1 de 10
Fil directe

Lliçons xilenes per evitar la derrota

per Pep Martí i Vallverdú, Barcelona, Catalunya | 5 de setembre de 2022 a les 21:10 |

«Les esquerres -i no només- s'han de concentrar en l'essencial, que és preservar l'estat social, perquè abusar de la retòrica o de l'estètica s'acaba pagant car»

Una majoria clara de la societat xilena (un 61%) ha rebutjat el projecte de nova Constitució que havia de substituir el text vigent, elaborat en els temps del general Pinochet. Fa menys de dos anys, una altra consulta va aprovar per una majoria encara més àmplia, gairebé un 80%, la necessitat de dotar-se d'una nova carta magna. Aquest dilluns, des dels sectors més conservadors de tot arreu s'aplaudeix el fracàs del projecte, però també des de l'esquerra hi havia dubtes sobre la proposta. Com s'explica aquest resultat després de l'entusiasme que havia generat la idea d'una nova Constitució? 

El text constitucional vigent va ser aprovat el 1980, és a dir, en plena dictadura. L'oposició democràtica va haver d'empassar-s'ho i admetre aspectes impropis de tot sistema democràtic. Amb els anys, però, les majories de centreesquerra que han governat la major part del temps a Xile des de la fi de Pinochet han anat introduint reformes rellevants, com posar fi als generals i almiralls designats com a senadors vitalicis, o les dificultats per rellevar la cúpula militar.


Hi ha un ampli consens a la societat xilena per anar a una Constitució homologable amb la resta de les democràcies. El text rebutjat, fruit dels treballs d'una convenció constitucional que va acabar hegemonitzada per un sector radicalitzat, consagrava les llibertats fonamentals i suposava un avenç social. Però el procés de reforma va generar massa controvèrsies. Es van obrir debats pendents, com els drets dels indígenes, però molta gent no ha entès la definició de Xile com un país pluriètnic i plurinacional, el que ha provocar un fort rebuig en sectors més conservadors.

A més, el text es va anar ampliant per introduir tots els drets possibles, fins a superar els 300 articles. Temes sempre delicats que no solen estar en les constitucions, com l'avortament, van ser incorporats, i en el tram final del procés, els sectors més moderats se'n van anar desentenent, considerant que temes com la interrupció de l'embaràs no havien de figurar en la carta. A la vegada, a l'escalf del debat van anar proliferant personatges pintorescos, inclòs el cas de Rodrigo Rojas, un dels líders socials emergents en els esclats socials del 2019 i  vicepresident de la convenció constitucional que va basar la seva campanya electoral explicant que tenia càncer. Va haver de dimitir quan es va saber que era mentida.


L'esquerra i els sectors progressistes d'allí i d'aquí n'han d'extreure lliçons d'aquests resultats. Un debat constituent llarg i farragós -que en algun moment ha tingut algun tret comú amb el que va ser a Catalunya el debat estatutari-, amb un excés d'ingredients ideològics ha acabat cansant un sector de l'electorat. A Xile ha passat, en part, un fet que es dona en altres societats. Davant d'una acumulació de malestar social per la situació econòmica, l'esquerra, amb dificultats per capgirar l'escenari de desigualtats, es refugia en les campanyes en favor de tot tipus de drets que, quan hi ha dificultats per arribar a final de mes, acaben interessant només una minoria.

El rebuig a un projecte constitucional avalat pel president Gabriel Boric es produeix precisament pocs mesos després de la seva elecció. En contra del que alguns anuncien, el referèndum no deslegitima Boric, un polític intuïtiu que probablement sabrà corregir el tret. Però les urnes sí que han enviat un missatge clar: les esquerres -i no només- s'han de concentrar en l'essencial, que és preservar l'estat social. Abusar massa de la retòrica o de l'estètica s'acaba pagant car. 

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Pep Martí i Vallverdú
Periodista i llicenciat en Història Contemporània (UAB). Redactor de Política a NacióDigital. Soc autor de dues biografies: una d’Antonio Maura (Ediciones B) i una de Josep Tarradellas (Fundació Irla). M'agrada implicar-me en el nostre teixit associatiu. He estat membre de les juntes directives d'Amics de la Unesco de Barcelona i de l'Ateneu Barcelonès. Ubicat en l'esquerra però crec que molt poc progre. A Twitter: @PepMartiVall.
Més articles de l'autor
05/12/2022

El catastrofisme és un error

28/11/2022

La sanitat, més enllà dels metges

21/11/2022

Per fi la memòria?

14/11/2022

La impossibilitat de celebrar victòries?

07/11/2022

Avinguda de José Barrionuevo

02/11/2022

Dignitat andorrana

24/10/2022

Una República amb vicis vells?

17/10/2022

«Manca finezza» a Interior?

10/10/2022

Pressupostos o pressupostos

03/10/2022

Externalitzar les responsabilitats?

Participació