1 de 10

L’herència és un «work in progress»

per Eduard Voltas, 23 de juliol de 2022 a les 22:03 |

«Veure segons qui plorant llàgrimes de cocodril per l’impost de successions és un espectacle ofensiu i groller»

La gran majoria dels que bramen a les xarxes contra l'impost de successions probablement no saben que, tal com està estructurat avui en dia aquest impost a Catalunya, en cas que heretin no hauran de pagar res o bé una quantitat ridícula. Primera conclusió: és tremenda la capacitat que tenen els de dalt de convertir els seus problemes particulars en afers de país, portant el debat públic –i les polítiques, quan poden– al seu terreny. Es diu poc que l'agenda dels mitjans té molt a veure amb la posició socioeconòmica dels seus propietaris i directius, i l'agenda de la política, amb la de les cúpules dirigents dels partits (per cert, si no està feta ja, aquesta seria una bona tesi doctoral). I aquí ens tenen a tots, debatent sobre un impost que a la gran majoria no l'afecta.

En parlem molt, d'impostos, però gens del racional que hi ha darrere de cadascun d'ells. En aquest sentit, és l'opinió del signant que n'hi ha pocs de més justos que el de successions. No parlo del tipus que s'aplica, ni de les bonificacions, ni de cap aspecte tècnic, sinó de la filosofia subjacent, allò que fa que molts països hagin decidit que l'herència ha de ser un fet imposable. Subratllem-ho: l'impost el paga qui hereta, no qui deixa en herència. La meva dona i jo portem vint anys pagant una hipoteca i ens en queden deu. És un esforç continuat, però el fem ella i jo, no els nostres fills. Ells, en canvi, rebran un pis sense haver fet cap esforç. I això, en una ciutat com Barcelona on l'habitatge és prohibitiu, els donarà un avantatge decisiu que no té res a veure amb els seus mèrits. És just que, quan arribi el moment, paguin el que pertoqui i compensin, en part, aquest privilegi.


El concepte d'avantatge decisiu condueix, de fet, a un debat molt més ampli. Sabem, perquè així ho demostren les dades històriques, que riquesa i pobresa tendeixen a autoreproduir-se. Com a norma general, els fills de rics seran rics i els fills de pobres seran pobres. Això és així perquè l'herència no opera només en el moment de la mort dels progenitors, sinó que ho fa des del mateix moment del naixement. Amb l'alimentació que rep, el nen ja hereta. Amb l'escola on el porten, el nen està heretant. Amb l'accés a la cultura que se li proporciona des de casa, també hereta. Amb els estudis a l'estranger o a l'acadèmia del barri, hereta. Amb els contactes dels pares per trobar la primera feina, està heretant. L'herència és un work in progress que configura avantatges i desavantatges decisius en temps real, sense que ni el beneficiat ni el perjudicat hagin fet cap mèrit per ells mateixos.

Aquest avantatge decisiu i permanent en el temps, però, no tributa en cap moment. Qui proporciona l'avantatge, el progenitor, paga els seus impostos en funció dels seus ingressos i situació patrimonial, però el receptor i beneficiari de l'avantatge decisiu, qui el rep i el gaudeix per la simple loteria d'haver nascut en aquella família i en aquell barri, aquest no arriba a pagar mai pel seu privilegi. En debat encès sobre el tema, una companya de feina suggeria una solució: "doncs el nen privilegiat, quan arribi a adult i tingui la primera feina, que la primera nòmina vagi íntegra a l'Estat com a compensació, i aquest impost que es dediqui a millorar les condicions en els barris més pobres". La viabilitat tècnica d'un impost com aquest se m'escapa, però la filosofia subjacent és suggerent i, mirada des del meu sistema de valors, em sembla justa.


L'avantatge decisiu. Cal parlar-ne més, hi hem de pensar més, posar-lo sobre la taula, disseccionar-lo, entendre com opera. El del nen de l'Eixample sobre el nen de la Forida, el del nen de Pedralbes sobre el de l'Eixample... I el del nen europeu sobre l'africà, és clar. La desigualtat té molt poc a veure amb els mèrits i demèrits de les persones. S'activa per la loteria del naixement i en molts casos és una condemna de per vida. Veure segons qui plorant llàgrimes de cocodril per l'impost de successions és un espectacle ofensiu i groller.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Eduard Voltas
Nascut a Barcelona (1970). Periodista i editor. Ha estat redactor i cap de redacció a la revista El Temps (1991-1997), i ha dirigit les revistes Descobrir Catalunya (1997-2000) i Sàpiens (2002-2003). Cofundador del Grup Cultura 03, del qual va ser director de continguts. Ha estat vicepresident segon d'Omnium Cultural i secretari de Cultura de la Generalitat (2006-2010). Va exercir la docència a la Facultat de Comunicació Blanquerna durant vint anys (1997-2017). Actualment, és directiu a l'empresa privada i col·labora en diversos mitjans de comunicació. Podeu seguir-lo al seu canal de Telegram
Més articles de l'autor
26/11/2022

Creients no practicants

19/11/2022

​PSC: el vídeo de 2012 o la foto de 2017?

12/11/2022

Moure el PSOE, la pel·lícula

05/11/2022

Òmnium, deu anys després

29/10/2022

Filla de Twitter

22/10/2022

Reconstrucció, institucions, risc

15/10/2022

​Malaguanyats conversos

08/10/2022

El dilema immediat d’ERC

01/10/2022

Cinc anys, cinc idees sobre l’1 d’Octubre

24/09/2022

Preguntes d'un adolescent

Participació