1 de 10
OPINIÓ

Les guerres civils

per Josep Huguet, Barcelona, Catalunya | 30 d'agost de 2022 a les 20:00 |

«Pretendre delimitar dretes i esquerres per interessos estrictament socioeconòmics funciona per a unes minories»

Una de les meves lectures d'estiu ha estat el llibre El naufragi de Catalunya. La guerra civil catalana del segle XV d'Alan Ryder. En l'estudi es descriu al detall els esdeveniments que expliquen els antecedents, desenvolupament i epíleg de la crisi social, política i econòmica que va trasbalsar el Principat de Catalunya el segle XV. El descens demogràfic produït per la pesta el segle anterior, el cost de les aventures imperials d'Alfons el Magnànim al sud de la península Itàlica, la pugna entre proteccionisme i lliurecanvisme i pel control de les institucions entre menestralia i oligarquia, i el conflicte dels remences contra els senyors feudals, són alguns dels decorats de fons que expliquen els antecedents d'una guerra civil que durà un mínim de deu anys entre 1462 i 1472. La guerra tingué molts actors: el rei Joan II i els seus partidaris, l'hereu, el príncep Carles de Viana, i els seus seguidors, l'oligarquia barcelonina majoritària en les institucions del Consell de Cent i la Diputació del general agrupada en el partit de la Biga, la menestralia que maldava pels seus interessos agrupada en la Busca i els pagesos de remença que lluitaven per l'abolició de les servituds feudals. Aquests serien els protagonistes de la guerra pròpiament civil, però l'esdeveniment formà part d'un moviment de peces a escala internacional on intervingueren, directament o indirecta, Castella, França, Gènova, Borgonya, Bretanya, Portugal, el Papat, entre d'altres.

És interessant la descripció detallada de tots els incidents que fan de Catalunya una nació immersa en el caos durant una dècada. Un llibre recomanable, doncs, per les dades acumulades. No així, segons el meu parer, en el biaix ideològic que es filtra en algunes interpretacions i terminologies, abonades tant en el pròleg com en la faixa de promoció de la contraportada. La tesi que comparteixen és que foren els errors de les elits catalanes les que precipitaren la pèrdua de posicions de Catalunya i la seva posterior dependència de Castella. Una decadència que, segons l'autor i el prologuista, al Principat de Catalunya arriba fins als nostres dies quan arriben a afirmar que Catalunya és una suma de naufragis històrics responsabilitat de les elits i que posen en risc l'existència del país. Aquesta afirmació té fonaments bastant febles. Una feblesa és fer la lectura de la història com a explicació dels vencedors. Els qui van perdre s'ho mereixien i els qui van guanyar també. Una visió darwinista o determinista on guanyen els forts i desapareixen els febles. Per altra part, la lectura feta dels del present comporta sempre una visió ucrònica sense fonament perquè pressuposa que si en tal acció hom hagués actuat diferent els resultats haguessin estat diferents. Per la mateixa regla de tres, no s'hauria d'atribuir a la responsabilitat d'uns o altres el recorregut del conflicte quan hi ha desenes d'ocasions en el detall d'aquesta història on l'atzar va jugar un factor determinant, per mort, malaltia, enllaços matrimonials, canvis sobtats d'aliances.


Apostar per aquest determinisme no fa aquesta història més bona en contraposició al corrent romàntic catalanista que simplifica el conflicte del XV entre els Trastàmares castellans i la Generalitat catalana, obviant les contradiccions internes de la societat catalana. I no ajuda gens l'ús d'una terminologia ideologitzada en alguns paràgrafs: Catalunya regió espanyola, l'ús del terme Espanya inexistent políticament en aquells moments, del terme separatista atribuït a la Generalitat (separatista de qui en un conflicte entre poder civil i monarquia?), del terme rebel (Rebel, qui contra qui? El rei davant del poder representatiu? Rebel la Generalitat? Rebels els remences?).

Per allunyar-se del victimisme dels herois perdedors catalans davant l'enemic exterior propi de l'escola romàntica es cau en un derrotisme justificat en la sola responsabilitat de les elits catalanes, visió on, en versió actual, hi coincidirien les lectures espanyolistes i les més radicalitzades de l'independentisme. I una coincidència curiosa entre els corrents romàntic i darwinista: Catalunya com a cas únic de desgràcia històrica acumulada, la dosi d'autoflagel·lació. Afirmació que no aguanta ni un minut d'història comparada on, només a Europa occidental, desenes de pobles amb identitat cultural i política pròpia han passat a la paperera de la història o a la marginació incomparablement superior a la que es pot atribuir a Catalunya: Galícia, Bretanya, Occitània, Venècia, Llombardia, Còrsega, Sardenya, Sicília, Gal·les, Borgonya, Frísia...


Dit tot això, i utilitzat el gavadal de dades proporcionades per l'estudi d'Alan Ryder, hi ha algunes constants que potser sí que permeten arribar als nostres dies. En alguns moments de la història enrevessada d'aquesta època, Ryder reconeix que els blocs en conflicte no corresponen netament a divisions de classe. Les fidelitats familiars, territorials, les adscripcions ideologicoreligioses provoquen que qualsevol dels blocs tingui un cert component interclassista i amb diversitat territorial. Per altra banda, fins als nostres dies, es produeix el fenomen que la majoria es decanta en cada moment cap al bàndol que crea més expectatives o acaba essent guanyador. Avui mateix pretendre delimitar dretes i esquerres per interessos estrictament socioeconòmics funciona per a unes minories. La majoria encara es mou pel discurs ideològic o identitari.

Una altra realitat que els estudis dels Sobrequés ja havien constatat és que al segle XV es va configurar plenament el concepte de Catalunya nació entesa com el conjunt dels seus habitants representats òbviament per les elits en contraposició a les dinasties que eren paccionades. Per això, la Generalitat proposà per primer cop candidats a monarca diferents de la línia hereditària. Estaríem en els prolegòmens de l'autodefinició nacional que potser sense ser-ne conscient reblà Ferran el Catòlic amb la Sentència de Guadalupe. L'accés dels remences a un cert domini de les terres consolidà a Catalunya el concepte terra i llibertats que serà constitutiva d'una certa protoconsciència nacional. Paradoxalment, Ferran fou el rei que incorporà la Inquisició contra els dissidents i depurà els monestirs catalans important monjos castellans.


Una altra constant catalana que ha servat el temps és la xarxa de ciutats mitjanes que completen el paper de Barcelona com a capital mediterrània: Lleida, Tortosa, Tarragona, Girona, Perpinyà; i en segon terme: Vic, Manresa, Mataró, Vilafranca, Cervera etc. Malgrat la creixent macrocefàlia barcelonina, aquesta xarxa ha perviscut i quan s'alinea té una gran força.

Més constants que tampoc crec que ens siguin pròpies. El poder reial o estatal sempre ha jugat a diverses bandes alhora, aprofitant les contradiccions internes de la societat catalana. Al segle XV els reis van jugar amb la Busca, la Biga i els remences. Podríem anar afegint protagonistes al llarg de la història, fins ara.


I la geopolítica que subsisteix. La Corona d'Aragó fundacionalment són quatre estats amb dues cultures (catalana i aragonesa) compartides. Els interessos conjunturals molts cops no han coincidit i, fins i tot, s'ha establert una certa competència. Tots els poders han jugat amb aquestes contradiccions territorials que per a Catalunya són claus. Quan es poden alinear posicions entre territoris la capacitat de palanca sobre l'Estat es multiplica. Quan és al revés, Catalunya sola té dificultats en imposar-se. L'empat històric infinit: prou forta per desestabilitzar, massa feble per vèncer sola.

Finalment, Catalunya està situada entre dos estats nació, França i Espanya, conformats a cops d'espasa amb capitals continentals i ha estat reiteradament camp de batalla i moneda de canvi. La depauperació de l'espai occitanocatalà ha estat sempre una obsessió estratègica dels dos estats. D'aquí que l'àrea pirinenca sigui la serralada interestatal més desertitzada d'Europa. Quan Joan II, al segle XV, fa una primera cessió del Rosselló i la Cerdanya al rei de França i converteix l'Empordà en una terra arrasada també pels francesos, assistim a un més de les desenes d'esdeveniments que confirmen aquesta situació de Catalunya al llarg de la història, fins ara, amb el no al Midcat i al TGV, per exemple.

En resum, constants geopolítiques i de comportaments socials. I amb conflictes multidimensionals: nacionals, civils, socials i internacionals. Ara fa 600 anys, com ara.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
Més articles de l'autor
22/11/2022

L'altre embat

08/11/2022

L'Iran, tan a prop

25/10/2022

Governar a tota vela

11/10/2022

El llarg camí

27/09/2022

Que ve el llop

13/09/2022

El rei va nu

30/08/2022

Les guerres civils

16/08/2022

País central

02/08/2022

Relats

19/07/2022

Fiar i confiar

Participació