1 de 10
OPINIÓ

Als homes i les dones de la Barcelona de 1714

per Aleix Sarri, 4 de setembre de 2022 a les 20:00 |

«L’11 de setembre de cada any recordem que, malgrat els molts intents de tots els que han succeït Felip V, seguim vius com a poble»

Catalunya és un país amb historiadors de molt nivell. Sovint en parlo en articles i piulades. Sense ells, avui tot seria encara més difícil del que ja és. Tanmateix, de tots, n’hi ha un que em crida l’atenció per sobre els altres: l’Albert Garcia Espuche. Aquest arquitecte i historiador aconsegueix un miracle: explicar la gran història del país (política, econòmica, cultural...) a través de la gent normal, de la gent concreta, de la gent amb noms i cognoms que és impossible que puguin recordar les grans cròniques. La gent que, en definitiva, ajuda a fer la història, la fa possible. No crec que cap altre país d’Europa hagi tingut la sort de tenir un Espuche que no només estimi la història sinó també la gent normal que l’ha viscut i patit, sovint sense voler.

Escric tot això perquè aquests darrers dies d’agost i principis de setembre he acabat de llegir un llibre d’en Garcia Espuche que recomano vivament: Una societat assetjada, Barcelona 1713-14 editat per Empúries fa uns anys. Com ja us podeu imaginar, el llibre és un recorregut pel setge que va acabar amb infortuni per Catalunya l’11 de setembre de 1714, però amb una característica especial. L’explica a través dels petits esdeveniments de la vida de la gent que hi vivia, gràcies a les actes notarials de l'època que encara avui es conserven.


Així, és possible descobrir les peripècies de Josep Camañes, refugiat austriacista de Morella, la seva participació en diverses incursions o les desavinences entre el grup de valencians establerts a la ciutat. Però també la gana que es passava a la ciutat, com quan el 20 de juny de 1714 anota al seu diari: “Toda la mañana buscando para pan, para comer al medio día. Ampré a Miguel un sueldo y no me lo dejó, y lo ampré a Bases, el que vivia en la botigueta de la casa yo me aposentaba y me lo dejó”. La fam, la gana extrema provocada pel setge implacable (i per l’avarícia d’alguns mercaders com sospitava fins i tot Rafel de Casanova) va acompanyar Camañes, però la seva defensa de la causa austriacista i les llibertats catalanes i valencianes va arribar fins al final. L’última entrada del seu diari va ser el 31 de juliol de 1714 i tot apunta que morí uns pocs dies després.

O bé el cas de l’adroguer Jaume Fàbregas, que el 8 d’agost de 1713 intentava escaquejar-se de les seves obligacions i amb l’excusa de ser secretari segon de la Junta de Guerra, no volia fer les guàrdies que li pertocaven dins la companyia d’adroguers i confiters. Aquests, indignats, van fer arribar la queixa a Fèlix Nicolau de Monjo, sergent de la Coronela, que a la vegada va derivar en Emanuel Flix, que en aquell moment era el conseller en cap de la ciutat. Finalment, Fàbregas va ser obligat a fer les guàrdies com qualsevol altre adroguer. En aquella Barcelona no hi havia privilegis tampoc per als qui ostentaven càrrecs polítics, i en la defensa de la ciutat i de les lleis i constitucions de Catalunya hi participava tothom.


Ben diferent, però igualment interessant és llegir sobre la multa al taverner Ramon Dardenyà, que el 29 d’abril de 1713 rebia una multa, acusat de què a la seva taverna del carrer del Joc de la Pilota (avui visitable al jaciment del Born) hi havia donat menjar cuinat, un privilegi que tenien els hostalers però no els taverners. Com deia l’acusació, va servir “dos hostes que estaven dinant, ab taula sens ser parada ab estovalles, donantlos de menjar vianda cuita, ço és bacallà, com los hostalers en sos hostals”. És a dir, que com si diguéssim, Dardenyà havia violat les ordenances municipals de l'època i li havien caigut cinc lliures de multa que, pel que es veu, no va acabar pagant. Malgrat la guerra, les normes hi eren per a ser completes, i aquest petit exemple posa en relleu fins a quin punt aquestes eren més sofisticades del que sovint pensem.

Així era, per exemple, per als testaments, en què l’obligació d’inventari en menys de 30 dies quan el testamentat moria a risc de prendre’n els drets. Va ser el cas de la Jerònima Grimosachs que el 23 de setembre de 1714, un cop la guerra havia acabat va anar a buscar el notari Josep Amat i Reixach per fer inventari dels béns del seu marit Joan Francesc de Masdéu i Pla que havia mort el 13 d’agost defensant la ciutat. Després de justificar totes les vicissituds patides (la casa on havien viscut fins i tot estava enderrocada per les bombes), el notari va acceptar l’encàrrec i va encaminar-se al carrer de la Basea on havia viscut el matrimoni Masdéu-Grimosachs. En certa manera, va tenir més sort que la senyora Margarida Miquel, que el 21 de desembre de 1714 signava un contracte de lloguer amb el corder de viola Josep Corrales per una de les cases que molt poc temps després seria derruïda per construir la Ciutadella.


Altres protagonistes sovint oblidats d’aquells dies de setge són els alemanys, hongaresos, irlandesos, castellans, milanesos, genovesos, flamencs, portuguesos..., que van venir a Barcelona a lluitar per l’arxiduc i que després van decidir quedar-se fins al final. Aquest va ser el cas de Johannes Wahrelst, tinent coronel del regiment dels alemanys, nascut prop de Malines, al Brabant flamenc, que moria el 10 de novembre de 1714 arran de les ferides en els combats d’unes setmanes abans. Un mes abans havia fet testament i havia declarat hereva Maria Bàrbara, la seva dona. Tanmateix, com oblidar els quaranta irlandesos ferits i ingressats a l’Hospital de la Santa Creu per les ferides rebudes lluitant fins al final per la llibertat de Barcelona? Explica Espuche que quasi un terç d’aquests eren de Dublín, i en comptes d’embarcar-se quan va començar el setge, molts d’ells es van enquadrar com a granaders sota les ordres del General Villaroel (castellà, per cert!). Alguns d’aquests brigadistes de l’austriacisme es casaven a la ciutat, com va fer Josep Antoni Fragi, milanès i soldat del regiment de Santa Eulàlia, que el 4 d’agost de 1713 es casava amb l’aragonesa Teresa Barbagal o el portuguès Ignasi Simon, que el primer de novembre de 1713 es casava amb la balaguerina Serafina Cassanya. La gran història potser se n’ha oblidat de tots aquests forasters (nous catalans?) que van venir a defensar l’austriacisme i les lleis de la nostra terra, però recordar-ne alguns noms i procedències, encara que sigui aquí, és una forma d’honorar-los, perquè aquella lluita no la menàvem sols.

Podríem seguir sense fi relatant les anècdotes de la gent normal que va lluitar per defensar Barcelona fins al final. També dels qui van seguir lluitant fins i tot quan ja ho havien perdut tot, com la Magdalena Giralt, vídua del General Moragues, líder austriacista torturat i executat cruelment per les autoritats borbòniques el març de 1715, que dotze anys després, el 1727, seguia lluitant per aconseguir donar sepultura al cap del seu marit, que havia estat posat en una gàbia a l’entrada de mar de Barcelona com a avís per tothom qui gosés revoltar-se en defensa de l’arxiduc o les lleis de la terra.


L’11 de setembre de cada any, recordem que Felip V, en conquerir Barcelona va destruir un sistema institucional que havíem construït durant segles i que era tan avançat com el d’Anglaterra o l'Holanda de l'època, va ocupar i annexionar Catalunya. Però sobretot recordem que malgrat els seus intents i els de tots els qui l’han succeït seguim vius com a poble, hem sobreviscut i seguim lluitant i reivindicant la llibertat que aquells homes i aquelles dones sovint anònims van defensar amb la vida. Sabien el que feien, defensaven un sistema institucional que ja aquell 1714 havia codificat drets tan bàsics com el de no poder ser detingut sense judici previ, la defensa gratuïta dels pobres o la inviolabilitat de la correspondència, i que fins i tot havia construït un tribunal constitucional per protegir-se dels abusos reials i defensar les lleis de la terra.

Homes i dones anònims i molt sovint desconeguts que avui honorem encara al Fossar de les Moreres, la nostra tomba del soldat desconegut dedicada a tots els patriotes i sobretot tots els homes i dones de Barcelona, catalans i vinguts d’arreu que van donar la vida per la llibertat de tot un poble, el nostre. Eren gent normal, com nosaltres i gràcies a l’obra de l’Albert Garcia Espuche encara els podem honorar. Algun dia, el somni d’aquelles hores serà realitzat i Catalunya podrà viure en plena llibertat, mentrestant, quan aquesta diada passem pel Fossar de les Moreres pensem en tots ells, i quan caminem pel Pla de Palau diguem-nos amb orgull General Moragues, la lluita continua.

*Per saber-ne més sobre la potencialitat democràtica de la Catalunya pre-1714 val la pena llegir l’obra pòstuma de l’Eva Serra La formació de la Catalunya moderna, publicat per Eumo.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
Més articles de l'autor
28/11/2022

El sac, la sort, i la virtut cívica de Mateu Hereu

13/11/2022

Sedició: o com blanquejar el post-franquisme de l’estat espanyol

31/10/2022

Urbanisme, (des)arrelament i llengua

16/10/2022

​Crisi i repressió: els evidents límits de l’autonomia

02/10/2022

Les aparences, el nostre gas rus

18/09/2022

Renunciar a la violència

04/09/2022

Als homes i les dones de la Barcelona de 1714

22/08/2022

Un ordre eixorc

07/08/2022

Com si fóssim un país normal

24/07/2022

La nostàlgia com a gàbia: algunes idees sobre els Jocs del 92

Participació