opinió

Hi havia molt poca gent

«Borràs ha fet el camí entre la promesa i la decepció en pocs mesos, i ara intenta que la situació judicial adversa li regali una nova i recautxutada popularitat»

per Francesc-Marc Álvaro, 28 de juliol de 2022 a les 20:00 |
Una cosa són les xarxes socials i una altra, molt diferent, és la vida, sempre a punt per decebre’ns. Al món virtual, els partidaris de Laura Borràs poden semblar un exèrcit colossal, disposat a alliberar la pàtria en unes hores; al món real, el laurisme no va gaire sobrat, si tenim en compte les xifres de la concentració en favor de l’expresidenta convocada davant el Parlament, justament el dia en què calia exhibir més musculatura. La crònica de Bernat Surroca i Oriol March retrata molt bé de què estem parlant.

No, les masses no han anat a fer costat a la líder de Junts, tampoc sembla que el seu partit hagi tingut gaire interès a mobilitzar la militància. A més, entre els congregats, s’han amollat insults racistes i xenòfobs, així com atacs histèrics a la premsa, actituds que són símptoma d’alguna cosa que no funciona i d’alguna cosa que descarrila.


Com pot ser que la dona que va guanyar triomfalment les primàries per ser candidata a la presidència de la Generalitat ara sembli abandonada o potser oblidada per les bases que la van entronitzar fervorosament? No hi ha una resposta clara, tot és molt volàtil. També en el món independentista, en general. Només cal veure què ens diu la darrera enquesta del CEO per comprendre que hi ha moviments d’expansió i de contracció força complexos. El que vol i pensa el ciutadà no queda al marge de les actuacions concretes dels actors polítics, ni dels efectes multiplicats de la postpandèmia i la crisi generada per la guerra a Ucraïna.

Borràs va preferir tenir la cadira de presidenta del Parlament a formar part del Govern Aragonès. Se sap que era contrària -igual que Carles Puigdemont- al fet que Junts formés un gabinet bipartit amb ERC per dirigir l’autonomia. Era una manera de ser un vers lliure en el conglomerat juntaire, una manera de portar el seu personalisme hiperbòlic fins allí on els límits de la institució li ho permetessin. El laurisme, reconstruït des de la presidència de la cambra després de fracassar en les eleccions autonòmiques, va erigir-se en una mena de “consciència crítica” de Junts. “Ella sí que ho té clar”, repetien els seus seguidors.


En arribar a la presidència del partit mitjançant un acord fràgil amb Jordi Turull, Borràs va pensar-se que podria imposar el seu marc al conjunt de l’organització. Es va comprovar, molt aviat, que no es pot confondre l’art amable de la selfie amb l’instint necessari per menar una gran maquinària de partit. Per reblar el clau, l’episodi penós del diputat Dalmases a TV3 ha deixat veure la poca consistència del nucli dur de qui aspirava a ser el relleu natural del líder de Waterloo. I no oblidem que Aurora Madaula, una altra de les seves incondicionals, va rebre un càstig sorollós de la militància juntaire en el congrés de la formació.

El desgast de Borràs ha estat molt ràpid, entre els seus. El seu paper en el cas Juvillà va posar en evidència les contradiccions entre un discurs abrandat que promet Ítaca ara mateix i una actuació pragmàtica i tan condicionada pel marc repressiu com la del seu antecessor en el càrrec, a qui ella va criticar descarnadament. Borràs ha fet el camí entre la promesa i la decepció en pocs mesos, i ara intenta que la situació judicial adversa li regali una nova i recautxutada popularitat. Si l’atac sistemàtic a ERC i la CUP li permet aparèixer amb més energia i pedestal, és això el que conrearà, com ha deixat clar en la seva primera intervenció pública després de saber que havia de plegar.   


Rebrotarà el carisma de Borràs quan comenci el judici oral? Hi haurà multituds al seu costat quan hagi d’anar a declarar davant del TSJC? Tocarà el xiulet Turull quan la presidenta de Junts assagi el relat ardent del martirologi? No m’hi jugaria un pèsol. Al capdavall, en política, qui aspira a fer d’heroi solitari ha de saber quins superpoders té de debò. Enganyar-se -envoltat o no de fans- sempre és un mal negoci.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
22/09/2022

És nostàlgia el que té Trias?

08/09/2022

Infinites proves d'esforç

28/07/2022

Hi havia molt poca gent

14/07/2022

Tocqueville ens visita

30/06/2022

La tempesta Borràs

16/06/2022

Política i vida privada

02/06/2022

El viatge de Dolors Feliu

19/05/2022

Qui diu «pallasso» diu «fe»

05/05/2022

Es necessita líder (i més coses)

21/04/2022

Voladura i miratge

Participació