1 de 10
Opinió

La nostàlgia com a gàbia: algunes idees sobre els Jocs del 92

per Aleix Sarri, 24 de juliol de 2022 a les 22:02 |

«Cap esdeveniment esportiu, per mundial que sigui, compensa el fet de formar part d'Espanya a la força»

Aquests dies se succeeixen els articles sobre les olimpíades de 1992. La major part d'ells, sobretot si són escrits des de l'establishment, per cantar-ne totes les lloances i enlairar aquell moment com un ideal d'entesa entre Catalunya i Espanya al qual hauríem d'aspirar.

Era aquell moment dolç de l'autonomia, en què molt estava per fer i tot era possible. Mentre els bàltics declaraven la independència i Iugoslàvia es dissolia, el gran gruix del catalanisme acceptava el règim autonòmic i es deia que el país no estava per aventures. Encara era massa d'hora per a ser conscients de fins a quin punt el franquisme era viu dins les estructures de l'estat i es va decidir que marxar sota bandera espanyola era un preu raonable per aconseguir l'atenció del món durant quinze dies.


I la vam aconseguir. Tant, que ens vam tornar addictes. La glòria d'haver fet els millors Jocs de la història va fer que ens emboliquéssim amb el fòrum de les cultures amb tota la seva malversació de fons públics, tripijocs urbanístics i fracàs d'expectatives. El desig de retornar el fet que el món ens mirés va esdevenir permanent, i sens dubte va afectar la forma com vam afrontar les grans manifestacions els anys previs al 2017. Sens dubte, aquesta fal·lera d'agradar va tenir influència en les nostres reaccions d'aquell octubre. Temerosos de desplaure el Donald Tusk de torn en lloc de centrar-nos a fer allò que més ens convingués. Encara avui a vegades es justifica la taula de diàleg amb l'argument que això agrada als socis europeus, com si això fos garantia de res més que la tranquil·litat d'aquests que ens anem adormint i desmobilitzant. Tan absorbits perquè el món ens miri i agradar que oblidem que les independències dels Bàltics i d'Eslovènia van ser precisament contra la voluntat i les amenaces europees i americanes. Encara serien part de l'URSS o de Iugoslàvia si els haguessin fet cas.

Aquella entesa que va fer possible els Jocs del 92 era evidentment molt superficial. Tant que mentre als estadis s'aplaudia mandataris i esportistes, desenes d'independentistes eren detinguts i torturats sota l'Operació Garzón. No en va parlar quasi ningú a part de El Punt, i qui ho va fer, en va pagar el preu amb la feina. Els mitjans de l'Estat ja es van encarregar de la resta. Anys després, i uns quants governs espanyols anticatalans més tard, va ser el tribunal constitucional espanyol qui va tallar les ales a qualsevol intent català de tenir més autogovern dins l'Estat. Això, però, els propagandistes ho obliden. L'obsessió amb un miratge visual és útil per a justificar la unitat d'Espanya, i això és tot el que compta.


Per acabar, ja és hora que guardem en un calaix tot aquest discurset arnat que Barcelona es va obrir al món gràcies als Jocs Olímpics. Barcelona ha estat una ciutat oberta i cosmopolita durant segles. Des de la seva glòria marítima i comercial medieval, amb centenars de genovesos, venecians, flamencs, alemanys, passant per l'esclat magnífic de la industrialització i el modernisme i fins a arribar a l'època de la segona república. Casualment, els únics moments foscos i de tancament han estat provocats per tres coses tan espanyoles com la inquisició, el règim opressiu de Felip V o les dictadures de Primo de Rivera i Franco. Per la resta, molt bé i moltes gràcies. Les èpoques de major esplendor de la nació catalana han estat lligades sempre a l'obertura al món de la ciutat. Així que en tot cas, els Jocs Olímpics van permetre sortir de l'entorpiment que la dictadura franquista havia imposat sobre Barcelona, i així recuperar el seu lloc legítim, però la història de la ciutat i la seva arrel cosmopolita li deuen molt menys de què publica la sempre incansable propaganda espanyolista.

Alguns voldrien que el país tornés als anys noranta, a l'oasi on tot es podia pactar amb tothom sense cap conseqüència, però això ja no és possible per molt que ho intentin. Els Jocs Olímpics van ser un gran èxit, però que no ens ofegui la propaganda. Cap esdeveniment esportiu, per mundial que sigui, compensa el fet de formar part d'Espanya a la força. Ens cal menys nostàlgia i més desarticular els discursos dels qui ens voldrien convertir en un decorat bonic i folklòric.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
Més articles de l'autor
28/11/2022

El sac, la sort, i la virtut cívica de Mateu Hereu

13/11/2022

Sedició: o com blanquejar el post-franquisme de l’estat espanyol

31/10/2022

Urbanisme, (des)arrelament i llengua

16/10/2022

​Crisi i repressió: els evidents límits de l’autonomia

02/10/2022

Les aparences, el nostre gas rus

18/09/2022

Renunciar a la violència

04/09/2022

Als homes i les dones de la Barcelona de 1714

22/08/2022

Un ordre eixorc

07/08/2022

Com si fóssim un país normal

24/07/2022

La nostàlgia com a gàbia: algunes idees sobre els Jocs del 92

Participació