1 de 10
opinió

Un xou i una mutació

per Eduard Voltas, 30 de juliol de 2022 a les 20:10 |

«La taula era l'únic espai institucional per resistir-se a l'agenda del reencuentro de Sánchez i mantenir viu el debat sobre el conflicte de fons. Això aquesta setmana ha mutat»

Laura Borràs encara es deu preguntar com és possible que el dia que la mataven –fem servir el seu vocabulari– només hi hagués 150 persones a les portes del Parlament per defensar-la. Una part de la resposta és dins mateix de Junts. Qui hauria pogut activar les bases i els simpatitzants no ho va fer, més aviat el contrari. La candidata a la presidència de la Generalitat, principal figura institucional del partit i guanyadora de les primàries internes, ha estat abandonada pels seus propis companys. Quatre declaracions de suport expressant una indignació impostada, unes fotos per quedar bé i que sembli que la direcció està al seu costat, i aquí pau i després glòria. El turullisme treballa fi i ja ha començat a recuperar la part del pastís intern que va cedir en el congrés de fa unes setmanes.
 

Però el fracàs de convocatòria té altres raons més profundes. Embolicant-se emfàticament amb la bandera i intentant comparar-se amb els represaliats del procés, Borràs ha ofès la intel·ligència i la sensibilitat de molta gent que podria haver arribat a donar-li suport. El creixent nerviosisme i agressivitat del seu entorn a mesura que es feia evident que la teoria del lawfare no colava ni dins del mateix independentisme, han acabat de decantar la balança de l’opinió pública. De fet, el comportament de Francesc de Dalmases als passadissos de TV3 no és més que un trasllat al món físic del to que gasta el laurisme a les xarxes des de fa anys, accentuat les darreres setmanes. Adhesió cega a la líder i insult sistemàtic a tothom qui la qüestiona. Així és com els lideratges es fan petits, petits.
 

El xou de vergonya aliena de Borràs i els seus 150 trumpetistes al Parlament ha estat un dels dos fets rellevants del tancament del curs polític per part de l’independentisme. L’altre ha estat la mutació, dimarts passat a la Moncloa, de la taula de diàleg en una cosa diferent de la que se’ns havia explicat i venut des del primer dia. Per sorpresa, els dos governs van incloure en els acords de la reunió un tema –la promoció de l’ús del català al Senat i al Parlament Europeu– que no té absolutament res a veure amb el propòsit i objectius fundacionals de la taula. En teoria, la taula era per parlar del conflicte entre Catalunya i l’estat, i per a res més. Fins ara, la part catalana ho havia defensat amb fermesa i coherència, derivant qualsevol altra qüestió o bé a la comissió bilateral Estat-Generalitat, o bé a les negociacions entre grups parlamentaris al Congrés.
 

Què hi pinta, això del català, a la taula de diàleg? Davant la manca d’explicacions oficials (cal dir que el periodisme tampoc s’ha lluït gaire preguntant sobre el tema), només podem especular. Probablement ERC ja ha comprovat que el PSOE no té la més mínima intenció de parlar del fons del conflicte i no es mourà ni un mil·límetre per resoldre’l en clau democràtica i, davant d’aquest immobilisme, en comptes de donar la taula per morta els republicans prefereixen mantenir-la viva encara que sigui pervertint-la amb temes que ells mateixos han dit sempre que no s’hi havien de tractar. El problema és que, si avui la taula és bona per acordar el català al Senat, demà pot ser-ho per negociar la transferència de Renfe, o qualsevol aspecte del dia a dia autonòmic. El precedent ja hi és.
 

La taula era l’únic espai institucional per resistir-se a l’agenda del reencuentro de Sánchez i mantenir viu el debat sobre el conflicte de fons. Això aquesta setmana ha mutat, no sabem si definitivament, i sense explicacions. Algú hauria de donar-les. Perquè una cosa és anar lent, fins i tot molt lent, i una altra de ben diferent és sortir-se del camí.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Eduard Voltas
Nascut a Barcelona (1970). Periodista i editor. Ha estat redactor i cap de redacció a la revista El Temps (1991-1997), i ha dirigit les revistes Descobrir Catalunya (1997-2000) i Sàpiens (2002-2003). Cofundador del Grup Cultura 03, del qual va ser director de continguts. Ha estat vicepresident segon d'Omnium Cultural i secretari de Cultura de la Generalitat (2006-2010). Va exercir la docència a la Facultat de Comunicació Blanquerna durant vint anys (1997-2017). Actualment, és directiu a l'empresa privada i col·labora en diversos mitjans de comunicació. Podeu seguir-lo al seu canal de Telegram
Més articles de l'autor
03/12/2022

No sabem el que tenim

26/11/2022

Creients no practicants

19/11/2022

​PSC: el vídeo de 2012 o la foto de 2017?

12/11/2022

Moure el PSOE, la pel·lícula

05/11/2022

Òmnium, deu anys després

29/10/2022

Filla de Twitter

22/10/2022

Reconstrucció, institucions, risc

15/10/2022

​Malaguanyats conversos

08/10/2022

El dilema immediat d’ERC

01/10/2022

Cinc anys, cinc idees sobre l’1 d’Octubre

Participació