualsevol càlcul sobre la correlació de forces o el principi de realitat: la finestra d'oportunitat. Les eleccions catalanes del 2015, on convergents i republicans van del bracet sota la marca Junts pel Sí, són els comicis de la finestra d'oportunitat. És aquella sensació d'"ara o mai".

La pressa manava. A més, això va coincidir amb el canvi de lideratge del procés: Mas surt d'escena (imprevistament, a causa de l'èxit de la CUP) i Puigdemont agafa el relleu. El volant ja no és a les mans de ningú. El Primer d'Octubre constata la força organitzativa de les bases independentistes i també el problema insalvable d'impulsar una ruptura de l'statu quo des de l'administració autonòmica (que és part de l'estat espanyol mentre no s'estableixi una nova estatalitat) i posant en una situació compromesa els funcionaris. L'exemple d'això és el paper ambivalent dels Mossos d'Esquadra: permeten que la gent voti, però tenen un pla per apressar el president. Tot el procés són proves d'esforç, que es van encadenant, agònicament, fins que arriba la DUI fake. La Diada del 2017 és el darrer test escenogràfic abans de l'hora de la veritat.


Després dels cops de porra, després del 155, després del judici al Suprem, després de la presó i després de l'exili, la Diada té un problema terrible de relat. Entre 2012 i 2017, ningú del camp independentista discutia el sentit de la manifestació de l'11 de Setembre, que era impugnat, en canvi, per les formacions contràries a la secessió, cosa habitual des dels anys 90. Ara, en un clima de discrepàncies estratègiques i retrets constants sobre el fracàs del procés, la narrativa de la manifestació més esperada és diversa i contradictòria. En un sentit general, com és obvi, tots els que aniran a la manifestació de diumenge volen una Catalunya independent, però sobre aquesta circumstància sobrevola la pugna i la competència electoral (i les ganes de passar comptes), així com la gran impotència, que alguns compensen amb dosis generoses d'antipolítica expressada pel broc gros, visceralment.

L'independentisme governa la Generalitat i l'independentisme convoca la manifestació de la Diada, però ara queda clar que l'independentisme no existeix: el que hi ha són independentismes diversos, enfrontats, extraviats en un mentrestant antipàtic que uns volen molt curt i altres recorden que serà més llarg que no voldrien. L'independentisme polític i l'independentisme activista s'han allunyat, per bé que ni tots els partits coincideixen en l'anàlisi, ni Òmnium diu el mateix que l'ANC.


Quan jo era jovenet, en aquells anys 80 d'independentismes escindits ad infinitum, marginals i del tot irrellevants, la Diada era el moment en què els de l'estelada vermella i els de l'estelada blava anaven a cops de puny al Fossar de les Moreres, un show lamentable que podria acabar-se repetint, ara a gran escala. De què haurien servit tantes proves d'esforç, tantes Diades glorioses, si tornem al punt de sortida?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
22/09/2022

És nostàlgia el que té Trias?

08/09/2022

Infinites proves d'esforç

28/07/2022

Hi havia molt poca gent

14/07/2022

Tocqueville ens visita

30/06/2022

La tempesta Borràs

16/06/2022

Política i vida privada

02/06/2022

El viatge de Dolors Feliu

19/05/2022

Qui diu «pallasso» diu «fe»

05/05/2022

Es necessita líder (i més coses)

21/04/2022

Voladura i miratge

Participació