1 de 10

Xile posa Espanya davant el mirall

per Germà Capdevila, 28 d'agost de 2022 a les 20:00 |

«Diumenge vinent el poble xilè aprovarà o rebutjarà una nova constitució; res tornarà a ser com era i la transició pinochetista haurà acabat»

L’evolució política de Xile i Espanya presenta algunes similituds notables que serveixen per calibrar el grau de progrés o involució democràtica d’ambdós estats. L’un i l’altre van quedar atrapats en una arquitectura institucional rígida fruit de pactes espuris entre feixistes i demòcrates. Espanya encara hi és. Xile ha decidit desfer-se’n.

Tant a Espanya com a Xile un cop d’estat va acabar amb el règim democràtic i va instaurar una dictadura –més llarga al primer que al segon– que va derivar en una democràcia tutelada amb tot un seguit de mecanismes dissenyats per assegurar que tot romandria “atado y bien atado”, i que els que havien de manar continuessin manant més enllà de l’alternança electoral entre opcions que no qüestionarien mai l’statu quo.


Tanmateix, l’evolució social, econòmica i cultural de Xile i d’Espanya va arribar al punt inevitable de qüestionar el sistema heretat de Pinochet i Franco, amb l’aspiració natural d’assolir un nivell democràtic homologable en l’escenari internacional. Les estructures institucionals, socials i mediàtiques encarregades d’evitar l’evolució van actuar per aturar les onades de canvi.

A Espanya, els moviments de l’11S i de l’independentisme català i basc van ser les amenaces més serioses a la democràcia tutelada creada per la Constitució de 1978. El primer va ser comptat, deglutit i digerit pel sistema sense gaire entrebancs. Els segons van ser conjurats amb repressió i persecució judicial, política i mediàtica a l’estil Erdogan. Les esperances de canvi es van diluir com un glaçó al sol.


A Xile, en canvi, els moviments socials pel canvi van aconseguir resistir i superar l’embat repressiu de l’Estat i van forçar un procediment democràtic de canvi envejable. El poble xilè va ser consultat i va decidir que calia refundar l’Estat sobre unes bases autènticament democràtiques, la qual cosa implicava, òbviament, una nova constitució que deixés enrere el llegat nefast de Pinochet.

El camí no ha estat exempt d’entrebancs. La convenció constituent encarregada de redactar la nova carta magna ha funcionat sota una polarització extrema i sotmesa a tot tipus d’interferències. Tanmateix, unes regles del joc clares i sensates –com ara els dos terços necessaris per aprovar els aspectes més fonamentals– han permès aconseguir un text modern, igualitari, avançat socialment i políticament, que els xilens hauran de votar en referèndum el proper 4 de setembre.


La campanya del plebiscit ha estat intensa i contaminada per notícies falses i manipulacions interessades, sobretot de la dreta i l’extrema dreta. Per una banda, les mentides sobre la supressió de la propietat privada o l’eliminació de l’educació, la sanitat i la previsió privades han fet molt de mal, però de l’altra banda el text de la nova constitució s’ha convertit en un best-seller i molts xilens han optat per informar-se directament abans de caure en la trampa de les fake news.

Les enquestes diuen que el rebuig al nou text supera de moment els partidaris de l’aprovació. Sigui quin sigui el resultat, el que és clar és que a Xile res no tornarà a ser el mateix. Fins i tot l’extrema dreta admet que caldrà tornar a redactar una nova constitució si el rebuig guanya el referèndum i l’esquerra governant ha signat un compromís per reformar els aspectes més polèmics de la nova carta magna en cas de victòria en el plebiscit.


El camí dels xilens cap a la democràcia plena, amb totes les seves dificultats, posa Espanya davant el mirall. Han passat dècades des que el dictador va morir, però encara és ben vigent l’arquitectura institucional pactada entre els feixistes que manaven i els demòcrates que van fer massa renúncies. Veure com les grans corporacions hereves del franquisme continuen controlant l’economia, o patir les disfuncions d’un poder judicial corcat per la corrupció i el control polític no fan més que demostrar que l’estat espanyol necessita un procés com el de Xile. Com el canvi a Espanya s’ha demostrat impossible, el més sensat per a Catalunya és marxar i fer camí de forma independent. Cinc anys després, s’ha acabat el dol i tornar a començar. 

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Germà Capdevila
Director del Consell Editorial de NacióDigital i editor de la Revista Esguard. A Twitter: @gcapdevila
Més articles de l'autor
02/12/2022

El gest que salvarà el català

25/11/2022

El torn del PSC

18/11/2022

Pressupostos necessaris

13/11/2022

El trumfo d’Aragonès

06/11/2022

Pressupostos, taula i municipals

30/10/2022

La incapacitat d’Espanya

23/10/2022

Catalunya enmig de la tempesta

16/10/2022

El llegat de Companys, avui

09/10/2022

On queda el 52%?

02/10/2022

Cinc anys després

Participació