1 de 10
OPINIÓ

La partitocràcia són els altres

per Joan Foguet, 23 d'agost de 2022 a les 20:00 |

«És el segon cop que sentim en pocs dies que els partits i les seves dinàmiques són un fre. Caldria implicar-se més i millor en els projectes dels partits, provocar el moviment»

Tot sovint trobem que anem contra corrent, o que no ens entenen. Que no sé que és pitjor. A la feina no valoren les teves idees, que no dius perquè no te les rebutgin. A la parella no li comentes què vols fer perquè ja saps el que et dirà. I amb el grup d’amics no proposes mai res perquè al tal sempre li agrada anar al mateix lloc, que no està malament, però potser no és el que més t’agrada. Som molt egocèntrics. Que potser està bé, per tota aquesta moda que ens hem de valorar primer per poder anar pel món. Que tot funciona amb relació a nosaltres i que l’harmonia del cosmos tot ho posa a lloc si manifestes prou i prou bé les teves intencions. I si no surt bé, la culpa és dels altres. És com viure sempre en l’adolescència. No sé si va arribar abans la filosofia barata o Instagram, però en tot cas els missatges voluntaristes en què es malinterpreta l’individualisme i es menysté la responsabilitat personal ens fan molt de mal. Perquè ens empetiteixen, com a persones sí, però sobretot com a societat.
 

Un element positiu del nostre moment històric és que som capaços de denunciar els abusos que han petit les dones, les minories de tota mena i que és acceptat per la immensa majoria que cal rescabalar les víctimes i provocar una actualitat on no es donin aquests abusos. Ara bé, cal tenir cura a no girar la truita, a no crear nous monstres. Tot això ve per dir que estem fent perdre el valor i el significat de les paraules. No em refereixo només als adolescents que utilitzen fora de lloc "random"o bé "no em renta". Hem buidat de valor la paraula consens o bé el mot progrés. D’unitat no cal parlar-ne. I també hi ha el fenomen d’allunyar-se de les paraules, fer que no esquitxin malgrat que avui tothom sembli impermeable. Laura Borràs ha lamentat a la Universitat Catalana d’Estiu que, a vegades, el sistema parlamentari sembla estar “segrestat per la partitocràcia i els interessos de partit”. Tenint en compte la seva circumstància personal i, per tant, política, això dona per moltes interpretacions. I tenint en compte, a més, que és presidenta d’un partit polític la cosa es fa una mica més estranya.
 

Deia Antonio Gramsci que les idees no viuen sense organització i els partits polítics són el principal ingredient de qualsevol recepta democràtica. Ara bé, sistemes de partits n'hi ha per a tots els gustos i en això ens podríem barallar llarga estona, però convindríem que són necessaris. Una mica com la família, que no sempre t’hi portes bé, però que sempre hi són quan cal o quan se’ls necessita, que no és sempre el mateix. Tornem a partitocràcia. I més enllà de Borràs, que seguirà sent font d’actualitat les properes setmanes, tots contents, la qüestió és menysprear constantment els partits. Gràcies a això tenim el populisme a nivells de la inflació, diguem-ne, en un punt quasi intolerable. Un país enquistat, lent i poruc. L’independentisme, cinc anys després de l’1 d’octubre, ha desmotivat la seva base per la seva circumstància però també per la seva falta de projecte. I les "noves polítiques" estan a punt d’esfondrar-se perquè no són gaire noves i no han pogut o sabut créixer.
 

La partitocràcia són els altres. És el segon cop que sentim en pocs dies que els partits i les seves dinàmiques són un fre. En tot cas caldria implicar-se més i millor en els projectes dels partits, provocar el moviment. Però això per segons quines personalitats és un topall. No estem fets perquè ens contradiguin, sembla ser. La gent no ens entén. Em tenen mania perquè soc esquerrà i porto ulleres. Potser no, potser cal fer una autocrítica nacional començant per un mateix. Pels partits, és clar. Però també per un mateix, sense posar-se transcendental o visitar els gurus d’Instagram i de les solucions màgiques. Perquè no hi ha res que valgui la pena que sigui fàcil.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Joan Foguet
Un català de Barcelona i boig del Twitter. Periodista grafòman. Militant i vigilant de @Periodistes_org i @grupbarnils. A la pràctica: acció en mitja dotzena de redaccions periodístiques (La Razón, Actual, Expansión, El Punt, El País i més). Més a www.joanfoguet.cat i a @joanfoguet.
Més articles de l'autor
29/11/2022

Quan els carrers tenen noms

15/11/2022

L'independentisme dels ex

01/11/2022

Polarització vol dir mala llet

18/10/2022

Prou potinejar amb Mossos i pressupostos

07/10/2022

I cap a la muntanya falta gent

04/10/2022

Benzina, mistos i matisos

20/09/2022

Per no tornar a “vol factura o ho arreglem?”

06/09/2022

No hi ha una sola manera de fer-ho

23/08/2022

La partitocràcia són els altres

10/08/2022

La caravana com a metàfora

Participació