1 de 10

La ¿nostra? Basílica

per Pere Fontanals, 21 d'agost de 2022 a les 16:26 |

«Si Romà Casanova excomuniqués els manresans li importaria ben poc a ningú i, afortunadament, ja no té poder per fer-nos passar gana»

El Bisbat de Vic ha aportat zero euros a la rehabilitació i ampliació de l'orgue del cor de Catalunya. Repeteixo: zero. Com volen la comissió de l'orgue, la capella o fins i tot la rectoria que els manresans ens sentim cridats a aportar els nostres diners a la subscripció popular per a fer-la possible? És cert que en Romà Casanova ha fet una subscripció a títol personal. Deu ser una moda d'aquests últims mesos, des del cas Novell, que els bisbes siguin persones, més enllà del seu magisteri. En tot cas, és una aportació inferior a la que han fet molts "civils" manresans.

Que no pateixi la Capella de la Seu, ni els Amics de la Seu, ni la Comissió de l'orgue cor de Catalunya, ni la rectoria. No pretenc entrar en el enriquidor debat -no és ironia- que han mantingut el musicòleg Oriol Pérez Treviño i el mossèn Joan Hakolimana a les pantalles del NacióManresa sobre la mida, la ubicació i la sonoritat de l'orgue del cor de Catalunya. Ni tinc oïda, ni tinc coneixement, ni tinc paciència per submergir-me en un debat sobre tubs, decibels o registres.

Però sí que és cert que aquest debat m'ha fet veure fins a quin punt està desconnectada la manresanada de la Col·legiata Basílica de la Seu. Més enllà de les subscripcions dels més temerosos de Déu, o devots de l'Església manresana, de la cultura patrimonial o de la musical, són pocs els que s'han gratat la butxaca. Algú pot pensar que en ple segle XXI és normal que l'interès pels temes litúrgics o per una música classiquíssima com la d'orgue vagi perdent-se i que l'aposta per una subscripció popular per a un assumpte que aplega les dues variables només cridi als més implicats en alguna d'elles. De fet, hem de tenir en compte que l'entitat més antiga de la ciutat, precisament la Capella de Música de la Seu, està patint, amb els seus 411 anys, un dels moments més delicats de la seva història.


Però també pot ser que la nul·la implicació del propietari de l'immoble en el seu manteniment i reconeixement faci que, independentment del motiu i de l'estima que cadascú pugui sentir pel temple, els manresans tampoc no ens sentim interpel·lats a implicar-nos-hi. De fet, només ho estan aquells més compromesos culturalment i aquells més servils medievalment. I és poca la joventut devota de la cultura clàssiquíssima i continua essent molta la joventut servil, però ho és de les xarxes, de la popularitat i de les modes, no pas d'una Església que recorda la de Galcerán Sacosta.

Perquè la relació del Bisbat de Vic amb Manresa no ha canviat pas tant des de llavors. Afortunadament si Romà Casanova excomuniqués els manresans li importaria ben poc a ningú i, afortunadament també, ja no té poder per fer-nos passar gana -altres, sí-. Però que ningú no dubti que si la qüestió fos aquesta per arribar a un bé -material- superior per a l'Església, no s'ho pensaria massa. Ho hem vist en les recents immatriculacions a la comarca: a tota velocitat, amb traïdoria i passant per sobre de qui ha calgut, famílies masoveres incloses.

La construcció de la Seu, o la conversió de l'església romànica en el temple gòtic actual, va ser contractada i pagada pel poble precisament ara fa 700 anys. Evidentment l'Església, a través del Bisbat de Vic, en va mantenir la propietat i la va engruixir. Des de llavors, el bisbat no només no se n'ha fet càrrec, sinó que entremig tota la ciutat va ser excomunicada -arran de la construcció de la Séquia i quan això sí que significava un greuge per al poble servil- i a cadascuna de les intervencions de reforç o rehabilitació del temple sempre paga la menor part possible o, directament, s'escapoleix de les seves obligacions d'amo i senyor de la finca.

Però on més es nota aquest desencant de Romà Casanova cap a Manresa i, en general, cap a tot allò que no sigui Vic, és en la no inclusió de la Seu en el Pla de Catedrals, no fos cas que fes ombra, molta ombra, a la seva catedral de Sant Pere. De tant en tant, però, el bisbe es deixa veure per Manresa, generalment en els actes més rònecs, i només si abans o després pot anar-se a atipar discretament al restaurant La Cuina.

Després de tants anys potser més ens valdria demanar un canvi de protectorat i sol·licitar l'ingrés al Bisbat de Terrassa. Pitjor no ens podria anar.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació