1 de 10
OPINIÓ

Salut sexual i reproductiva, centralisme i perspectiva de gènere

per Marina Geli, 5 de setembre de 2022 a les 20:05 |

«No donem arguments, en nom de la ideologia progressista, a aquells que volen revertir els drets de les dones»

El recent “Projecte de Llei Orgànica per la que es modifica la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de Salut Sexual i Reproductiva i d’Interrupció de l’Embaràs", aprovat per part del Consell de Ministres, en tràmit parlamentari al Congrés, m’ha suscitat algunes reflexions de fons.

Tot i alguns avenços en el projecte de llei, el relat polític, la falta d’esment de la realitat de les CCAA, especialment de Catalunya, la mínima referència als homes o a l’acompanyament positiu a les joves, a les dones, de la major part de les parelles i famílies m’han generat inquietuds. El progressisme, allò que s’espera de l’esquerra, el políticament correcte,  els  eslògans, els tweets no poden ser més importants que la concreció i avaluació de les polítiques i de la seva complexitat.


La legislació espanyola, exceptuant la tolerància en el període republicà del 37 al 39, en plena guerra Civil, la despenalització de l’avortament no arribà a Espanya fins l’any 1985, amb la reforma del Codi Penal que el va permetre en tres suposats: el terapèutic (risc de la salut física o psíquica de la mare), l’eugenèsic (malformacions fetals greus) i el criminològic (violació).

Fins el 1985, les dones que tenien recursos econòmics anaven a països estrangers a avortar, França (legalitzat 1975) o Anglaterra (legalitzat 1967) preferentment, o ho feien clandestinament, amb alt risc per les dones. A partir del 1985 fins el moment actual les dones han accedit legalment a la interrupció voluntària de l’embaràs  i s’observa el creixent ús de l’anticoncepció de barrera o farmacològica.


La Llei del 2010 legisla els terminis per la interrupció voluntària de l’embaràs, la responsabilitat dels poders públics en les garanties d’accés,  el finançament i la qualitat dels programes d’educació sexual, d’anticoncepció i avortaments. Tres terminis: fins a les 14 setmanes per decisió de la dona, de 15 a 22 setmanes per risc de la salut de la mare i malformacions del fetus i a partir de la setmana 22 per malformacions fetals incompatibles amb la vida del fetus o risc important de la salut de la mare dictaminat per un comitè clínic.

El projecte de llei actual de reforma de la llei del 2010 aporten alguns nous elements nuclears: les noies menors de 18 anys, de 16 o 17 anys, podran interrompre l’embaràs sense permís parental i les dones no caldrà que esperin el període de tres dies de reflexió que imposava la llei vigent.  El projecte de llei inicial del 2010 ja incorporava la no necessitat de l’autorització parental però el PP va presentar un recurs al Constitucional i aquesta proposta va decaure.


En aquests dotze anys de vigència de la llei espanyola, els avortaments han anat estabilitzant-se en el nombre, molt superiors entre dones no nascudes a Espanya i són practicats majoritàriament als centres privats, concertats o no, excepte a Catalunya on la xarxa sanitària pública és predominant amb un model molt comunitari. L’anticoncepció s’ha anat generalitzant des de la dècada del vuitanta. A Catalunya l’any 1978 amb 5.5 milions d’habitants en nombre de naixements va superar els 100.000 i l’any 2021 amb 7.7 milions de persones i 57.704 naixements, amb una caiguda constant de la natalitat i incrementant-se del retard de la maternitat.

Catalunya va ser pionera en autoritzar el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, malgrat que la Constitució Republicana espanyola no ho va incloure. El desembre del 1936, sota la presidència de Josep Tarradellas, es legalitzà l’avortament lliure fins les 12 setmanes i va ser vigent fins l’inici de la dictadura franquista. Amb la recuperació de la Generalitat (1977) i dels ajuntaments democràtics (1979) a Catalunya es va anar gestant una xarxa de centres de planificació familiar, que va acompanyar a les dones, a les parelles, als joves amb una forta implicació de professionals sanitaris i socials, dels moviments veïnals, sindicals i feministes.


Amb els traspassos de les competències sanitàries a Catalunya (1981) i la Llei Ordenació Sanitària de Catalunya (1990) Catalunya planifica, lidera, finança els programes de Salut Sexual i Reproductiva amb un enfortiment de l’atenció comunitària. Entre el 1985 fins al 2006 la majoria d’avortaments tenien lloc en centres extrahospitalaris privats, molt d’ells en mans de grups de professionals implicats comunitàriament des de feia anys. Les dones sense recursos econòmics disposaven de suport. Les dones residents a Catalunya tenen dret d’accés, amb independència de la seva situació administrativa.

L’any 2005, el programa d’anticoncepció farmacològica d’urgència es generalitza, gratuïtament, a tots els centres de salut, urgències comunitàries i hospitalàries i ASSIRs (Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva). L’any 2009 s’incorpora la seva dispensació a les oficines de farmàcia comunitàries, sense prescripció mèdica. Anualment les oficines de farmàcia comunitària dispensen uns 53.000 fàrmacs/any i la xarxa pública uns 16.000.
Des de l’any 1986 el Departament de Salut disposa de registre d’Interrupció voluntària de l’embaràs (IVE). L’any 2010 es va permetre IVE farmacològic i a Catalunya les Unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva  (47 ASSIRs) són la els centres que acullen les dones, informen, acompanyen a la persona i a les seves parelles i famílies en la decisió i procés de l’avortament. La xarxa comunitària dels ASSIRs pot assumir els IVEs farmacològics.

Els IVEs a Catalunya va anar augmentant des del 1986 fins el 2009 i partir de llavors ha anat decreixent lentament amb discretes fluctuacions i taxes similars o menors a estats europeus comparables. L’any 2020 van disminuir els avortaments, probablement relacionat amb la pandèmia. La taxa del 2020 és de 13 avortaments per 1000 dones en edat fèrtil, entorn als 20.000.

Catalunya disposa d’una xarxa de 85 centres per realitzar avortaments: 47 centres comunitaris públics (ASSIRs), 27 hospitals i 11 clíniques privades autoritzades contractades. El 38% dels IVEs són realitzats als centres comunitaris de salut sexual i reproductiva públics, el 10% als hospitals i el 52% a centres extrahospitalaris. El 50% dels IVES a Catalunya són farmacològics. El temps de gestació mitjà des IVEs a Catalunya és de 7.8 setmanes. El 42,5% dels IVES son de dones nascudes a l’estranger, el triple que les dones nascudes a Catalunya.

Les dones nascudes al Marroc, a l’Equador, a Bolívia, a Perú i a Romania són les que tenen una taxa d’avortaments superiors. Els IVES en menors de 19 anys han disminuït un 25% els darrers anys a Catalunya. Totes les dones a Catalunya tenen dret a IVEs gratuït. El 75% dels avortaments són finançats dins la cartera pública i el 25% d’aquests es practiquen a clíniques privades fora de la xarxa pública, per voluntat de la dona, similar al percentatge de parts privats.

Catalunya disposa d'una xarxa pública, molt més comunitària, dels programes d’anticoncepció emergència i d’interrupció voluntària de l’embaràs molt superior a la resta d’Espanya, des de fa més de 10 anys.  L’element diferencial de Catalunya és la fortalesa dels equips comunitaris de Salut Sexual i Reproductiva, amb les llevadores i els ginecòlegs, els metges i infermeres d’atenció primària. Segons dades del Ministeri de Sanitat a Andalusia només 1 centre públic i 15 privats declaren IVEs, València 15 públics i 16 privats, Galícia 9 públics i 2 privats, Balears 7 públics i 3 privats, Comunitat Madrid només 7 privats, front als 85 a Catalunya, majoritàriament comunitaris.

El projecte de llei en curs liderat per la ministra d’Igualtat de Podemos, Irene Montero, del Govern d’Espanya, traspua una visió homogeneïtzadora, com si les competències sanitàries fossin centralitzades i eludeix tot els aspectes diferencials territorials. Especialment en els avortaments no aposta clarament per la xarxa comunitària i fins i tot en l’exposició i justificació de la llei explicita un model hospitalcentriste.

La necessitat, que comparteixo, de defensar els Drets Sexuals i Reproductives de les dones s’ha de conjugar alhora amb la prioritat de la prevenció dels embarassos no desitjats sense semblar que no defensem el dret a la interrupció voluntària de l'embaràs; la necessitat de garantir que les noies de 16 i 17 anys puguin accedir a l’avortament ha de ser compatible en afirmar i considerar que, en general,  les noies acompanyades de les seves parelles i de les seves famílies ajuden a la decisió responsable i lliure sigui quina sigui; la defensa de les dones no ha d’eludir la responsabilitat dels homes en els embarassos, desitjats o no; la salut sexual i reproductiva no és només des de la perspectiva de les dones sinó també de l'home i és imprescindible enfortir la perspectiva de gènere masculí i  no binària.

Des de la retòrica i defensa legítima dels drets de les dones podem estar abocant a elles a la solitud en la presa de les decisions. En les polítiques d’anticoncepció, de sexe més segur, de prevenció de la violència sexual, de les infeccions de transmissió sexual (en augment constant els darrers anys: sífilis, gonocòccia, Chlamidia,  verola del mico) calen actuacions específiques amb els homes i adaptant a la diversitat de comportament i d’elements culturals.

Els perfils professionals especialitats en salut sexual i reproductiva, llevadores i ginecòlegs, estan més orientat a l’atenció de les dones i caldria incorporar experts de diferents disciplines i formar a tots les professions sanitàries en sexologia clínica, des de la Universitat. (A la Facultat de Medicina de l’Uvic-UCC s’ha incorporat). La figura de l'andròleg, uròleg especialista que cuida la salut sexual i reproductiva dels homes, podrien aportar valor a la xarxa pública. A Catalunya cal repensar la relació entre les unitats de salut sexual i reproductiva a tota la xarxa d’atenció primària bàsica, de la que en formen part, i el seu paper d’enllaç, de xarnera, de diferents serveis hospitalaris (Ginecologia-Obstetrícia, Urologia, Dermatologia, Salut Mental, etcètera).

En el tràmit parlamentari, cal reivindicar les competències sanitàries de Catalunya i aportar una mirada més humanística, sense defugir el valor i corresponsabilitat de les parelles i famílies, amb aprofundiment de la perspectiva de gènere, femenina i masculina i no binària.

No donem arguments, en nom de la ideologia progressista, d’esquerres, a aquells que volen revertir els drets de les dones, també en nom de la seva ideologia conservadora. Observem els Estats Units, on des de l’any 1973, les dones tenen dret a la interrupció voluntària de l’embaràs amb independència de les lleis dels estats federats, i ha regressat, en nom de la vida i de la natalitat i una part de la societat americana hi està d’acord. Que el curt termini i la política de partits no es facin estancar o regressar.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Marina Geli
Marina Geli Fàbrega, metgessa de vocació, coordinadora Centre Estudis Sanitaris i Socials Universitat Vic-Central de Catalunya. Consellera de Salut 2003-2010. Catalanista i sobiranista. Socialdemòcrata reformista. A Twitter: @marinageli.
Més articles de l'autor
28/11/2022

Joves: malestar emocional i el sentit de la vida

14/11/2022

El repte de la salut auditiva

01/11/2022

Reforma o derogació de la sedició?

17/10/2022

Covid-19, temporada 2022-2023: un virus més?

03/10/2022

Salvem el Govern, guanyem la independència

19/09/2022

Cinc anys de l'1-O: la Síndrome d’Estocolm

05/09/2022

Salut sexual i reproductiva, centralisme i perspectiva de gènere

22/08/2022

Fractura generacional

08/08/2022

Alertes que demanen reformes

25/07/2022

La globalització de la verola del mico

Participació