opinió

Quan la UE fa malbé Europa

«Europa està més preocupada per l'euro, els grans bancs i les empreses multinacionals que no pas per la quotidianitat dels seus habitants»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 27 de juliol de 2022 a les 20:00 |
Sis anys després d’una guerra mundial que havia assolat Europa, deixant darrer seu un solc terrible de milions de morts, naixia la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA). Integrada per sis estats i amb seu a Luxemburg, intentava promoure un missatge d’entesa entre països que s’havien combatut entre ells mateixos durant el gran desastre mundial i, alhora, de voluntat de superació del més agressiu dels nacionalismes: el d’Estat.  Divuit anys més tard, ja el 1960, la CECA va fondre’s al si de les Comunitats Europees, juntament amb la Comunitat Econòmica Europea i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica.
 

L’1 de novembre de 1993 va néixer, pròpiament, l’actual Unió Europea tal com la coneixem, formada avui per 27 Estats, 21 més que aquells sis que van començar l’aventura europea, el 1951. La incorporació d’Estats que deixaven enrere règims totalitaris, a l’est i a l’oest, des de Portugal i Espanya, fins a Polònia o Letònia, va ser vist per la població d’aquests com una mena de garantia de futur democràtic i de protecció institucional supranacional davant qualsevol temptativa de retorn al passat, cap a mètodes autoritaris.
 

També va fer albirar esperances, a les diferents nacions i minories nacionals sense estat propi, que la UE esdevindria el germà gran davant els abusos soferts, històricament, per part dels ens estatals a què estaven lligats. I, més enllà d’Europa, va anar-se fent una imatge de la UE com la pàtria de la democràcia, els drets civils bàsics, les llibertats fonamentals, la terra d’acollida de refugiats, exiliats i perseguits d’arreu del món, el lloc segur on la llibertat de pensament i de consciència, així com la seva expressió pública, es trobava del tot garantida.
 

Aquesta Europa “unida” també apareixia com un espai de contenció de les dues grans potències, de pont entre els dos rivals de la guerra freda, un espai on hi havia un concepte de la seguretat basat més en una idea defensiva que no pas ofensiva, amb uns exèrcits pensats, a l’interior de cada Estat, més aviat per a fer front a calamitats naturals o accidents de gran magnitud i també de col·laboració amb els cossos de seguretat, prevenció i protecció civil, més que no pas com forces d’ocupació d’altres Estats. Externament, col·laboraven com a cascos blaus en zones en conflicte, com a forces d’interposició, de vigilància internacional, de pacificació en territoris sortint de conflictes bèl·lics o bé com a instruments de neutralitat en processos electorals.
 
S’atribuïa, alhora, a la UE, el nivell màxim de preocupació pels temes ambientals, una atribució que ha perdut tota credibilitat després de declarar l’energia nuclear com a energia verda. Aquella Europa somiada, referent i sinònim de pau, democràcia i benestar ha entrat, arran de la guerra d’Ucraïna, en una insensata cursa armamentística que ha convertit el vell continent en escolanet dels interessos geoestratègics dels Estats Units, a través de l’OTAN, tot fent dormir el son dels injustos a la fracassada Unió Europea Occidental, com a instrument autònom europeu de defensa. I els comportaments indignes d’alguns cascos blaus de països europeus han engrossit el drama, més encara, on ja n’hi havia d’altres.
 
En els seus extrems geogràfics, la UE manté complicitats inconfessables amb amistats tan perilloses com els règims autoritaris del Marroc i Turquia, on la dissidència és perseguida brutalment. I, en el seu interior, ha anat fent la viu-viu amb democràcies de baixa intensitat com Espanya, Hongria i Polònia, o permetent atrocitats a la Itàlia de Salvini. Estats aquests, com d’altres europeus, que els darrers segles han generat onades massives incessants d’emigrants fins a omplir tot Amèrica, de dalt a baix, a la recerca legítima d’una vida millor.
 
Per als qui, amb una ingenuïtat tan catalana, havíem posat esperances en la UE, la decepció ha estat enorme. Europa és un mosaic, sí. Però un mosaic d’Estats, no pas de llengües, cultures i nacions, obeeix només a la dinàmica dels Estats i demostra una gran insensibilitat, de facto, en relació amb la diversitat lingüística, cultural i nacional que no s’expressi mitjançant un Estat propi, quan, justament, la diversitat és la característica que defineix Europa. Però la diversitat que no ha accedit a l’estatalitat és una nosa per a la majoria de membres de la UE.
 
La UE no ha promogut un projecte europeu comú, viu, atractiu i útil, capaç de retenir en el seu interior el Regne Unit, i l’estratègia d’ampliació amb nous estats membres, actualment, és subsidiària de les prioritats de l’OTAN enfront de Rússia i els somnis imperials de Putin. No obeeix, doncs, a una altra lògica de requisits, sobretot de caràcter democràtic pel que fa a l’ordre i calendari d’incorporació. Els silencis clamorosos sobre Catalunya, a més, fan pensar en les dificultats existents per a una futura ampliació interior, és a dir, més estats membres, però no pas amb ampliació de territoris, sinó amb segregació de certs territoris d’estats ara existents.
 
Europa, avui, apareix com una supraestructura farcida de funcionaris, organismes, comissions, una maquinària llunyana, freda, sense ànima, amb un Parlament que no fa totes les funcions pròpies d’un Parlament en una societat democràtica. Amb un govern que els ciutadans europeus no han escollit i amb una justícia vacil·lant, temorosa, acoquinada davant els estats que no fan cas de les seves sentències. Una Europa més preocupada per l’euro, els grans bancs i les empreses multinacionals que no pas per la quotidianitat dels seus habitants.
 
L’egoisme nacional dels estats i la no priorització de polítiques comunes en àmbits supranacionals essencials (política exterior, immigració, defensa) però tampoc en d’altres que afecten el benestar i la quotidianitat de la gent (fiscalitat, preu de l’energia, accés a l’habitatge, atenció social i política laboral) expliquen la baixa participació habitual en eleccions europees i la distància amb què els ciutadans observen Europa i l’escassa proximitat emocional que hi manifesten.
 
Són totes aquestes circumstàncies les que han anat fent créixer l’euroescepticisme en indrets com aquí, on consciència, tradició i voluntat europea constitueixen un veritable tret nacional. La UE està fent malbé, doncs, el somni europeu. Aquella Europa mosaic on podrien conviure i enriquir-se mútuament els seus ciutadans, la de la Reforma protestant i la Revolució Francesa, la de l’austeritat, el rigor i la ciència del nord del continent, juntament amb la creativitat humanística, la imaginació artística i l’espontaneïtat acolorida dels països mediterranis. Temps era temps, el poeta demanava que “no sigui decebuda la nostra esperança”, però, cada vegada més, tot fa pensar que potser ja fem salat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
28/09/2022

Votar divideix

21/09/2022

Caimó, la història divulgada

14/09/2022

La teoria del mitjó girat

07/09/2022

Orgull de llengua

31/08/2022

Per una memòria política nacional

24/08/2022

La llengua, finalment, normalitzada

17/08/2022

Mentider, l'un. Maleducat, l'altre

10/08/2022

Turisme «patriòtic»

03/08/2022

Potser ja hem tocat fons...

27/07/2022

Quan la UE fa malbé Europa

Participació