1 de 10
opinió

Caiguts del cel

per Jonathan Martínez, 1 de setembre de 2022 a les 20:00 |

«Parlem amb soltesa dels oligarques russos, però molt poc d'altres oligarques més propers i entranyables»

Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez

El maig passat, el govern de Mario Draghi va endurir un 25% els impostos sobre els "beneficis caiguts del cel" que engoleixen les elèctriques. La metàfora és eloqüent perquè parla de la pluja de milions que amara les empreses quan els ingressos sobrepassen amb extraordinàries creix els costos de producció. En anglès s'anomenen windfall profits per analogia amb aquesta fruita madura que es desprèn d'un cop de vent.


Pedro Sánchez ja fa més d'un any que intenta esquivar l'andanada dels preus de la llum amb pedaços d'emergència. La invasió d'Ucraïna i el nou laberint geopolític, sens dubte, no han facilitat la maniobra. El mes de juliol passat el govern espanyol va anunciar un gravamen per als colossos energètics que estarà en vigor entre el 2023 i el 2024 i que podria reportar un bon pessic a les arques públiques.

La dreta política, mediàtica i empresarial ha arrufat les celles per garreperia, per oportunisme o simplement perquè viu aferrada a la consigna fal·laç de la reducció d'impostos. Alguns es queixen que el gravamen és confiscatori o no té fonament jurídic. En el fons sempre batega la idea ja assentada a l'imaginari ultra que l'executiu sanchista és gairebé un tardà apèndix del quinquennalisme soviètic.


Potser hi ha la temptació d'interpretar el nou arranjament fiscal com un tripijoc comunista. Tot i això, hi ha pocs emblemes vius del capitalisme com Mario Draghi, que no només va presidir el Banc Central Europeu sinó que a més va encoratjar les privatitzacions des de la direcció del Tresor italià. Ara és fàcil oblidar que la mateixa Margaret Thatcher, valquíria del lliure mercat, va proclamar el 1980 un windfall tax davant la pujada de preus dels combustibles. Les petrolieres que operaven al mar del Nord van al·legar que la mesura limitaria les inversions.

Repsol va irrompre dilluns passat al debat fiscal amb un argument idèntic al de les corporacions de l'era Thatcher. En una tribuna d'El País, Josu Jon Imaz protesta contra l'"impost encobert", acusa el govern espanyol de demagògia i adverteix que els gravàmens especials fan malbé la capacitat d'inversió de les empreses. Per acabar, amenaça veladament de recórrer als tribunals perquè la recaptació excepcional torni a mans particulars.


No hi ha gaire cosa a dir sobre aquells que han utilitzat el seu camí polític per fer front a l'empresa privada. Tot s'entén millor si recordem que l'any passat Imaz es va embutxacar 4,24 milions, al voltant de tres-cents salaris mínims. S'entén millor encara si confirmem que Repsol va sumar el primer semestre del 2022 un benefici rècord de 2.539 milions. Parlem amb soltesa dels oligarques russos però molt poc d'altres oligarques més propers i entranyables.

Gravar els beneficis caiguts del cel comporta els matisos i està lluny de ser una mesura subversiva. Tot i això, en aquestes últimes calors de l'estiu, és agradable tirar-se a la gola un refrescant granissat de llàgrimes de ric.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Jonathan Martínez
Jonathan Martínez (Bilbao, 1982) és investigador en Comunicació Audiovisual. Col·labora en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Kamchatka, Catalunya Ràdio, ETB i TV3. A Twitter: @jonathanmartinz
Més articles de l'autor
24/11/2022

Catalunya immaterial

24/11/2022

Catalunya inmaterial

10/11/2022

Barrionuevo, les paraules i els fets

10/11/2022

Barrionuevo, las palabras y los hechos

27/10/2022

La Bíblia i l'espasa

27/10/2022

La Biblia y la espada

13/10/2022

Als marges

13/10/2022

En los márgenes

29/09/2022

Pixar en companyia

29/09/2022

Mear en compañía

Participació