Havíem menjat calçots a Rocallaura, era primavera, feia sol, els porrons lluïen com ulls de dinosaure, en Pep Espar em mirava i no deia res, només ensenyava les dents en un somriure molt seu, ample. Jo vaig assenyalar els calçots:
- Això també és allò, no? –vaig demanar.
- Sí, és allò, i tota aquesta arbreda de sota, i la Font, i els umbracles, i els marges i els tossals…
- Catalunya.

Va assentir amb el cap. Vaig fer una escombrada enrere en el temps. A aquell llarguerut el coneixia des de primeries dels anys cinquanta. L’havia vist a la rebotiga de la pelleteria, en alguna conferència no anunciada, i a les reunions del grup que no tenia encara nom i que se’n sortia amb CC. De nosaltres només una mitja dotzena depassava els trenta anys, quasi tots en teníem vint-i-tants.

Al començament feia per no perdre’m cap trobada, per agraïment al Pep Perenya i al Víctor Seix, que m’hi havien portat i perquè, francament, s’hi deien frases que feien doctrina: hi havia dues veus cantants, Raimon Galí i el més jove de tots i més incisiu, en Jordi Pujol. Aquest Pujol tenia al cap que calia fer país, fer prendre consciència a la ciutadania que érem una nació i que ens havíem de xopar closca i cor d’aquesta realitat. I encara deia que si vivíem una postguerra era perquè la guerra s’havia fet contra Catalunya. Al seu costat, en Pep Espar semblava repassar mentalment l’abast de la reunió. En realitat gestava alguna inesperada acció reivindicativa o divulgativa.

Aquelles trobades es repetiren, a l’Escola tal, a la parròquia tal altra, a la sagristia de més enllà, a Montserrat, o a Balaguer; aquí amb quatre balaguerins tots joves, que ja havien estat contactats per algun vell combatent catalanista i pel mateix Espar. Jordi Pujol desitjava formar una almosta de futurs polítics nacionalistes, i els volia dels quatre punts cardinals: sàpiga el lector que entre els punts cardinals n’hi havia un que apuntava a Balaguer.

De Balaguer era en Pep Espar. Explica bé en els seus dos llibres de memòries la seva atzarosa infantesa de pare afusellat el 1936, l’educació en el refugi del País Basc i retorn a Catalunya en dos punts del compàs: Barcelona, on hi ha el negoci de pelleteria fundat per l’avi, i del qual es farà càrrec en Pep, i Balaguer, amb terres i casa, arrels profundes. Si a Barcelona hom podia augmentar la xarxa catalanista des de moltes entitats culturals i recreatives, a Balaguer el petit grup de joves s’aplegaren com pogueren entorn de l’Acció Catòlica i de l’Ateneu, aquest en un local cedit per Espar, on molta gent sentí a parlar per primera vegada de realitats col·lectives, de personalitats genials del país, de la nostra història contemporània.                 

Quan jo havia d’incorporar-me a l’Institut Laboral de Balaguer el 1956, a casa de Frederic Roda, carrer Infanta Carlota, em van convocar en Jordi Pujol i en Pep Espar per advertir-me amb severitat i franquesa que jo no podia anar a Balaguer només a fer classes, sinó que havia de contactar amb els joves catalanistes per fer-los costat i tenir converses sobre el país i la realitat nacional. Així es feu, tot i que costà al principi, perquè jo, bé que recomanat per en Pep i en Jordi, podia ser un “agent doble”. Tot anà com una seda i durant ben bé deu anys l’activitat nacionalista s’estengué per la Noguera no només gràcies a aquell grupet, sinó perquè en van sorgir d’altres.

Josep Espar ha fet molt per Balaguer, darrerament va aconseguir crear una Fundació, entre Paeria, Diputació i diversos patrons, per refer la bella església romànica de Les Franqueses, i delimitar el perímetre i distribució del monestir cistercenc adjacent. Feia segles que el conjunt estava abandonat i en condició ruïnosa.

La perla predilecta de l’activitat emprenedora de l’Espar no va poder lluir. Se’n va parlar, es va embastar, però no va arribar a terme: era el projecte Identirama, un Parc Temàtic Català. L’Espar parlava als amics d’un parc temàtic, una extensió generosa de terreny que mostrés l’esperit de Catalunya, en resumís i presentés al públic visitant la història, l’art, l’activitat econòmica, el teixit social, exhibís les figures senyeres de la realitat catalana en el temps i l’espai. Durant els anys vuitanta i noranta va cercar terrenys, va fer que els amics visitéssim, com de passada, les finques previstes almenys en dues ocasions i en coordenades diferents; encarregà a l’arquitecte Daniel Gelabert els primers plànols, tenia emparaulats –no sé fins a quin grau de compromís- alguns membres de la societat anònima projectada.

Crec que no trobà persones prou interessades en el projecte per comprometre-hi capital, és palès que no veien clar l’èxit d’una empresa no exactament lúdica. Els parcs temàtics o triomfen atraient gran públic o fan fallida. Fou d’aquells projectes que queden penjats en un punt de no retorn. Ens ho semblava als amics que li n’havíem sentit cantar les excel·lències, perquè ell sí que hi estava engrescat, era la il·lusió més abastadora de la seva vida.

Hom pot imaginar que la restauració de les Franqueses i la relativa urbanització fins ara feta en aquell espai, per cert, molt visitat, era un modest, però noble substitut de l’idealitzat Identirama. Ho fa pensar el fet que una de les adreces de la societat és Les Franqueses. Es parlarà força de les iniciatives de Josep Espar, en tots els terrenys pertocant Catalunya i la seva afirmació, el salvament del patrimoni col·lectiu i l’envigoriment de les entitats locals, grans o xiques, que en fan el trenat sòlid. Premsa, mitjans diversos, discografia, quan semblaven una utopia ell els va empènyer i arrencar permisos.

En Pep Espar era dels cansats que fan la feina. Gràcies a persones com ell no estem fets un parrac.                                    

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor