1 de 10
OPINIÓ

Orgull de llengua

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 7 de setembre de 2022 a les 20:00 |

«El futur de català depèn del que nosaltres volem que sigui. La llengua no salva la nació, però la nació pot salvar la llengua, si vol»

Fer un crit d’alerta sobre la situació de la llengua catalana en determinats àmbits d’ús i la seva absència absoluta en d’altres és perfectament compatible amb una mirada optimista sobre el seu futur. Sobretot si els membres de la comunitat lingüística catalana tenen la voluntat de normalitzar-ne la presència, arreu, sempre i amb tothom, amb consciència idiomàtica, fets pràctics i actituds coherents, d’acord amb el que l’historiador Pierre Vilar qualificà de “patriotisme lingüístic” català. 
 

El català és l’idioma amb el qual conviuen vora 14 milions de persones, parlada en quatre Estats europeus en les quals ha superat, històricament, tota mena d’obstacles per continuar com a llengua viva. És la dotzena llengua europea més parlada, més que el suec, el danès, l’eslovè, l’estonià, el finès, el gaèlic, el letó, el lituà, el luxemburgès i el maltès, i amnb un nombre similar de parlants, a Europa, que el portuguès i el grec. No és, doncs, una llengua minoritària pel nombre de parlants, sinó minoritzada políticament. Ni en el seu propi territori, ni en tres dels quatre Estats on es parla, ni en l’arquitectura institucional europea, gaudeix d’un estatus d’oficialitat real en tots els àmbits.
 

No hi ha cap altra cultura sense Estat que tingui la projecció internacional, la producció cultural, científica  i industrial i una llengua pròpia, com la catalana. El català és un idioma romànic amb més de mil anys d’història i una producciò literària que neix, a l’edat mitjana, al costat de les altres literatures que s’expressen en les noves llengües sorgides de la fragmentació del llatí. Ramon Llull va fer del català el primer idioma a ser utilitzat, a Europa, en àmbits com la ciència, la tècnica i la filosofia, on fins llavors només s’usava el llatí. Si tinguéssim Estat, ja fa temps que hi hauria hagut un Nobel català atesa la qualota tde l’obra de tants autors.
 

La llengua catalana és la desena del món en nombre de traduccions, un percentatge molt superior al seu nombre de parlants. I una de les poques llengües que té traduïts tots els clàssics grecs i llatins, així com els grans noms de la filosofia, el pensament i la literatura universals, i va ser la tercera llengua a traduir la Bíblia, el segle XV, després de l’alemany i l’italià. Amb més de deu mil títols de mitjana cada any, és la vintena llengua que més edita del món, malgrat estar situada en el lloc 84 pel nombre de parlants, entre les vora set mil existents. I hi ha diccionaris del català a les principals llengües i vocabularis esepcialitzats, alguns apareguts força anys abans que idiomes amb centenars de milions d’usuaris.
 

Idioma amb una gran presència a la biosfera, on ocupa el vuitè lloc, el seu pes a internet és molt superior al seu pes demogràfic, així com el grau d’activisme en català a la xarxa o la qualitat de Viquipèdia en la nostra llengua, la millor després de la versió en anglès, i la quinzena pel nombre de pàgines, la Viquipèdia en català és la més activa i la 4a més seguida del món a Twitter, com també el domini .cat és considerat el segon més segur per navegar-hi. I fins a 182 universitats, als cinc continents, han arribat a impartir classes de llengua catalana per als seus alumnes, sobretot Alemanya, França i Regne Unit, a gran distància d’Espanya.
 
Molts d’anys de campanyes de desinformació i menyspreu pel nostre idioma han fet que molta gent, arreu del món, desconegui que la llengua pròpia de personatges de renom internacional sigui, precisament, el català, o bé, com a mínim, llengua d’ús o contacte habitual.  Per referir-nos tan sols al darrer segle, noms com els pintors Joan Miró, Salvador Dalí, Antoni Tàpies o Miquel Barceló; escultors, com Arístides Mallol, Josep Llimona, Joan Rebull o Andreu Alfaro; arquitectes com Antoni Gaudí, Rafael Guastavino, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Josep-Lluís Sert, Enric Miralles, Ricard Bofill o Santiago Calatrava; músics i cantants lírics com Pau Casals, Xavier Montsalvatge, Isaac Albéniz, Baltasar Samper, Enric Granados, Alícia de Larrocha, Joan Lamote de Grignon, Frederic Mompou, Felip Pedrell, Joan Guinjoan, Salvador Brotons, Antoni Ros Marbà, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall, Victòria dels Àngels o Joan Pons.
 
També científics o metges com Joan Oró, Joan Massagué, Valentí Fuster, David Cardús, Josep Baselga, Carles Vallbona, Joan Guinovart, Manuel Esteller, Josep Tabernero, Enriqueta Felip o Ramon Estruch; esportistes com Rafa Nadal, Pep Guardiola, Kilian Jornet, Núria Picas, Pau i Marc Gasol, Gerard Piqué, Xavi Hernàndez, Gemma Mengual, Ricky Rubio, Marc Márquez, Adam Raga, Laia Sanz, Marc Coma, Jordi Arcarons, Ivan Cervantes, Joan Barreda o Nani Roma. Constituïria un valor afegit a l’idioma que es conegués la vinculació personal de tots ells amb la llengua catalana, a partir del seu ús natural, habitual i espontani.
 
Per això és important que de personatges internacionals com Rosalia se sàpiga que el català és la seva llengua, com abans Xavier Cugat o Charlie Rivel no hi amagaven el seu lligam. Com Ferran Adrià, els germans Roca de Girona i Carme Ruscalleda, o personalitats del món del cinema com ara Néstor Almendros, els germans Bayona, Carla Simon, Albert Serra o Sergi Lòpez. Qualsevol gest o posicionament a favor de l’ús de la llengua, fet amb naturalitat, tindria una repercussió enorme, tant davant la mateixa comunitat lingüística, com a factor d’autoestima, com a nivell internacional. No amagar la llengua és fonamental per a garantir-ne un futur que volem, finalment, ple, lliure i normal.
 
Jacques Attali, antic assessor del president Mitterrand, afirmava que la cohesió social d’una comunitat també es construeix reforçant la llengua nacional com a llengua comuna de la població. Amb l’índex més elevat d’immigració de tot l’Estat, necessitem més que mai factors de cohesió social, com a identificadors d’una comunitat nacional a nivell exterior i com a vertebradors de la societat al voltant d’un projecte de vida en comú, uns valors compartits i un nivell de benestar.
 
La llengua no salva la nació. Però la nació pot salvar la llengua, si vol. El futur de català depèn del que nosaltres volem que sigui. Els que cada dia s’incorporen a la comunitat lingüística com a nous parlants, els que l’estudien a Buenos Aires, Tòquio o Praga han de saber que el seu esforç val la pena, per la potència de la història que aquesta llengua acumula i, sobretot, per la solidesa del demà que li espera a partir de la voluntat de tots els que la parlen, tant se val on hagin nascut i l’idioma que utilitzin  a casa.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
Més articles de l'autor
30/11/2022

El país de Fuster

23/11/2022

Del banyador a l’abric

16/11/2022

Memòria nacional

09/11/2022

Desconnexió

02/11/2022

Prats de Molló

26/10/2022

El mirall de la veritat

19/10/2022

De la nació a l’estat

12/10/2022

Per prats ignots

05/10/2022

Atònits

28/09/2022

Votar divideix

Participació