1 de 10
opinió

Relats

per Josep Huguet, 2 d'agost de 2022 a les 20:00 |

«Cada vegada que es reuneix la taula de diàleg, Madrid accepta simbòlicament que hi ha una altra part en un conflicte»

La bandera de la negociació és un dels recursos que li és propi al col·lectiu minoritzat o sotmès per tal de ser reconegut com a part d’un conflicte i imprescindible per a la seva solució. Normalment en les dues parts en litigi sorgeixen relats contraris a la negociació. De la part feble, l’irredemptisme que nega la mateixa estratègia negociadora afirmant que a l’enemic se’l venç i no s’hi negocia. De la part forta, el relat contrari a la negociació sol ser majoritari mentre el seu domini no li comporti cap erosió o penalització òbvia. Per la majoria dels que es troben forts el sol fet de reconèixer que hi ha una altra part ja és una traïció.

Churchil va aixecar el crit el cel quan l’Imperi Britànic es va asseure amb Gandhi després d’anys de Marxa de la sal, on aquest no va aconseguir cap altra cosa que el reconeixement. Com pot ser que l’Imperi s’assegui a parlar amb un pòtol vestit amb llençols?, deia Churchil. Ara bé, entre els forts només pocs entenen la necessitat de pactar amb les minories. Els altres que van a la taula de negociació hi van arrossegant els peus i perquè hi ha un cert clima internacional més o menys explícit que els hi empeny. És per això que aquests consideren que el sol fet de dir que volen seure ja és un sacrifici incommensurable per als forts. Per això, minimitzaran les propostes, sempre que puguin les incompliran i aprofitaran cada trobada per extreure’n un relat dur, més propi de la confrontació directa que de la voluntat de pacificar.


Aquests dies hem viscut a prop un nou episodi d’aquest esquema empíric de comportament de les parts en conflicte. Per primera vegada se signen entre Governs dos documents que obren sengles carpetes de llengua i de desjudicialització. Sense saber-ne l’entrellat, dona la sensació que això del català ha estat voluntat del PSOE per omplir una mica de contingut la sessió de la Taula, donada la pobresa de l’altra carpeta on l’esperit que respira està bé però que l’única concreció important i decisiva és que els canvis s’han de produir abans d’acabar l’any. Entenc que aquesta vegada no hi haurà pressupostos sense la modificació prèvia de les lleis que calguin per avançar en la desjudicialització.

Una segona presa de pèl com en el cas de l’audiovisual seria feridora per a la part catalana. Però Bolaños a la sortida de la reunió digué: "Són acords que donen resposta a una majoria àmplia i transversal de la societat catalana, que deixa enrere els blocs que semblaven fa poc irreconciliables. Avui abandonem els monòlegs i l'intent d'imposar a l'altre i abracem els acords i el diàleg com a forma de fer política útil." Per afegir immediatament que el Govern de Madrid té la voluntat de fer la reforma del delicte de sedició, però que no hi ha la majoria parlamentària necessària.


Afirmació falsa del ministre i de Sánchez pocs dies després. Les lleis que cal modificar depenen d’una majoria simple; i al Congrés i al Senat hi són. Ara bé, crec que Bolaños ens està dient que a Espanya NO hi ha una majoria social àmplia i transversal disposada a abandonar el monòleg i l’intent d’imposar a l’altre. I potser dins del PSOE tampoc. I amb aquesta constatació el Govern de PSOE/Podemos (PSC/En comú podem) no pensa cedir en altres coses que no siguin gestos el màxim buits. Perquè, malgrat refugiar-se en la gesticulació, l’opinió publicada i no publicada espanyola està en contra del diàleg amb algú a qui no es reconeix com a part.

Només cal mirar les portades de l’endemà de la Taula als diaris espanyols de referència i les paraules de Feijoo avisant que farà que el castellà no sigui llengua estrangera a Catalunya. I només cal mirar les enquestes: a Catalunya hi ha una majoria transversal enorme a favor de la solució política i a Espanya una majoria transversal en contra. Per això, Sánchez per calmar el seu públic espanyolista fa la mateixa interpretació de la Taula de diàleg que els hiperpatriotes catalans: la taula de diàleg és un instrument que fa disminuir l’independentisme.


Estem davant d’una gran fal·làcia atiada conjuntament pels qui no tenen cap problema de governar junts la segona institució executiva del país: la Diputació de Barcelona. El que fa fluctuar l’independentisme, amb un terra consolidat d’un 40% com mai havia tingut, és la persistència de la repressió que introdueix la por, bloqueja les iniciatives i activa per impotència les baralles sobre estratègia entre els perdedors, per ara, del conflicte. Hi ha dues formes de bloquejar l’estratègia de negociació, des de dins buidant-la de contingut; des de fora afeblint-ne una de les parts negociadores.

En aquest marc endimoniat, la part negociadora catalana no només ha de mostrar paciència i persistència en els moviments tàctics que permetin assolir alguns avenços, sinó situar-los sempre en el marc estratègic. I no sempre es fa, creant confusió o destrempament. Modestament, opino que cal emmarcar més nítidament el moment. Catalunya reclama com a final els objectius de l’amnistia i l’autodeterminació. La part espanyola no en vol sentir parlar i creuen que verbalitzant la voluntat de desjudicialitzar i obrint minicarpetes redundants sobre el català ja fan prou. Doncs bé, primer, no es pot desjudicialitzar el que ja està en mans dels diversos tribunals. Segon, el mateix concepte desjudicialització sembla una concessió gratuïta unilateral.


En canvi, quan hi ha informes internacionals començant pel contundent del Consell d’Europa sobre les greus mancances d’Espanya per homologar-se amb les democràcies europees, crec que el que ha de fer la part catalana és una vegada i una altra en sortir de qualsevol taula és dir que:

1. El govern espanyol retarda tant com pot els canvis democràtics legislatius necessaris que reclama Europa; i que la part catalana batalla perquè es compleixi, ni que sigui pas a pas, el programa de democratització.

2. Sense avançar clarament en tenir unes regles de joc democràtiques i neutres i no amb les cartes marcades a favor de la ideologia dominant del conglomerat policial-judicial espanyolista, no hi haurà cap negociació política dels temes de fons que valgui aquest nom. Per altra banda, amb la mateixa alegria que Sánchez pot llançar el míssil sobre la funció de la taula de diàleg, la part catalana ha d’armar-se sòlidament per un relat en sentit contrari.

Esquerra en baixar a l’arena del Congrés de diputats i a la Taula, on es reben algunes cornades, ha impedit que el PSOE establís un acord amb Ciutadans que hagués estat letal. Ha esberlat notablement les esquerdes en el bloc granític dels partits del règim PPSOE ajudant al fet que a nivell espanyol les úniques alternatives reals siguin PP-VOX, i PSOE amb perifèrics i esquerra, dificultant la gran coalició. S’han provocat greus contradiccions al si del PSOE entre la direcció i les baronies catalanòfobes. S’ha fet emergir el vessant conservador del PSOE evidenciant-ho en votacions on s’ha posicionat a favor dels interessos de l’oligarquia i les reiterades posicions contràries a desballestar els pilars del règim blindant una monarquia corrupta i negant-se a trencar del tot amb el franquisme difús.

En definitiva, cada vegada que es reuneix la taula de diàleg, Madrid accepta simbòlicament que hi ha una altra part en un conflicte. I en la mesura que el PSOE no assumeixi cap programa de canvi democratitzador real es podrà informar Europa de l’incompliment espanyol. Cal acumular forces. En resum, la part catalana hauria de deixar clar a cada ocasió que està intentant negociar amb un interlocutor que es resisteix a democratitzar l’Estat com demana Europa. Que ni tant sols és capaç de desplegar seriosament l’article de la Constitució que proclama el respecte i la protecció a les llengües no castellanes. I per tant, que cada petit avenç que s’assoleix és com arrancar-li un queixal. Ah! I no ens oblidem del calendari d’aquesta tanda negociadora: pressupostos 23 i desembre 22.

P.D. Un cop enviat l’article tres fets en cadena corroboren el profund conservadorisme del PSOE embolicat en cel·lofana gestual. Primer: el suport de Sánchez a Sèrbia contra Kosovo pensant en Catalunya. Segon: en els darrers tres mesos s’han signat 63 normes per a tràmits administratius on s’exigeix l’ús exclusiu del castellà. Tercer: es dissenya una Llei de secrets oficials que congela durant 50 anys +10 el descobriment d’aquests blindant els anys de plom de finals del franquisme i dels inicis de la

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
Més articles de l'autor
22/11/2022

L'altre embat

08/11/2022

L'Iran, tan a prop

25/10/2022

Governar a tota vela

11/10/2022

El llarg camí

27/09/2022

Que ve el llop

13/09/2022

El rei va nu

30/08/2022

Les guerres civils

16/08/2022

País central

02/08/2022

Relats

19/07/2022

Fiar i confiar

Participació